Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Vençuts i depurats

L’entrada del franquisme a l'Ajuntament de Barcelona comportà un procés de neteja ideològica que expedientà 7.100 funcionaris i n’expulsà més de 900. L’historiador Marc Gil ho analitza en un llibre

Miguel Díaz de Gómara, l’alcalde Miquel Mateu, Eliseo Álvarez i José María Milà Camps, el maig de 1939, en la col·locació a la façana de l’Ajuntament de la placa que reprodueix l’últim comunicat de guerra. Ampliar foto
Miguel Díaz de Gómara, l’alcalde Miquel Mateu, Eliseo Álvarez i José María Milà Camps, el maig de 1939, en la col·locació a la façana de l’Ajuntament de la placa que reprodueix l’últim comunicat de guerra.

Quiénes eran los más calificados izquierdistas de su departamento y cuánto sepa de la actuación de los mismos”. “¿Conoce algún compañero que formase parte de los batallones o ejerciese mando en ellos?”. Són les preguntes 19 i 18, respectivament, de les 23 del formulari que els funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona van haver de respondre el febrer de 1939 si volien seguir treballant al Consistori arribat el nou ordre franquista. Més ben dit: per completar un expedient obligatori a partir del qual serien investigats i podrien seguir així la seva feina. O no. Perquè, capgirant tota llei processal i els drets més elementals, tot treballador municipal estava “manchado”, “contagiado” o era “culpable” pel sol fet d’haver estat en la gestió republicana. La bogeria comportà l’obertura de 7.100 expedients de depuració als funcionaris, dels quals s’encausà una barbaritat, un de cada tres, 2.327, en un procés que durà gairebé dos anys: des de principis d’abril de 1939 fins que es van tancar els darrers, el desembre de 1940. Pors i maldecaps a banda, des de paperassa fins a buscar valedors vitals, l’expedient de depuració comportava, fins que es resolgués, quedar-se amb el sou a la meitat, en uns moments de misèria moral però també física, material, infinita. En aquests dos anys, tot esperant un resultat que en els primers temps s’estirava gairebé fins a l’any, van morir 101 funcionaris.

Barcelona era una cosa molt seriosa per al nou règim: l’Ajuntament era la segona institució més important d’Espanya després del mateix Govern estatal pel nombre de funcionaris (les xifres, molt contradictòries, parlen de 8.998 el 1938) i també pel nombre i nivell de competències, com recorda ara l’historiador Marc Gil Garrusta a Barcelona al servei del Nuevo Estado (Eumo/Ajuntament de Barcelona), on analitza amb microscopi el procés depurador al consistori en un volum que, conjuntament amb Els ajuntaments franquistes a Catalunya de Martí Marín (Pagès Editors, 2000), és ja entre els de consulta obligada sobre el tema.

“Se casó en periodo rojo” o no tenir “ideales fijos” eren algunes ‘acusacions’

Tot el que va fer Franco amb la capital catalana va ser especial. D’entrada, la gestora municipal va ser l’única a Catalunya (juntament amb la que es faria càrrec de la Diputació) que es va decidir abans de la reconquista: el mateix dictador i el seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, van designar a Burgos la seva composició. Nomenaren alcalde Miquel Mateu i Pla, perfil idoni: fill de l’amo de la Hispano-Suiza, nebot de l’arquebisbe Pla y Daniel, membre de la Secretaria de Franco allà mateix a Burgos des de començaments de la Guerra Civil i ben vist pel jesuïta Joan Tusquets, teòric del “contubernio judeomasónico” i preceptor de la filla del dictador. En coherència amb la designació especial, el procés de depuració municipal també ho havia de ser: no el farien funcionaris escollits pels alcaldes respectius (com va passar a tot Catalunya), sinó que aquests serien triats pels militars, a partir del cap de l’Auditoria de la IV Regió Militar.

Declaració a mà

“Se trata de dejar limpio el solar para nuestro edificio”, havia dit Franco en persona com a filosofia per afrontar el municipalisme del seu nou règim, la política de depuració municipalista del qual ja apareixia al BOE el gener de 1939. I era allò del ordeno-y-mando-a-la-voz-de-ya: tots els funcionaris municipals nomenats prèviament al 18 de juliol s’havien de presentar a la feina abans de vuit dies hàbils des de la jornada de l’alliberament (com s’exigí a totes les poblacions) per omplir les “instancias iniciales del expediente”. Els treballadors que havien estat nomenats posteriorment al “Glorioso Alzamiento” no feia falta ni que es presentessin perquè ja estaven immediatament destituïts.

La broma començava, com constata Gil, amb una declaració jurada, generalment redactada a mà, que significava l’inici de l’obertura de l’expedient administratiu, juntament amb unes primeres 11 preguntes que conformaven un retrat global del funcionari (trajectòria professional, filiació política i sindical, si s’havien patit persecucions o no “durante la tiranía roja”)...

Durant el procés, el sou queia, doncs, a la meitat i s’estava suspès de càrrec fins a la resolució. Les causes que podien portar finalment a incoar expedient i a la sanció eren infinites, i n’hi havia força de ben relatives o vagues: si un havia estat ascendit en l’escalafó municipal o havia rebut complements econòmics en el sou durant la guerra, ja era molt sospitós; magre ho tenia si havia mostrat passivitat (?) des del juliol de 1936; força fotut si hi havia hagut pertinença a partits d’esquerres; i ben negre si havia estat apoderat a les eleccions de febrer de 1936 o s’era membre de la maçoneria. La participació en “hechos de armas” es mirava amb lupa: calia, fins i tot, denunciar el funcionari que t’havia obligat a allistar-se, amb aquell mateix esperit delator que tenien les famoses 21 o 23 preguntes de la segona tongada.

La Guàrdia Urbana en formació el gener de 1945.
La Guàrdia Urbana en formació el gener de 1945.

El cop de gràcia, després de la declaració jurada i dels dos qüestionaris, eren els informes personals que feien la policia, la Guàrdia Civil i, sobretot, Falange, potser els més temibles: feien saber que els seus serveis d’informació tenien “30.000 fichas de elementos rojos” (uns 22.000 de Barcelona, i la resta, de pobles de Catalunya). Eren perillosos perquè la informació recopilada o bé sorgia del que van extreure en el seu moment “de la prensa roja”, o bé era recollida per “camaradas que se dedican al servicio de información, sin remuneración y satisfaciéndose sus gastos”, es lamentaven ja el 1937. En un altre informe de tres anys després, tot i que es referia a Terrassa, es deia: “Falange ha tenido que diligenciar 130 informes diarios con solo 15 agentes, todos ellos desconocedores del personal muncipal y por lo tanto los informes contestados, la mayoría de ellos no se ajustan a la verdad”. És a dir, apreciacions subjectives i amb poca base documental. Així, una acusació greu era que el funcionari era “asiduo lector de Solidaridad Obrera”; o que “se casó en periodo rojo”; o no tenir “ideales fijos”... També hi havia contradicicions, com en un expedient en què s’acusa el treballador de lectura de fulletons anarquistes i, unes planes més endavant, que era analfabet.

Tot plegat encara dificultava més la defensa dels funcionaris encausats, que només tenien vuit dies per presentar el plec de descàrrecs. Ho feien com podien, com bé recull Gil. “Ni sé lo que significa marxismo”, escriu un acusat. Un altre, maçó, ho admetia, però deia que hi havia anat enganyat pels seus superiors i es defensava dient que anava a missa cada diumenge... Si van lluitar amb l’exèrcit republicà van ser “obligados” per la legislació vigent i, ja en combat, feien constar sempre que van evitar l’enfrontament o van mantenir una actitud passiva en la destinació. Els que es van allistar com a voluntaris ho tenien pitjor, és clar, tot i que invariablement argumentaven que hi van optar per poder escollir destí i evitar així anar al front.

L’Ajuntament temia el col·lapse pels càstigs, però aprofità per reduir plantilla

El millor era tenir un bons valedors, dels quals calia donar l’adreça: podien inclinar molt la decisió del jutge. Jerarquia eclesiàstica, capellans i gent catòlica, industrials i amos de negocis, gent significada des del primer moment amb el “Glorioso Movimiento Nacional” i membres de l’exèrcit i de Falange eren els més buscats i valorats, més o menys per aquest ordre. Al llibre es destaca, per exemple, l’aval en un dels informes del filòleg Martí de Riquer, que signa “Mutilado de guerra. Oficial de Radiodifusión y Propaganda en los frentes durante la campaña. Carnet de FET y de las JONS nº 4848 de la Provincia de Barcelona”.

El jutge només feia una proposta de sanció: era una comissió permanent municipal la que revisava i determinava la sanció final; en la majoria dels casos, la ratificava. Si excepcionalment el funcionari presentava recurs d’alçada i arribava al Govern Civil, la sentència del governador era definitiva. Només 109 funcionaris (79 d’ells amb la màxima sanció, la destitució) van elevar recursos. No fa falta dir que tots van ser desestimats.

L’Ajuntament va voler fer la quadratura del cercle: estaven compromesos amb la depuració fins al final... però que afectés el servei tan poc com fos possible, sosté Gil. Hi havia problemes de personal fruit del mateix zel repressiu: per culpa dels expedients, un de cada tres funcionaris estava apartat de les seves tasques. El resultat era, en un servei que ja no excel·lia gaire, la famosa “epidemia de las colas que padece Barcelona”, com arribà a denunciar la mateixa Falange davant l’evident col·lapse de tot l’aparell burocràtic tot just acabada la guerra i que s’arrossegà gairebé, en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, fins el 1942, quan la plantilla s’estabilitzà.

Eliseo Álvarez i Miquel Mateu, després de la missa a la plaça de Catalunya el 29 de gener de 1939.
Eliseo Álvarez i Miquel Mateu, després de la missa a la plaça de Catalunya el 29 de gener de 1939.

El consistori va fer de tot: des de posar a disposició del jutge instructor de depuració una dotació extraordinària de 7.500 pessetes destinada a “gratificar” el personal auxiliar a la seva disposició per accelerar els processos, fins a improvisar una mena de servei de policia amb dos agents municipals per fer informes de conducta, tot passant per gratificar el Servicio de Información de Falange perquè “decían que no disponían de personal ni tiempo para ello y precisaban un servicio extraordinario” per fer els informes.

La situació es va fer tan insostenible que l’octubre de 1939 es van incorporar nou jutges per accelerar el procés: els primers expedients oberts entre febrer i març de 1939 estaven sense resolució de 250 a 324 dies. A partir dels reforços judicials, el 90% es resoldrien en 49 dies: el 82% dels expedients de depuració de tot l’Ajuntament es van resoldre en els tres mesos finals de 1939. Com a contrapunt, amb més jutges, la discrecionalitat dels criteris del càstig i la qualitat dels informes encara van ser més dispars.

Trampes i tebiors

De sobte, en ple procés, va esclatar una bomba administrativa: el maig de 1940, el Ministerio de la Gobernación rebia dues denúncies, anònimes totes dues, que en reafirmaven una d’anterior amb la qual coincidia a alertar sobre la tebior i les irregularitats que s’estaven produint a l’Ajuntament amb l’operació de depuració. Aquest segon cop anava amb la cirereta de l’ús del català, ja què, a més, “en todos los negociados se habla dicha lengua regionalista.

Les denúncies, perilloses per si mateixes, ho eren més perquè anaven dirigides, en concret, contra dues peces fortes del consistori: el secretari de l’Ajuntament i l’interventor municipal. Les denúncies tenien la seva gènesi, en part, assegura Gil, en les desavinences entre els jutges instructors i l’Auditoria de Guerra, d’una banda, i la gelosia de certs sectors de Falange cap a l’alcalde Mateu. Temps li va faltar al governador civil, Wenceslao González Oliveros, per demanar la revisió de tots els expedients, fet que la Dirección General de la Administración Local va desestimar. Sí que se’n va sortir amb el català (qui en fes ús seria “destituido ipso facto”): el zel de qui Serrano Suñer va qualificar de “fanàtic” i “arbitrari”, el va dur poc després a presidir el temut Tribunal de Responsabilidades Políticas.

Decret del BOE de febrer de 1939 sobre depuració de funcionaris.
Decret del BOE de febrer de 1939 sobre depuració de funcionaris.

Les anomalies denunciades, en qualsevol cas, tenien un punt de certes: l’Ajuntament estava obsedit a intentar reduir com fos l’impacte de la depuració per evitar que la qualitat del servei es convertís en insostenible. Per això, a banda d’allargassar les jornades laborals, negar temporalment la immobilitat dels funcionaris i, fins i tot, en alguns casos, avalar el funcionari per aturar el procés depurador i així aconseguir la immediata incorporació del treballador sense càstig, va procurar que hi hagués menys funcionaris sancionats i que els que ho fossin tinguessin càstigs més lleus. No ho va fer amb tots els casos, és clar: només amb els sancionats amb les penes menys severes. Així, el consistori va intervenir en el 17% dels expedients que li van enviar els jutges i en va modificar uns 400, generalment rebaixant la durada del càstig. També va voler mitigar les delacions, fent-les passar abans pel secretari: en realitat, el volum de delacions dels funcionaris va ser relativament baix (un 20% dels funcionaris encausats denunciaren companys funcionaris), però tot i així, entre els que foren finalment sancionats, el 80% tenien acusacions de companys.

L’altre gran esforç es va posar a minimitzar les sancions en els nivells de comandament: de 64 caps de negociat, només 17 (27%) van rebre càstig, una proporció que contrasta amb la resta de l’escalafó de funcionaris. No es podia perdre, a sobre, personal qualificat i amb anys d’experiència.

Al final, la batalla de la depuració de l’Ajuntament de Barcelona es va saldar amb 1.610 funcionaris sancionats (22,6% de la plantilla), 917 destituïts i 693 pendents de complir les sancions imposades, tot i que entre els expulsats només 314 (34%) ho van ser després de completar tot el procés depurador: la resta ho van ser per incompareixença, depurats per “rebeldía” o destituïts per altres tribunals repressors.

D’una manera cruel, es va aconseguir, a banda de netejar ideològicament la institució, també una reducció de personal que ja buscaven des de 1939: la plantilla es va reduir oficialment en un 22%: 1.200 persones de plantilla i 250 treballadors temporals. Gil creu que finalment l’aprimament de personal seria d’un 28%, perquè les xifres oficials amagaven expressament els temporals.

L’historiador ha detectat, en aquests expedients trobats a l’Arxiu Municipal Contemporani, gairebé 30 casos de funcionaris que foren expulsats de l’Ajuntament republicà, però tot i així els seus expedients van ser incoats pels franquistes. Aquests funcionaris passaren, doncs, per dos processos de depuració, en una situació tragicòmica: les proves per evitar l’expulsió del consistori republicà són les que es van fer servir com a proves acusatòries per treure’ls de l’Ajuntament franquista. Cruel i absurd.