Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Respecte i responsabilitat

Estem en ple remolí de "linxaments digitals". I l'erosió del respecte entre familiars, veïns i conciutadans és més difícil de recuperar que l'erosió política

Aspecte de la manifestació de la Diada de l'11 de Setembre del passat dilluns a Barcelona.
Aspecte de la manifestació de la Diada de l'11 de Setembre del passat dilluns a Barcelona.

Un dels debats que travessa l’escenari públic aquestes últimes setmanes i que probablement anirà en augment en els propers dies és el de la convivència social a Catalunya. Les imatges del Parlament amb l’aprovació de les lleis clau del procés van servir d’argument als qui entenen que s’estan sobrepassant certs límits, mentre que el to festiu i tranquil amb què es va desenvolupar la Diada permeten argumentar el contrari. El que sembla clar és que cada vegada costa més moure’s en aquesta zona de suports crítics, de dubtes raonables o de resistències prudents davant el que s’acosta: un referèndum del resultat del qual es volen extreure decisions d’enorme calibre que ens vinculen a tots, i que, en canvi, incorpora molts interrogants sobre la netedat procedimental del seu desplegament. No reiteraré aquí el que ja sabem tots sobre les responsabilitats de qui, amb la seva calculada tossuderia i la seva interessada negativa a qualsevol diàleg ens han conduït a aquest carreró. Però, la tossuderia autoritària i la confusió entre legalitat i democràcia que ha practicat Rajoy i el seu partit en els últims deu anys no poden acabar justificant-ho tot.

No em sento neutral ni equidistant. No puc ser-ho. Però no voldria que el meu decidit suport als qui volen expressar pacíficament les seves opcions i el seu dret a decidir em conduís a justificar posicions i expressions inacceptables que hem vist proliferar en xarxes socials i que ha acabat contaminant els mitjans d’expressió més convencionals. La falta de respecte amb què s’ha tractat la reivindicació de gran part dels catalans perquè s’accepti la condició de subjecte polític propi del país i les conseqüències polítiques que d’això es deriva no hauria de fer-nos oblidar que el dia 2 d’octubre seguiran treballant, interactuant i convivint tots aquells que avui mantenen posicions diferents. I és evident que quants més dubtes manifestats, més pressió reps per part dels qui només volen sentir adhesions plenes.

En un dels seus últims llibres, el filòsof Byung-Chul Han, cita Carl Schmitt i la seva cèlebre definició de sobirania: la capacitat de decidir en moments d’excepció. I explica com en els seus últims anys va comentar amb sorna que “sobirania la té qui controla les ones (els mitjans de comunicació)”. El mateix Han afegeix pel seu compte que si Schmitt visqués ara probablement diria que el que de debò “mana”, el sobirà, és aquell que controla els “linxaments digitals” (shitstorms). I estem en ple remolí de “linxaments digitals”. Ens hi estem acostumant. I a cada trinxera se celebren les dificultats dels qui, a l’altre costat, han de sobreviure a aquest rebombori virtual. Una societat sense respecte, sense la suficient distància entre passió i convicció, acaba convertint-ho tot en espectacle. Tractar d’entendre la posició de l’altre és clau per evitar acabar veient el món en blanc i negre. El respecte sorgeix d’acceptar i reconèixer l’altre. L’anonimat de les xarxes permet sobrepassar sense objeccions allò que mai faries cara a cara. Però, el pitjor és que quan t’acostumes a la tecla i a l’àlies de la xarxa, acabes no distingint realitat i virtualitat. Ja no argumentes, només t’emociones.

El poder de Rajoy i del seu govern és asimètric. Els altres no disposem dels recursos ni de la jerarquia de què disposen per imposar el seu criteri. Però, en canvi, el respecte sí que pot ser simètric. I aquesta simetria, aquesta acceptació de l’altre és clau perquè puguem seguir vivint i decidint junts. L’erosió de la legitimitat del govern de Rajoy (i, per tant, del govern de l’Estat) és evident a Catalunya. I no serà fàcil recuperar la credibilitat perduda. Però això és una cosa que passa en democràcia i que precisament caracteritza la capacitat de perfeccionament i de revisió contínua d’aquest sistema de govern. Però l’erosió del respecte entre familiars, col·legues, veïns o simplement conciutadans és més difícil de recuperar. Respectar implica tenir la precaució i la consideració necessària en relació amb l’opinió dels altres. Més enllà de les expressions icòniques de la Diada amb centenars de milers de persones expressant juntes i en perfecte ordre les seves posicions polítiques, hauríem de pensar en la responsabilitat que tenim tots de preservar els fonaments cívics que permetran seguir expressant dubtes, dissensions i posicions contradictòries abans i després que uns aconsegueixin el que anhelen o que uns altres impedeixin que això succeeixi.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UB.