Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Ballar el vals en una rajola

És en els formats petits on llueix millor la producció d’Estrada que presenta la Galeria A/34

Les fustes, impecables i polides, com una pintura objecte.
Les fustes, impecables i polides, com una pintura objecte.

L’art català, per norma general, no es distingeix per una inclinació decidida cap a la geometria, austera, radical i sense un significat concret. Ni Piet Mondrian, ni Theo van Doesburg van tenir una gran fortuna quan, més d’una vegada, van exposar obres seves a les Galeries Dalmau, als anys vint del segle passat. El Torres-García més contundent tampoc va fer molta sort, malgrat que sempre mantindria un punt de figuració on agafar-se; els seus amics barcelonins i terrassencs li demanaven flors, jardins i muntanyes i avorrien les construccions sígniques. La figuració a ultrança —ja fos figura, bodegó o paisatge—, el surrealisme —amb tota l’esbojarrada i pletòrica iconografia— i l’informalisme —amb la simbologia del gest—, planarien per la pintura catalana fins a l’hora de l’art conceptual i, encara, més enllà. La geometria flonja i suggeridora prevaldria a l’adust i sec “cantell dur” dels americans. Enric Planasdurà va ser una curiosa excepció, però la seva millor geometria va durar poc, només els primers anys cinquanta, i es va diluir aviat en abruptes textures i, més tard, en formes ingènues i talperes, igual que les composicions coetànies dels anys seixanta i setanta de Jacint Salvadó, cèlebre per ser el model d’alguns arlequins neoclàssics de Picasso.

La radicalitat estricta en la composició, obviant qualsevol referència a la realitat, ha estat, sobretot, patrimoni de l’art rus dels anys deu, de l’holandès, l’alemany i l’italià dels vint i trenta, i del nord-americà dels cinquanta i seixanta, salvant les enormes distàncies que separen els uns dels altres. L’obra d’Adolfo Estrada (Buenos Aires, 1942) se situa en aquesta evolució, àmplia i variada, i es deu una mica a tot pegat. L’any 1962 arribava a Barcelona, en plena era informalista, immers en l’òrbita de Ben Nicholson i Serge Poliakoff, una abstracció deutora del cubisme que estava bastant allunyada de la pintura gestual vernacla d’aleshores. També duia a les espatlles la inevitable herència de Joaquim Torres-García. I entre una cosa i l’altra va connectar amb l’art romànic, que va poder observar al Museu d’Art de Catalunya, al Palau Nacional de Montjuïc. De la capital catalana passaria a residir uns anys a Madrid, i evolucionaria a mig camí de l’op art i el cinètic, que tant furor va fer entre els artistes valencians, com ara Eusebi Sempere, i el peculiar minimalisme del nord-americà Sol Lewit. L’any 1967 Estrada s’instal·lava a Cadaqués i entrava en el cercle d’amistats dels arquitectes Peter Harden i Lanfranco Bombelli, fundadors de la Galeria Cadaqués. I aquest contacte amb l’Empordà propiciaria que, a la llarga, ell s’hi acabés instal·lant de manera definitiva, als afores de Sant Martí Vell, on viu i treballa.

ESTRADA

Galeria A/34

Aribau, 34, Barcelona

Fins a l’11 de novembre

Amb el temps, les diagonals dels quadres dels anys seixanta i setanta s’unirien amb les construccions anteriors, i de nou Poliakoff i, sobretot, Nicholson, tornarien a estar presents en les obres dels anys vuitanta i noranta que giraven entorn de l’arquitectura, com els fons de moltes escenes del trecento italià. També apareixien els tons i les textures dels murals romànics, vistos temps enrere, i els de la pintura i les fustes de Torres-García, amb l’aplicació del color com en un fresc, amb l’aspecte d’aquarel·la. Les ciutats hieràtiques aniran donant pas a construccions més austeres, molt connectades al constructivisme rus i al neoplasticisme holandès, sobretot en Van Doesburg, menys rígid i més variat que Mondrian.

Des de fa anys Estrada no es mou d’aquesta darrera línia acotada, no en va Giorgio Morandi és un altre dels seus pintors evocats, l’autor de les inesgotables natures mortes, fetes amb quatre elements, quasi sempre els mateixos, alguns a penes reconeixibles, i en les quals la diferència és la vibració del color, com qui balla un bon vals en una sola rajola, amb tècnica i destresa, i no es cansa mai. O com en les suites, invencions i partites de Bach per a un sol instrument, les quals, amb un tema molt curt, es despleguen fins a l’infinit, sense cap mena de grandiloqüència. I és precisament en els formats petits on llueix millor la producció d’Estrada que presenta a partir d’avui la Galeria A34. En especial hi destaquen les fustes, impecables i polides, tractades com una pintura objecte, properes a les icones, amb pa d’or inclòs. Però l’or del pintor argentinocatalà no brilla, està expressament entelat, perquè el tracta com un color més de la seva elegant paleta. No és un signe de poder, ostentació i riquesa, sinó la llum i, també, una referència a la pintura sacra, per més que no pretengui significar res. Són obres per contemplar i punt. Amb silenci i placidesa.