_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Catalans, ja no tenim Govern!

Tenim el Parlament tancat, el president i el vicepresident s’han convertit en caps del piquets informatius de l’1-O i l’Estatut ha estat invalidat a la pràctica pels qui van jurar que la respectarien

El Govern, durant una de les seves reunions setmanals.
El Govern, durant una de les seves reunions setmanals.Albert Garcia

Cada dia es veu més clar que l’autogovern de Catalunya, fruit d’esforços polítics ingents durant tota el segle XX, ha deixat d’existir. I no ha succeït per una decisió aliena, presa fora de Catalunya, a Madrid concretament, sinó per voluntat explícita de la majoria que governava fins ara. Entre tot i res, han preferit el res que vivim aquests dies: Aut Caesar aut nihil, Cèsar o res, crit gairebé de guerra davant del Senat abans que les tropes del gran Juli creuessin el Rubicó. Tot a l’espera de la santa i immaculada independència, naturalment.

El Govern Puigdemont va decidir primer llençar l’Estatut en la sessió infame del 6 de setembre, en què la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va renunciar a qualsevol idea i fins i tot formalitat conforme amb la neutralitat del seu càrrec i es va convertir en l’uixer jurídic de la majoria de Junts pel Sí i la CUP. Només faltava després la repetició de la infàmia antiparlamentària el 7 de setembre i la decisió sorprenent de decretar vacances i tancar el Parlament fins després de l’1-O.

És ben clar que Catalunya ja no té autoritats reconegudes a les quals obeir, tal com han assenyalat totes les associacions de jutges en un comunicat conjunt. No tenim Govern, tenim el Parlament tancat, el president i el vicepresident s’han convertit en caps del piquets informatius de l’1-O, i l’Estatut, la nostra llei fonamental, ha estat invalidat a la pràctica pels qui van jurar que la respectarien.

Per no tenir, no tenim tampoc mitjans de comunicació públics, perquè els que hi havia, Catalunya Ràdio i TV3, han estat privatitzats i són ara propietat plena i instrument descarat de la majoria sobiranista i sobirana que s’ha apoderat de l’Administració catalana.

Per acabar d’adobar-ho, les actuacions maldestres i absurdes del fiscal general de l’Estat i del mateix Govern de Rajoy han permès a l’independentisme la construcció d’un relat sobre el retorn al franquisme de gran eficàcia a dins i fora, que dispara les alarmes d’unes entitats periodístiques i d’un Síndic de Greuges molt sensibles a les vulneracions que pugui fer el PP, però d’una indulgència absoluta amb les pressions i els desbordaments que venen del Govern Puigdemont.

Fan molt mala impressió, sens dubte, les entrades de policies de paisà a impremtes i mitjans digitals o el bloqueig de servidors per impedir la publicitat del plebiscit de l’1-O, però encara és hora que es condemnin des de Barcelona les intolerables admonicions i censures públiques del conseller d’Interior, Joaquim Forn, i del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, contra els periodistes Enric Hernàndez i Luis Mauri i contra El Periódico de Catalunya, acusats d’una campanya contra la policia catalana que mai va existir, però la invenció de la qual va ser un instrument més de propaganda secessionista.

La destrossa ja és molt gran. Està vist, doncs, que els catalans tampoc tenim a hores d’ara institucions neutrals de les quals ens puguem refiar, ningú acceptat per tots que pugui dirimir els conflictes o judicar sense parcialitat. Ni el Col·legi de Periodistes defensa tots els periodistes amb el mateix criteri, ni el Síndic de Greuges investiga i diagnostica amb la mateixa imparcialitat. Suspeses les institucions, anul·lada la vigència de l’Estatut i de la Constitució, que és la que protegeix els drets fonamentals, sembla ben clar que som només a un pas del moment hobbessià.

Esperem que encara hi hagi remei i treballem per no arribar-hi, perquè a la selva de Hobbes només s’aplica la llei del més fort. Molts han oblidat que les lleis serveixen, abans de res, per protegir els més dèbils, de manera que és molt gran la responsabilitat dels qui les volen anul·lar al seu gust en nom d’un improbable objectiu que al final ens deixarà a tots a la intempèrie.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_