Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Paula Rego, goyesca

L'artista està molt lluny d’una interpretació feminista en primer grau

Els meus temes favorits són els jocs de poder i les jerarquies. Sempre vull capgirar les coses, molestar l’ordre establert, canviar les heroïnes i els idiotes”, va dir aquesta artista portuguesa que des dels 16 anys viu a Londres. La seva infància i adolescència la deurien marcar enormement, amb una mare que li explicava contes sobre animals i un pare enginyer que li relatava històries terrorífiques. Encara que va estudiar a la Slade School of Art i que se la classifica al costat dels artistes de l’escola de Londres —Bacon, Freud, Auerbach—, les seves dones robustes i camacurtes, de pèl molt negre i celles espesses, sens dubte s’inspiren en les dones portugueses, i segurament la seva visió del món deu molt al clima d’opressió i moral hipòcrita que va haver de veure durant la infància al Portugal del dictador Salazar. Parlant de Salazar, Rego va afirmar: “Va crear un ambient invasiu: policia secreta, falta d’educació i idealització de la pobresa”.

En el seu “voler capgirar les coses”, Rego participa de l’esperit demolidor de Goya, de Grosz i també dels surrealistes, perquè ella desmunta les convencions establertes en relació amb els tres pilars de la societat burgesa: Família, Religió i Estat. Així, el seu Crist a la falda de la Mare de Déu no és més que un ninot de drap, i les mares que haurien de vigilar els seus nadons estan molt més pendents de l’ampolla de vi que del seu plançó.

Conceptes com el de Misericòrdia (basada parcialment en la magnífica novel·la de Benito Pérez Galdós) es plasmen en una sèrie brutal sobre la cura d’ancians: qualsevol que en la seva vida quotidiana hagi estat testimoni d’aquestes escenes, fins i tot si no són d’una residència geriàtrica i no són sàdiques, no haurà oblidat la tristesa que produeixen les imatges de veure alimentar, sostenir i netejar persones grans desvalgudes. En aquest sentit, la seva valentia en escollir aquest tema és goyesca, com ho és la tria del tema de la mutilació genital femenina o l’avortament. Encara que cal recordar també que la seva obra és, així mateix, profundament autobiogràfica i que ella va tenir cura del seu marit, el pintor Victor Willing, prostrat al llit afectat d’esclerosi múltiple, fins a la seva mort el 1988.

LÈXIC FAMILIAR

Paula Rego

La Virreina

Fins al 8 d’octubre

Rego està molt lluny d’una interpretació feminista en primer grau, del que és políticament correcte, de la crítica de manual. L’ablació femenina la perpetren unes horribles dones de pits caiguts, i les víctimes estan subjectades per dones com sorgides d’un conte de terror. En canvi, en la sèrie de l’avortament, Rego utilitza tota la seva perspicàcia psicològica per expressar empatia, llàstima i sororitat, ja que ella mateixa va patir diversos avortaments (inferim que en condicions legals i higièniques i no il·legals com succeïa a Portugal, situació que Rego denuncia en les seves impactants obres). Les noies estan representades sempre abans o després de la intervenció i en les seves mirades captem la por, l’angoixa i la soledat. Una d’elles encara va vestida d’escolar mentre que una altra, amb les cames obertes, “posa” al costat d’una sanguinolenta palangana.

Els anys finals dels vuitanta i la dècada dels noranta —després de dècades d’anonimat— van ser esplèndids per a l’art de Rego, amb unes obres menys expressionistes i més misterioses i ambigües. Aquí tan sols en podem veure dues, la magnífica Blancaneus (1995) i La prova (1990). A la primera, una madrastra inspecciona les calces de la Blancaneus (una acció profundament humiliant), que resulta ser una robusta noia amb cara d’home. Rego pinta moltes dones amb rostres masculins, potser com a expressió de força però potser també com a record d’un tia seva a qui agradava vestir-se d’home. També és ambigua Olga (2003), que sembla un home, encara que es tracta d’una refugiada alemanya a Estoril ensenyant música a una nena: la mirada heterodoxa de Rego li col·loca a la nena una minúscula, gairebé ridícula, guitarreta entre les seves cames.

Finalment, a La prova, mentre que al sofà hi ha una nina que sembla humana, les dones reals estan tan encartonades com nines: una bona metàfora dels rígids costums burgesos, ja que la protagonista s’està emprovant el vestit de posada de llarg. No surt immune de l’exposició Paula Rego: en traspassar la porta de la Virreina tots veiem el món amb uns altres ulls.