Selecciona Edició
Connecta’t

“Quan penso en la furgoneta m’agafa por”

Quatre ferits dels atemptats a la Rambla de Barcelona i a Cambrils segueixen hospitalitzats

Els membres de l'equip sanitari del CUAP Peracamps.
Els membres de l'equip sanitari del CUAP Peracamps.

Ha passat un mes. Però com si fos ahir. El relat de Núria León és tan intens i terrible com ho va ser la tarda del 17 d’agost, en què un atemptat terrorista va deixar 15 morts i desenes de ferits a Barcelona. León és doctora adjunta al CUAP (Centre d’Urgències d’Atenció Primària) Ciutat Vella - Peracamps, a 500 metres de la Rambla: “Ens vam convertir en un hospital de campanya”. Ella, com el seu company Ángel Rabines, també adjunt a urgències, subratllen que va ser “un treball d’equip”. “La primera persona que va arribar ferida va ser un nen. Així ens vam assabentar de l’atemptat”, explica Rabines. I després no van deixar d’arribar pacients i també personal sanitari que, en assabentar-se de la notícia, es van desplaçar fins a allà.

León va ser una d’elles. “El que més em va cridar l’atenció va ser la calma que presentaven tots els pacients, cap demanava ni exigia. Es van veure tan impotents i desconcertats que es deixaven fer”, explica la doctora. Ella es va posar la bata i va començar a treballar. “Una noia en cadira de rodes demanava un carregador d’un mòbil. L’hi vaig deixar. Vaig obrir l’ordinador i era ella la que estava pendent de visitar. Era la jove italiana que havia perdut el seu xicot. En aquest moment, ningú sabia res. Havia estat colpejada a l’esquena per la furgoneta. Tenia fractures múltiples. Li vam posar un guix i la vam enviar a l’Hospital del Mar. Em vaig quedar amb la imatge d’una noia jove que podria haver estat la meva filla, allà, sense la família”.

León va prendre una decisió: “Al matí següent, vaig revisar els trasllats, com faig cada dia, i vaig veure que seguia sola. Vaig marxar inquieta a casa. Així que li vaig comprar un carregador i l'hi vaig portar. En entrar, em va dir: ‘Hola dottoressa de l'hospital piccolo’. La seva família havia arribat”.

Divendres passat, una de les persones ferides en l'atemptat va rebre l'alta. Quatre dels atropellats per la furgoneta segueixen hospitalitzats. Ahsan Ameen és un dels ferits. Té 34 anys, és del Pakistan i fa 13 anys que viu a Barcelona. “Estic estudiant per al carnet de taxi. Per a això, és obligatori obtenir un certificat que demostri un cert nivell de llengua catalana. Aquell dia vaig ser amb un amic a informar-me a una acadèmia. En sortir de l'escola vam anar a la Rambla”, recorda. “Estava parlant quan vam veure la furgoneta i vam començar a córrer. Em va colpaejar al braç i a la part esquerra del cos. Llavors, vaig caure”. Ameen va rebre l'alta hospitalària aviat. Ara segueix anant al metge: “Quan penso en la furgoneta m'agafa por, terror, com si fos un nen petit”.

El cap de setmana passat, la majoria de treballadors del mercat de la BoquerIa van acudir a un funeral en el tanatori barceloní de Sancho d'Àvila. S'acomiadaven de la seva companya Silvina Pereyra. L'argentina, d'origen bolivià, havia treballat durant una dècada al mercat. Va ser treballadora de la parada de fruita seca Vidal Pons. Ara, feia uns mesos que es trobava de baixa però el seu xicot  sí que treballa a la BoquerIa, igual que gairebé tots els seus amics, per la qual cosa acudia al mercat gairebé de forma diària. Precisament a la parada de fruita seca va conèixer María Martínez, també boliviana, i fa poc més d'un any van anar a viure juntes a un pis del carrer Sant Rafael al barri del Raval.

“No tenia fills, fins que no ha vingut la seva germana aquesta setmana no han fet el funeral i ara s'emportaran les seves cendres a Bolívia”, assegurava dijous passat Martínez. “Encara no sé perquè estava aquell dia i a aquella hora a la Rambla. Mai ho sabré”, lamenta. Martínez segueix treballant oferint fruita seca a veïns i turistes. “El dia dels atemptats va ser horrible. A la nit, Silvina no arribava a casa. Quan ho vam denunciar em van demanar les seves pintes del cabell per poder extreure l'ADN. Ha marxat per sempre i mai sabrem perquè era aquella tarda a la Rambla”.