Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Autoritarisme postdemocràtic

L'estratègia de Rajoy de citar a declarar 720 alcaldes, amenaçar els ciutadans i prohibir mítings és un intent de socialització del pànic

Mariano Rajoy, al Congrés.
Mariano Rajoy, al Congrés.

He escrit algunes vegades que l’autoritarisme postdemocràtic és l’amenaça que plana sobre el futur de les democràcies liberals per la pèrdua de pes que els governs estan patint en el procés de globalització. Amb un poder econòmic globalitzat i un poder polític que segueix sent nacional i global, els problemes de governança són manifestos, la capacitat de la política de posar límits als diners i als mercats és cada vegada més feble, incapaç de combatre el xantatge fiscal o els atacs contra el deute de l’Estat. I la impotència genera autoritarisme. Amb els governs cada vegada més reduïts a les funcions de seguretat i ordre públic, la temptació de limitar gradualment drets i llibertats i reforçar la dimensió repressiva (amb la coartada de l'amenaça terrorista) és constant.

Aquests dies em pregunto si el Govern de Rajoy representa d’alguna manera un experiment en la construcció de l’autoritarisme postdemocràtic. En aquest sentit, la gestió del cas català amb la renúncia, des del primer dia, a afrontar-lo políticament i amb l’estratègia de parapetar-se darrere del poder judicial, traslladant al terreny del delicte un debat que no hauria d’haver sortit mai de l’àmbit de la política, és un cas d’estudi.

Els primers anys de Rajoy van ser profundament ideològics, amb batalles en el terreny de l’educació i dels drets personals, amb una reforma laboral de classe que ha deixat els treballadors al marge de la recuperació, amb la voluntat de renacionalitzar les polítiques d’ensenyament i de revisar la legislació de l’avortament. Una restauració conservadora que en part va quedar frustrada –i ho van pagar els seus principals tenors, els ministres Wert i Ruiz Gallardón– per l’impacte de la crisi econòmica, per la ferida de la corrupció i pel rebuig d’una part del seu propi electorat. El ritme va canviar bruscament. De la batalla ideològica es va passar al lideratge de l’home impertorbable, a la minimització dels problemes, a la inacció com a solució. Va ser l’apoteosi del sentit comú, com li agrada dir a Rajoy, que, segons se li recordava amb ironia, està a punt de caducar.

Durant aquests anys, Rajoy s’ha anat parapetant darrere dels tribunals, en un manifest desistiment de responsabilitats que eren estrictament polítiques, i això ha generat, a més, una creixent confusió entre poder polític i poder judicial. Fracassat en part el seu projecte de restauració ideològica, Rajoy s’ha enfrontat a la qüestió catalana des del menyspreu, esgotat en “un debat estèril sobre legitimitat i legalitat que no resoldrà el problema” (editorial del Financial Times). I ara ho paga. Va negar el problema polític des del primer moment. El va traspassar als tribunals fins al punt que el 2015 va perpetrar una cosa insòlita en les democràcies liberals: atribuir al Tribunal Constitucional funcions penals, desnaturalitzant la seva funció de responsable del control de les normes.

Probablement, Rajoy ha estat víctima d’un autoengany: la creença que l’independentisme s’enfonsaria sol, la fantasia que els catalans com sempre frenarien abans del xoc, el fatalisme d’un problema que era allà, però que no es va arribar a imaginar que sortiria del seu àmbit habitual de confort (que en temps de Pujol havia tingut retroalimentació mútua). Els problemes polítics s'afronten políticament, Rajoy s’ha negat a fer política, no s’ha plantejat mai treballar per construir una majoria alternativa a Catalunya, perquè sempre l’ha vist com un territori aliè, i ara no li queda una altra via que desplegar la via autoritària, traslladant completament als tribunals el problema que no ha resolt. Un trist favor a la justícia, perquè la seva imatge sortirà tocada d’aquesta aventura.

I ho fa amb l’única estratègia que li queda després d’haver descartat totes les altres: buscar la propagació de la por. Citar a declarar 720 alcaldes, amenaçar els ciutadans que formin part de les meses electorals i els que vagin a votar en un referèndum il·legal i prohibir mítings és un intent de socialització del pànic, que probablement no li evitarà haver d’enviar la policia l’1-O. Per la seva desídia. Els drets es conquisten col·lectivament, però són sempre individuals. Ningú els pot tenir per nosaltres. D’aquí sorgeix la sospita de Yuval Noah Harari, l’autor d’Homo Deus: Les dictadures del futur, alimentades per una massa de dades, no oprimiran més els grups, sinó directament els individus, dels quals se sabrà tot. Autoritarisme postdemocràtic és la figura.