Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L’equidistància silenciosa

Equidistants i federalistes han tingut set anys, i quins anys, per fer una proposta i no han fet res. Res

Una noia amb una estelada al braç a la manifestació de la Diada. rn
Una noia amb una estelada al braç a la manifestació de la Diada.

Espanya ha perdut Catalunya, només falta el certificat. Queda la força, queden els tribunals i les prohibicions, els escorcolls i les sancions, queda tot el que colla i ajunta però no uneix. Una bona part de Catalunya ja no se sent espanyola, ha desconnectat emocionalment i simbòlicament d'Espanya. És una cosa que Govern, partits i institucions espanyoles haurien d'intentar entendre. Si és que poden.

Seria el primer pas per acceptar que les polítiques que s'han seguit els últims anys no han fet més que agreujar problemes d'encaix i convivència que no s'han afrontat mai. La diversitat nacional comporta diversitat cultural, social i econòmica, diversitats que a Espanya li fan por. No a tothom, és cert, però els qui diuen que no tenen por d'aquesta diversitat després de quaranta anys de democràcia no han pogut ni governar, ni influir en els seus partits, ni han aconseguit representació en cap institució estatal. No dic que no existeixin, dic que no manen i que tot just poden conllevar-se amb Espanya.

És l'Espanya d'un Semprún enfrontat a un Guerra, d'un Herrero de Miñón envestit sense pietat per la caverna, d'un Echenique arraconat, de polítics que quan arriben al poder fan el que poden o el que els deixen i per això, després de quaranta anys, s'ha arribat a la conclusió que a Espanya no hi ha lloc per a Catalunya. Ni l'executiu, ni el legislatiu, ni el judicial, ni el periodístic ni el cultural tenen un encaix per a res que no sigui una prolongació de l'Estat de sempre.

Tampoc hi han ajudat des d'aquí els qui ara més posen el crit al cel davant la celebració d'un referèndum. Tenen poca credibilitat perquè el país és petit, ens coneixem tots, tenim bona memòria i hem vist com es posaven de de perfil quan rebíem per totes bandes. Veiem que molts dels que se senten compungits i els dol Espanya, o bé s'han mostrat apàtics amb moltes de les reivindicacions que s'han fet des de Catalunya o bé s'han posat al costat dels qui les denegaven. Des de la llengua fins a les infraestructures, passant pel finançament o la simple opinió publicada, hem vist, viscut i llegit autèntiques animalades que no han suscitat cap reacció.

Bé, per no ser injustos, poca cosa, tan poca cosa que la proporcionalitat els desmenteix i els fa poc creïbles. Quina credibilitat tenen els qui es van dedicar a atiar el Foro Babel o a riure les gràcies quan ens parlen de federalisme? Com ens podem refiar d'intel·lectuals que s'han cansat d'insultar els qui s'han manifestat de manera pacífica i que han qualificat des del primer moment de totalitaris, de nazis, de feixistes? I els equidistants? On eren quan es vulneraven les bases de la immersió lingüística? On eren quan el PP impedia les emissions de TV3 al País Valencià? On eren cada vegada que s'han publicat columnes tan feridores que han fet que les relacions entre Catalunya i Espanya hagin esdevingut impossibles? O eren molt a prop dels qui les escrivien o bé es posaven de perfil.

No només es tracta de la premsa, en el desastre de l'aeroport i dels trens de rodalies el tancredisme de les redaccions de Barcelona, de Foment, dels capitans del Baix Llobregat, tan valents en altres ocasions, ha estat rajoyesc. Equidistants i federalistes han tingut set anys, i quins anys, per fer una proposta i no han fet res. Res.

La resposta, com a molt, ha estat dir que hi ha massa pressió. Home, doncs ja em diran com i ja em diran si la proporcionalitat no té alguna cosa a veure en tot això. Pressió? On? En quins mitjans? Perquè la desproporció és enorme, perquè una de les coses que va fer bé Felipe González va ser blindar un espectre comunicatiu que avui situa TV3 en un 13% d'audiència. Si comptem la proporció d'opinió publicada a Espanya en relació amb el procés independentista, els surt la mateixa ràtio de poder que quan parlem de justícia, empresa o inversions. Quan parlin del Parlament, recordin el corró de les majories absolutesi les humiliacions del Congrés.

Acusar el petit ja no val, quan veiem que s'entra en diaris locals. Els equidistants es van tornar a posar de perfil, fins i tot n'hi havia que reien. Avui els qui ens defensen dels abusos són la gent de Valls que canta davant de la Guàrdia Civil.

Francesc Serés és escriptor.