Selecciona Edició
Connecta’t

Ripoll continua trencat un mes després

L’Ajuntament prepara un diagnòstic exhaustiu per saber quines accions són necessàries 30 dies després dels atemptats

Afores del centre escolar Joan Maragall, on estudien els germans petits dels terroristes.
Afores del centre escolar Joan Maragall, on estudien els germans petits dels terroristes.

“El 17 d’agost alguna cosa es va trencar a Ripoll, ho repararem, però no tornarà a ser el que era”, assegura Núria Perpinyà, tècnica municipal de Participació i Civisme. Al carrer, uns veïns consideren que s’ha tornat a la normalitat i uns altres, els de la comunitat musulmana, amb temors de tot tipus, pensen que costarà molt i temen que no arribi a recuperar-se. Un exemple d’això és la família de Salh el Kabir, detingut i posat en llibertat. “Han agafat la nostra vida i l’han capgirat”, lamenta la seva dona, Halima.

Tot ha canviat en la vida de Salh el Kabir des que va ser detingut i posteriorment alliberat pels atemptats de Barcelona del 17 d’agost. El Kabir i la seva dona reben ajuda psicològica i sobreviuen amb l’ajuda d’amics. Els van prendre els discos durs del locutori que regenten, els telèfons mòbils i tenen bloquejat el compte corrent. No tenen diners per treballar, pagar el lloguer ni l’escola del seu fill de 3 anys. El nen crida “policia!” cada vegada que veu algú amb el rostre mig tapat.

El Kabir i la seva família són víctimes col·laterals del clima de temor, incredulitat i desconfiança que es va instal·lar avui fa un mes a Ripoll, la localitat gironina de la qual eren naturals nou dels terroristes que van atemptar a la Rambla de Barcelona. Avui el poble intenta tornar a la normalitat, cosa que, per a molts, no és fàcil. “El meu marit era alegre, l’han canviat, està nerviós, no té paciència…” es lamenta Halima, esposa d’El Kabir. Tenen por de tot i temen no tornar a sentir-se confiats a Ripoll.

Per Núria Perpinyà, la cara i la veu del Consistori des dels atemptats, quan hi ha una ruptura res torna a ser igual, per això “serà un Ripoll diferent”. S’ha creat un grup de treball amb agents educatius i socials per preparar un diagnòstic exhaustiu i establir un pla d’actuació.

Qui ja tenia una actitud racista sent que l’atemptat l’ha legitimat i ara el seu discurs és “veus, ja ho deia jo”, manté Núria Perpinyà. “Però la gent que no tenia aquesta visió, la majoria, viu amb normalitat. Intenten digerir aquest dol de pena, ràbia, dolor de voler saber el perquè”, diu la tècnica. Una dona recorda haver renyat i donat de berenar a Moussa, i una altra que l’imam, amb la túnica blanca amb la qual passejava, “tenia cara de cabró”.

La realitat de la comunitat musulmana és diferent. A ells els costa més digerir i plorar també les seves víctimes. Senten el suport de gran part dels veïns, però no falta un insult, una pintada amb un “moros de merda” o fins i tot una treballadora de la Creu Roja que els diu que “tots els moros sou iguals”. Se senten entre la tristesa, la vergonya i la ràbia pel que ha passat “perquè l’Islam no parla de matar ningú”, asseguren, i intenten assimilar que els set nois morts de Ripoll, eren terroristes.

A la porta de l’escola, les mares dels germans Oukabir i Aalla, tots de la cèl·lula gihadista, recullen als seus fills petits. La de Younes Abouyaqoub, l’assassí de la Rambla, no surt al carrer. A la seva filla de tres anys la recull el seu pare enfundat en un trist somriure. A pesar que el president de la mesquita de la comunitat Annour, Ali Yassine, assegura que senten “el suport de totes les entitats”, al carrer senten les mirades, la majoria de suport, però també de rebuig. El temps dirà.