Selecciona Edició
Connecta’t

Un referèndum sí, però així no

Retrat dels catalans que donen suport a una consulta, però no la il·legal de l’1 d’octubre

Cartells sobre el referèndum, a Barcelona.
Cartells sobre el referèndum, a Barcelona. AFP

És revelador que molta gent a Catalunya no vulgui parlar, per cansament o per temor al fet que li clavin la pallissa d’un costat o de l’altre, o de tots dos. Sembla en realitat un món petit on tothom es coneix. Se sap perfectament de qualsevol persona pública catalana, sigui polític, escriptor, esportista o presentador de la televisió, quina és la seva postura. I tothom sap que en parlar se’ls col·loca en un bàndol o altre. Davant l’anomenat xoc de trens, es tendeix a la polarització i se censura l’equidistància. La batalla ja és entre votar o no votar, la sola defensa del dret a decidir es veu desfasada. Però hi ha qui ha baixat del tren.

La intervenció del portaveu de Catalunya Sí que és Pot, Joan Coscubiela, al Parlament la setmana passada va donar veu a una postura intermèdia: la d’aquells que defensen un referèndum, però no aquest, per com s’ha gestat. Així no, en resum. Una de les estadístiques més citades és que el 80% dels catalans vol una consulta. La clau és si tots estan d’acord amb la d’aquest 1 d’octubre. No és fàcil saber-ho. Per en aquest reportatge molts dels consultats han preferit no sortir.

Josep Cuní, un dels periodistes i rostres televisius més populars de Catalunya, admet que fins ara ha mantingut les distàncies, però està molt molest: “Soc molt crític amb les formes. Però no tant per allò il·legal, sinó per l’estètica. Els independentistes ens han dibuixat un artifici, i els altres, una llarga agonia. Potser sona molt de classe, selectiu, però crec que el respecte i la delicadesa en les formes són l’essència del catalanisme: la feina ben feta no té fronteres, i la feina mal feta no té futur. Com deia Pla: ‘Escolti, vostè a la vida faci el que vulgui, però sobretot no faci el ridícul’. El ridícul marca molt a Catalunya, és una frase de les àvies: ‘Tu, sobretot, no et facis notar”. No sap què farà l’1 d’octubre. “La meva posició és molt incòmoda perquè quan la situació és de trinxeres acabes en el foc creuat i després les dues parts s’acusen d’haver-te matat, tot i que convé recordar que aleshores ja estàs mort. Som a la Catalunya de la rauxa, la bogeria, de la pèrdua del sentit comú. I cada vegada que ho hem fet ens hem estavellat”.

L’escriptor Sergi Pàmies també es confessa “molt pessimista”. “És un problema sense solució, que de vegades s’oblida que també n’hi ha. S’està deixant en l’àmbit jurídic un problema que supera aquesta dimensió. Em recorda l’època de l’objecció de consciència amb la mili: la llei obligava els objectors a desobeir fins que es va canviar la llei. Amb la llei no n’hi ha prou. La Constitució no pot quedar en aquests límits i la nova llei catalana no pot imposar-se amb les mateixes armes. En aquest encreuament d’immobilismes es va cap a una solució injusta. En nom de la injustícia s’està sent injust. És un problema entre demòcrates, però gairebé diria que estem en mans, no de demòcrates, sinó de radicalismes que s’emparen en la democràcia per no moure’s. D’una banda un falangisme vintage, amb la Guàrdia Civil registrant setmanaris, i, de l’altra, un radicalisme revolucionari assembleari, absolutament impresentable. Al mig quedem una gran majoria de demòcrates, independentistes i no independentistes, desemparats per la dialèctica dels extrems”.

El jurista i notari Juan-José López Burniol fa anys que està obstinat a sortir d’aquest destret. Acaba de publicar Escucha, Cataluña. Escucha, España, junt amb Josep Borrell, Josep Piqué i Francesc de Carreras. Subtítol: ‘Quatre veus a favor de l’entesa i contra la successió’. Ja en un llibre del 2007, España desde una esquina: federalismo o autodeterminación, advertia que abans o després els catalans havien de ser consultats. “És absolutament inevitable”, reitera. “Llavors vaig fer una proposta de tres punts: reconeixement de drets històrics; competències identitàries (llengua, ensenyament, cultura) exclusives; i els diners, el més fàcil, amb un topall al fons de solidaritat i una agència tributària compartida. A aquestes alçades del segle XXI una relació de convivència ha d’assentar-se sobre una base de llibertat, i la proposta ha de sortir del Govern central. Com al pati del col·legi, si es peguen un nen gran i un altre de petit, el primer té més responsabilitat. Que en cinc anys la seva única resposta hagi estat que la Constitució no ho permet és molt pobra. Amb la mateixa claredat dic que el del Parlament és un cop d’estat, i sobre aquesta base no es pot construir res ferm ni sòlid”.

López Burniol creu que fins a l’1-O la situació està bloquejada i “només queda creuar els dits perquè no passi res irreparable”. Després, opina, eleccions, i un Govern que s’entengui amb el central. “Tot això és possible sense canviar la Constitució, perquè a més no hi ha temps, no podem esperar dos anys, el problema no ho tolera”.

Suports des de fora

La causa catalana també ha tingut suports des de fora, amb manifestos de personalitats estrangeres que defensaven el denominat “dret a decidir”. Un dels seus primers signataris, el 2014, va ser l’historiador britànic Paul Preston: “Segueixo pensant que qualsevol poble té dret a decidir el seu futur, però no és el mateix que dir que em sembla bé el que està passant, la situació actual. S’han comès errors dels dos costats. Hi ha moltes maneres d’arribar a una solució, és qüestió de negociar, però això requereix flexibilitat i tolerància per ambdues parts, sobretot a Madrid”.

Les posicions, en tot cas, no són immòbils. Els esdeveniments, que se succeeixen vertiginosament, les van modelant. És l’opinió de Joan Herrera, exlíder d’Iniciativa per Catalunya Verds: “Sí, jo crec que això només se soluciona amb un referèndum, però aquest no és el que necessita Catalunya. Ara bé, l’escenari anímic va girant: la setmana passada al Parlament es va imposar la lògica que el fi justifica els mitjans i notaves que la gent era molt crítica; però la següent hi ha hagut un reacció de l’Estat de sobreactuació, la política no respon i només hi ha solucions judicials, i l’estat anímic gira”.

La unanimitat només és total en una cosa: la situació és molt greu, i ningú s’atreveix a aventurar com acabarà.

MÉS INFORMACIÓ