Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

La guerra cubana d’un patriota català

La Universitat d’Alabama publica en anglès les memòries del polític catalanista

i assagista Josep Conangla sobre el conflicte de la independència de Cuba

Les tropes espanyoles a Cuba, formades davant l'arribada del general Weyler.
Les tropes espanyoles a Cuba, formades davant l'arribada del general Weyler.

El jove Josep Conangla (Montblanc, 1865 - l’Havana, 1965) era un afortunat dins de la desgràcia que suposava haver de fer la guerra a Cuba. Recluta a la força, no va disparar un sol tret en tres anys i gràcies als contactes familiars va poder seguir el conflicte des de les oficines administratives de les casernes espanyoles. Tenia 23 anys quan el 1898 va acabar la guerra i va ser repatriat a la metròpoli derrotada per la intervenció dels Estats Units. Conangla, però, va emigrar a Cuba el 1905, enamorat d’aquelles ànsies de llibertat que va copsar en els rebels, i desencisat de l’Estat centralista i en crisi que era Espanya. Les seves experiències de la guerra van ser cabdals per perfilar la seva figura com a referent del nacionalisme català. La University of Alabama Press ha publicat enguany en anglès els records que Conangla va deixar escrits a Memòries de la meva joventut a Cuba. Un soldat de l’exèrcit espanyol a la guerra separatista.

Joaquim Roy, professor de l’Institut d’Estudis Internacionals de la Universitat de Miami, coneixedor i divulgador de Conangla i de la presència catalana a Cuba, és l’ànima darrere de l’aparició als Estats Units de Memòries de la meva joventut a Cuba, com ja ho va ser fa 20 anys amb la seva edició en castellà. L’escriptor Guillermo Cabrera-Infante va lloar el 1998 a aquest mateix diari —quan va sortir en castellà— el pròleg que Roy havia escrit per a les memòries de Conangla. És un breu text de 30 pàgines que conté tot allò necessari per entendre la pèrdua espanyola de Cuba i també la figura de Conanga. Sobre aquella guerra i la crisi a Espanya, Roy aporta xifres eloqüents: entre el 1868 i el 1898 van passar per Cuba dos milions de soldats i prop de 500.000 civils espanyols; 700.000 es van quedar a l’illa, sobretot en els últims anys.

Conangla era de Montblanc (Conca de Barberà). La guerra va interrompre els seus estudis de Dret i va decidir dedicar-se al periodisme —també va ser un prolífic poeta—. Va ser un personatge de referència de la comunitat catalana a Cuba, sent president del Centre Català, probablement el primer grup nacionalista que va utilitzar la bandera estelada com a símbol —a partir del 1911—; va dirigir mitjans com Nova Catalunya i Revista Parlamentaria de Cuba, i va escriure de manera abundant sobre la qüestió nacional de la seva pàtria d’origen. Roy destaca que un dels moments més feliços de la vida de Conangla va ser quan el 1928 va lliurar a Francesc Macià, de visita a l’Havana, l’esborrany d'una Constitució que havia redactat per a una futura República Catalana.

Al llibre Catalunya a Cuba (Barcino, 1988), Roy detallava l’atapeïda agenda d’actes de Macià i l’eufòria que generava entre els sectors més nacionalistes catalans a Cuba. Roy aporta en aquest llibre una anècdota que confirma que el rampell hiperventilat de l’independentisme més contundent no és nou d’avui. Macià va rebre a l’Havana una estelada brodada per les dones del “grup radical Grop”. Quan Macià va assumir el 1931 la presidència de la Generalitat, i en vistes que no proclamava l’Estat català, el col·lectiu Grop va retirar a Macià el títol de president honorífic i les senyores van enviar-li el 1932 una carta reclamant que retornés la bandera: “Què us ha passat que d’aquesta faisó, en un moment, s’ha canviat la vostra ànima i la nostra vida, i de Patriarca de Catalunya heu esdevingut allò que no volem dir?”.

Memòries de la meva joventut a Cuba tracta esporàdicament la qüestió catalana i se centra en les experiències bèl·liques de Conangla. És un document in situ de gran utilitat per copsar el desastre espanyol amb les seves colònies. Queda palesa la manca de recursos òptims per fer front als rebels cubans —no cal ni dir que tampoc eren suficients per plantar cara a la invasió dels Estats Units—, i recursos materials i d’adaptació al medi. L’historiador cubà Manuel Moreno Fraginals calculava al llibre Memòria del 98 que la xifra total de soldats espanyols morts oscil·lava entre 60.000 i 80.000. Roy hi afegeix les dades oficials: només “van morir en combat 782 soldats i 8.267 per ferides de guerra. Més de 40.000 van patir algun tipus de malaltia, entre elles la febre groga, que es va cebar en 14.000”. Passatges de les memòries de Conangla confirmen el desastre sanitari: “Quan es va ordenar el trasllat del batalló i de la seva oficina a l’enclavament entre les províncies de Matanzas i l’Havana, continuàvem sense metge; per aquest motiu, emprenent de nou les seves operacions de campanya, va ser precís instal·lar amb urgència l’hospital de sang al casalot semiruïnós proper a un fortí i a la via fèrria, a l’entrada sud d’Aguacate. I ni tan sols aquest hospital disposava de metges militars, només de l’atenció generosa que els dos únics metges civils del poble els oferien, secundats per individus de tropa amb bona voluntat sanitària. Per la seva missió especial, l’hospital de sang atenia, amb preferència, els casos de cirurgia; els pacients de malalties comunes arribats de la columna o de l’oficina no podien hospitalitzar-se, i només quedava el recurs d’administrar remeis innocus”.

La repressió de Weyler

Conangla va ser un privilegiat perquè les seves obligacions burocràtiques el van apartar de les misèries de la selva i del xoc armat. Tenia temps lliure i l’aprofitava per assistir a tertúlies, conèixer els referents de la intel·lectualitat cubana i escriure nombrosos articles de premsa. Era un observador deprimit pel que veia, però amb unes circumstàncies personals confortables, com les d’altres privilegiats pels seus contactes o estatus social: “El Batalló d’Escrivents i Ordenances era un organisme de caràcter convencional que res tenia de guerrer, doncs les seves activitats només eren de quarter. En realitat, el Batalló d’Escrivents i Ordenances responia a un únic propòsit —encara que discretament callat— de convertir-lo en una mena de refugi per evitar que haguessin d’incorporar-se en operacions de guerra nombrosos individus de tropa, familiars o recomanats directes de personatges influents, com també uns pocs caps i oficials”.

Tot i això, Conangla va col·leccionar els seus testimonis de les desgràcies del conflicte, la repressió desproporcionada contra joves opositors i en especial la violència que va ordenar el general Valeriano Weyler com a capità general a Cuba, uns excessos que van costar-li el càrrec. El principal error de Weyler va ser concentrar a la força la població en nuclis urbans, despoblant el camp per evitar que els rebels rebessin assistència per part de la població civil. Les conseqüències van ser desastroses pel que fa a la producció agrícola, però també per l’augment de l’odi envers la ocupació espanyola, com descriu Conangla: “Freqüentment arribaven a Aguacate i s’aturaven allà unes hores, per descansar o avituallar-se, una guerrilla volant d’elements sense escrúpols a qui, per instruccions anticipades a les contingudes més tard al Decret de Reconcentració, se’ls ordenava incendiar les humils cabanes on residien indefenses famílies, formades ara, només, d’infelices dones i nens, així com l’arrasament de conreus i petits camps, la poda de tots els arbres fruiters; i complementàriament, la conducció immediata d’aquells éssers desgraciats, amb les seves pertinences precises i els animals de corral, cap als pobles més propers”.

L’experiència bèl·lica no només va suposar per a Conangla el desencís envers Espanya —tot i declarar-se fidel del pensament federalista de Pi i Maragall—, també el va enfortir en valors humanistes i progressistes. Conangla va copsar que el desastre era una qüestió d’elits autoritàries i no de la massa social obligada a haver de combatre a Cuba: “La senzilla tropa d’aquell exèrcit no tenia cap responsabilitat criminal en el desenvolupament de l’última guerra contra els heroics mambisos. Em refereixo, és clar, a la tropa espanyola genuïna, als milers d’infeliços joves de 19 i 20 anys, nadius de les esclavitzades províncies de l’absurd Estat espanyol, absurd per unitarista, centralitzador i antiliberal”.