Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets
OPINIÓ

La resurrecció de Franco

Diuen que cal esperar al 2-O. Ningú despertarà abans, sigui dins del Govern o sigui del PP? No despertaran Ciutadans o el PSOE? No despertarà la societat civil espanyola?

Agents de la Guàrdia Civil, a la imprenta Artyplan de Sant Feliu de Llobregat
Agents de la Guàrdia Civil, a la imprenta Artyplan de Sant Feliu de Llobregat EFE

Ens vam ficar al túnel del temps i ara estem arribant ja al franquisme, a la llei Fraga, la censura prèvia i l’Estat d’Excepció del 1969. Ho diu el president rebel i l’aplaudeixen fins i tot alguns intel·lectuals que encara ho varen viure. L’hispanisme romàntic, sobre tot periodístic, també s’hi apunta. Què més fàcil d’entendre per a un lector despistat que aquella famosa Espanya eterna, la de la Guerra Civil i de Franco, mai va marxar i que la Transició, la democràcia i l’èxit de pau, prosperitat i apertura al món eren contes de fades o simples anècdotes volàtils?

Finalment tenien raó les cassandres de dins i de fora que deien que la democràcia no podia fer arrels a Espanya de cap manera, els qui s’estranyaven de veure Carrillo, Pasionaria i Alberti asseguts als escons del Congrés dels Diputats i Tarradellas al Palau de la Generalitat. La tenien també tots els perdedors d’aquella Transició, els qui mai van voler acceptar la Constitució ni després l’autonomia. I la tenen, faltaria més, els joves d’avui encara indignats amb el món que han rebut, sense Unió Soviètica, sense ideologies i amb el repte d’inventar-se un horitzó revolucionari sense la classe proletària que havia de fer les revolucions, segons el manual marxista a l’ús.

Vet aquí, doncs, que tot era tot mentida. Que la veritat d’Espanya era el 23-F, recreat ara en els guàrdies civils de paisà que registren impremtes i oficines de diaris i digitals buscant paperetes i urnes. Podem respirar tranquils, perquè tot és de nou en ordre. Les essències de tota mena tornen al seu lloc: l’Espanya reaccionària, la Catalunya democràtica i republicana, la dreta infame, l’esquerra mitificada.

Ho diuen els informatius de televisió i els diaris, ho escriuen els columnistes i ho prediquen els polítics secessionistes: Franco ha ressuscitat. Ara no censura articles, sinó que impedeix la publicació de la publicitat del plebiscit secessionista de l’1-O. No dissol manifestacions i assemblees, sinó que tanca servidors d’internet i lliura citacions i comminacions dins les oficines d’impremtes i diaris digitals perquè no difonguin els anuncis de la convocatòria. No deté, incomunica i tortura estudiants i obrers, sinó que convoca a alcaldes i càrrecs polítics a declarar davant del jutge. Però tan se val, tothom s’esgarrifa horroritzat: Franco ha ressuscitat.

S’ha de dir que tots aquestes esforços, tan convenients per a la internacionalització del conflicte, troben una bona confirmació en les amenaces del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza; de la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría; i sobre tot del president Mariano Rajoy. El dirigent del PP català, Xavier García Albiol, ja no compta en aquesta fase, però va ser l’autèntic precursor. Els quatre tenen assegurada la Creu de Sant Jordi com a mínim pels serveis prestats a la independència de Catalunya amb la seva prodigiosa capacitat per fer exactament el que els seus adversaris havien calculat com la jugada òptima que esperaven. Tot el que van perdre en el desastre de la xiulada al Rei i Rajoy a la manifestació contra el terrorisme o encara més en les dues sessions vergonyoses del Parlament, ho han recuperat en una setmana gràcies a la prodigiosa inhabilitat del Govern de Rajoy.

No hi ha sorpresa de cap mena. Tot això molta gent ho ha dit i de fa temps, anys, 2012 com a mínim. Aquest és un problema polític que s’ha de resoldre fent política. Està molt bé que l’Estat de dret funcioni i que els jutges facin la seva feina, però no n’hi ha prou. De fet, no serveix de res si no es fa política. I la primera fase de la política i la fonamental és la paraula.

No es tracta tan sols de dialogar, que també, sinó d’una cosa més elemental. Rajoy encara no ens ha dit que vol fer amb Catalunya, a més de boicotejar l’Estatut, impugnar-lo i retallar-lo, i fer que tot el pes de la llei caigui sobre els qui la transgredeixin. I ja han passat deu anys així, amb aquesta buidor ideològica sobre Catalunya.

Ara, en la fase on som, ja no és temps per retreure-li. Però és que a més, advertit des de fa cinc anys de la necessària resposta política a mida que pujava l’aposta catalana, res ha fet tampoc des d’aleshores i res sembla que vulgui fer encara quan el partit està ja avançat i, francament, tot fa témer una derrota i per golejada: la de tots, està clar. Ara ens diuen que cal esperar al 2-O. Ningú despertarà abans, sigui dins del Govern o sigui del PP? No despertarà cap dels qui diuen donar-li suport, com són Ciutadans i PSOE? No despertarà la societat civil espanyola?

Si ningú desperta, aquesta és la meva quiniela per avui en quinze: sota, cavall, rei.