Selecciona Edició
Connecta’t

Joc de memòria

Lluís Quintana passeja el lector pel somnieig i l’associació d’idees en els grans clàssics

Gabriel García Márquez.
Gabriel García Márquez.

Caminar per la vella vida. La memòria involuntària en la literatura i l’art el títol d’aquest bon assaig, pot fer arronsar el nas al lector, però el desarronsarà en saber que parla de la vida de cadascú de nosaltres quan no és evident ni visible, quan el coneixement aspira a un nivell més precís i enterbolit de veritat, quan no s’està de tafanejar allà on sentiments, intuïcions i desitjos es confabulen per trencar-nos el relat propi, net i polit. Lluís Quintana (1953) és professor de literatura i llengua catalana a la UAB i proposa ara, gairebé com una síntesi vital de lectures d’una vida, la inspecció acurada i elegant d’un tema central de la literatura contemporània: la desestabilització del jo i la seva consciència plural. El seu camp d’exploració és la tradició dels grans escriptors d’Occident dels tres últims segles, tot i que s’aboca de tant en tant a Virgili i l’Eneida, o Cervantes i el Quixot, o s’atura a fer una sintètica i brillant justificació del traspàs de la Il·lustració al Romanticisme.

Ja dic que no ho diu el títol però sí el subtítol: La memòria involuntària en la literatura i l’art s’ocupa d’esbrinar el reconeixement d’una facultat, la memòria involuntària, quan encara ningú no l’ha designat i explorat com ho farà Proust avançat el segle XX, i és alhora la definició del punt d’inflexió que significa la Recherche per a la transformació que ha viscut la percepció del temps i la consciència successiva i pluralitzada del jo a la literatura al segle XX. Sona tot a una pedanteria autosatisfeta i carregant, però la virtut del llibre és justament la vaga ironia que el traspassa sense èmfasi i alhora l’absència de pretensions prescriptives. A canvi, Quintana ofereix un llegívol i subtil assaig de lectures de clàssics vivíssims per tal d’identificar els matisos que diferencien una família de fenòmens vinculats: la memòria involuntària, el somnieg o la rêverie francesa, l’associació d’idees o el déjà vu (i el seu germà substancialment diferent, el déjà veçu).

Aquestes són les maniobres de la memòria que explora amb netedat i sentit de la lectura i la intenció d’autor en refer el camí des de Chretien de Troyes fins a García Márquez (el formidable començament “Muchos años después...” és una mostra palesa de memòria involuntària), de Pérez Galdós i Fortunata y Jacinta o Machado de Assis fins a Maragall, Riba o Foix, passant per l’avinguda central de la modernitat estètica, de Goethe a Dickens, i de Rousseau o Worsworth a Antonio Machado, Joyce o Benjamin, inclòs el seu respecte explícit per la manera en què Ortega y Gasset va llegir Proust al famós article de 1923 (ai las) sobre la Recherche, encara només parcialment editada llavors.

Proust és la peça cabdal estratègica, però no és el nucli central del llibre: ho és l’anàlisi calmosa i pràctica d’escenes i instants poètics o narratius on operen aquestes formes de memòria afectiva amb capacitat d’esvalotar el galliner interior, amb capacitat d’engendrar el desordre profund a partir de la falsedat de l’ordre conscient, vigilant i normalment emmascarador. L’últim capítol té un altre aire buscadament telegràfic, com si deixés a les mans del lector la mateixa operació que és al principi del llibre: detectar allà on ho trobi cada lector, mentre llegeix Rodoreda, Gabriel Ferrater o Alberti, l’instant primordial que activa un àmbit afectiu d’experiència sepultada però no extingida.
No sé pas si anem tan malament com sovint es diu d’assagistes literaris amb veu pròpia, però l’escriptura mateixa d’aquest llibre anima la convicció que la catàstrofe haurà d’esperar encara un temps. Afegeixo que la deferència de donar el text en llengua original i la traducció (molt sovint de l’autor) juxtaposada es conjumina amb unes notes de bibliografia raonada sense cap mena d’estrafolària exhibició de pedanteria acadèmica.

Malgrat que massa bocamolls i bocamolles creuran que traeixo la pàtria en recomanar-ho, aquest llibre mereix una traducció al castellà que transcendeixi el limitat abast del mercat de llibres en català. Potser per raons subterràniament familiars, el ressò mediàtic del premi internacional de poesia Pablo Neruda atorgat a Joan Margarit no ha estat exactament apoteòsic.