Selecciona Edició
Connecta’t

Un centre multicultural per a la Model

El memorial se centrarà en els moviments socials i la repressió

Primera exposició, al juliol, després del tancament de la presó Model.
Primera exposició, al juliol, després del tancament de la presó Model.

L’Ajuntament de Barcelona no tindrà les claus de la presó Model, tancada al juny, fins l’any que ve. Però ja treballa en la definició de l’espai. Els equipaments que ocuparan el recinte es decidiran en un procés participatiu. Una altra qüestió és la museïtzació. El govern, sota el guiatge d’entitats, projecta un centre multicultural de memòria. Un espai que tingui una part que s’ocupi d’explicar l’edifici i la seva història; i altres d’obertes a entitats veïnals i memorialistes, estudiosos i tot tipus d’activitats de debat, artístiques o formatives. En cap cas vol un museu tancat amb una col·lecció permanent, sinó un espai on hi hagi activitat constant, que pugui acollir des d’una visita escolar o turística, fins a un cicle de cinema o un congrés.

L’Ajuntament ja ha mantingut reunions amb la Plataforma Ciutadana Fem nostre l’espai de la Model, en les quals han participat responsables del districte i de les àrees d’Urbanisme i el comissionat de Memòria. La proposta és que el centre s’anomeni La Model Espai Memorial - Centre d’Interpretació dels Moviments Socials i la Repressió. L’ideal seria mantenir tota l’estrella perquè romangui el 100% de la petjada patrimonial. Però el criteri per decidir si s’enderroquen o mantenen galeries dependrà també de si és viable situar equipaments als braços.

Per a l’espai memorial la idea és mantenir el panòptic, la quarta galeria (on van estar la majoria dels presos polítics i on hi ha les pintures d’Helios Gómez), una part del pati i els tallers. No és clar si serà possible mantenir els locutoris, a l’entrada del recinte.

Quant al contingut, està pensat en quatre potes. La primera, l’espai que s’ocuparà d’explicar l’edifici, no amb una exposició permanent, sinó “amb una política permanent d’exposicions temporals” i amb explicacions als principals espais, ha traslladat l’Administració als responsables de les entitats. Un segon espai estarà dedicat a la investigació, l’estudi i el debat sobre la memòria. I els dos restants seran per a les entitats del barri i les memorialistes. En els dos casos, gestionats per les associacions.

El projecte, que encara no se sap quin pressupost tindrà, és ambiciós. Tal com està pensat requerirà uns fons que permetin sostenir-lo en el temps. La idea que no es basi en una exposició permanent és la clau, però la programació temporal i mantenir l’espai obert és molt més car. Un altre risc és el debat polític: el que passi entre la idea i el que acabi sent en funció de qui governi la ciutat en el futur. Una altra incògnita és si el Memorial Democràtic de la Generalitat hi tindrà algun paper.

El destí d’altres grans presons tancades ha estat molt variat. Hi ha presons mítiques, com Alcatraz, a San Francisco (Califòrnia, Estats Units), que rep milers de turistes; o el penal de l’illa de Robben, on va estar pres Nelson Mandela davant de Ciutat del Cap (Sud-àfrica), convertit en un icona de la lluita contra l’Apartheid. En altres casos, el destí ha estat ben diferent. Punta Carretas (Montevideo, Uruguai) va ser una presó que s’ha convertit en un centre comercial. A la mateixa ciutat, el penal de Miguelete és un centre d’art.

Barcelona mantindrà la Model, però ha esborrat el rastre d’altres presons que va tenir, com la de les Corts, de dones.

El director de l’Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé, considera que a la gran presó de Barcelona “hi hauria de tenir un gran pes la memòria patrimonial i cultural, i hi haurien de passar coses que defugin del relat permanent, parlar del que ens ha passat, de com són les presons avui…”. “Hauria de ser un espai transnacional dins d’un relat internacional, no es pot tancar en el relat local”, defensa i aposta per prendre nota d’altres museïtzacions. Guixé assenyala que sobre la Model “hi ha consens en el fet que va haver-hi presos de tot arreu, de tot tipus i fins i tot dones”. “Seria un error donar més protagonisme a uns o altres”, adverteix. Els que segueixen són exemples que Guixé esmenta com a referents de pràctiques que cal considerar, siguin més o menys encertades.

Ventotene (Itàlia). En aquesta illa va estar tancat durant la Segona Guerra Mundial Alberto Spinelli, l’autor del Manifest per una Europa Lliure i Unida. Guixé creu que l’espai traspassa la memòria italiana, per la qual cosa podria millorar “repensant el missatge a partir dels valors europeus sorgits de la lluita contra la barbàrie totalitària i vinculant-lo amb l’Europa d’avui”.

Terror House, Budapest (Hongria). És, segons Guixé, “un exemple de com es pot dictar la memòria de dalt cap a baix”. L’expert la situa com a exemple de “com els nacionalismes utilitzen espais per crear una visió d’orgull patriòtic [explicant les dues ocupacions d’Hongria], ignorant la responsabilitat dels polítics dels seus estats”.

Aljube, Lisboa (Portugal). És un museu recent que ha aconseguit que aquesta presó i centre de detenció es converteixi en un arxiu de presos polítics de tot l’Estat, un museu i lloc de memòria amb una àmplia programació.

Montluc, Lió (França). Guixé la cita com a exemple de memorial nacional francès que parla de la Segona Guerra Mundial, de deportats, de nens i dones entre els presos, resistents, nazis… En la seva opinió eludeix altres memòries “incòmodes per al relat nacional, com la guillotina”.

EL-DE-Haus (Colònia). És un edifici que va ser la seu de la Gestapo a la ciutat i s’ha convertit en el Centre de Documentació sobre el Nacionalsocialisme. Guixé subratlla que a Alemanya s’ha dut a terme una de les polítiques de memòria més desenvolupades del món.

Escuela Mecánica de la Armada (Buenos Aires). Va ser un dels centres clandestins més grans de detenció, tortura i extermini de la dictadura argentina. Des del 2004 es visita com a espai per a la memòria i la defensa dels drets humans. Hi ha un centre cultural, una escola d’art, teatre, arxiu...

O Vello Cárcere (Lugo). Oberta el març pel nou govern municipal, “és frontissa entre la memòria i l’activitat cultural, i evita crear narratives tancades sobre el passat”. La reforma ha respectat les cel·les i inscripcions que van fer 6.000 presos a les parets d’aquesta presó franquista.

Fuerte San Cristóbal, mont Ezkaba (Pamplona). Aquí va haver-hi l’evasió més important d’Espanya: el 1938 en van fugir gairebé 800 presos republicans i 221 van morir a trets. És de l’Exèrcit i només es visita amb cita prèvia malgrat estar catalogat com a espai de memòria.

MÉS INFORMACIÓ