Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

El federalisme clandestí

La mirada federal, si encara existeix, dels dirigents de Catalunya en Comú, està dominada per la timidesa i la por de ser minoria, de sortir-se de la norma, de TV3 i Catalunya Ràdio

L'experiència ens ha demostrat que als espais que són lloc de trobada d'independentistes i federalistes, els federalistes sempre paguen un preu dur: callar, passar a la clandestinitat, veure censurat el terme federal dels textos substituït per un altre de més neutre i descriptiu que no pas ideològic: plurinacional. Encara que en les assemblees l'alè federal supera l'èpica independentista per 80 a 20, l'endemà torna a l'armari i no acaba mai de sortir-ne, com la roba d'entretemps, perquè sempre fa massa fred o massa calor.

Podem llegir com Gerardo Pisarello diu legítimament que sí que votarà i que ho farà amb un sí crític. Fa dos mesos vam poder llegir les paraules profètiques d'Elisenda Alamany: “Hi anirem”. No obstant això, cap veu dirigent dels comuns ha pronunciat les paraules maleïdes: “Jo no hi aniré, estic per l'abstenció crítica”.

Un assisteix a les assemblees i el clam dels que hi parlen és en contra d'anar a l'1 d'octubre. No obstant això, cap veu dels notables vol o s'atreveix a representar-la. El silenci del federalisme a Catalunya en Comú, com abans a ICV, és el silenci dels xais.

El PSC, malgrat els discursos impecables d'Iceta, a l'hora de la veritat l'ombra de Susana Díaz és allargada i fins ara tampoc ha tingut un full de ruta clar i realitzable de reencaix de Catalunya a les Espanyes que hagi assumit el PSOE.

La culpa que s'hagi arribat fins aquí és del PP i és del processisme, però també ho és, en part, del silenci del federalisme. L'independentisme presenta una alternativa: irreal, virtual i pràcticament impossible que ha arribat al cap del carrer i ara només sembla que li queda el camí de la insurrecció civil. L'independentisme ha estat retòrica i comunicació sense política, però al costat ha tingut un federalisme polític d'ànima viva, però sense ningú que l'encapçali i això el fa semblar més retòric i irrealitzable que no pas l'independentisme.

El procés ha sabut conquerir l'hegemonia i dominar el terreny políticament correcte, sense menysprear l'assetjament dialèctic a les xarxes. Avui que la política necessita sumar serenitat i entrega, la mirada federal, si encara existeix, dels dirigents de Catalunya en Comú està dominada per la timidesa i la por. Una por mística, que no és física, però que incapacita per sumar en política cervell i cor. Por de ser minoria, por de sortir de la norma, por de TV3, por de Catalunya Ràdio, por de despenjar-nos més d'un pam del procés, por de mirar els ulls de la gent que viu als barris populars, que veu més Telecinco que no pas TV3 i que fins ara vota En Comú Podem.

Amb aquesta por va trencar Joan Coscubiela i el seu grup parlamentari, amb les lamentables excepcions de les males companyies. La seva intervenció va ser històrica perquè per primera vegada en molts anys l'alè d'arrel federalista va respirar al Parlament sense complexos, en boca d'algú de l'esquerra de sempre, que sap parlar amb cor, subjecte, verb i predicat.

No obstant això, mentre uns s'emocionaven davant la vella dignitat de dir les coses pel seu nom, els nostres dirigents de Catalunya en Comú arrufaven les celles i serraven els llavis perquè al cap de 24 hores aprovaven una consulta per decidir si s'havia de participar en la “mobilització” de l'1-O. Com si les 48 hores negres no haguessin existit, com si la intervenció de Joan Coscubiela no s'hagués produït, o el que és pitjor, com si la cosa no anés amb Catalunya en Comú.

La Constitució és un concepte tabú, com si no fos també nostra, com l'Estatut, com el federalisme, com la transició del 78. En un any de democràcia vigilada, d'amenaces de cops d'Estat, amb polítics franquistes, amb la por al cos, aquest sí físic, amb soroll de sabres a les casernes, amb atemptats, amb assassinats d'advocats laboralistes, s'ha aconseguit més que en sis anys de manifestacions multitudinàries i d'estelades als balcons amb el Govern a favor. En aquests sis anys no s'ha ampliat ni un centímetre l'espai de l'autogovern.

L'1-O no és una mobilització, forma part d'un pack que porta incorporat un referèndum sense garanties democràtiques i la declaració d'independència. Es voti o no es voti l'1-O, si Catalunya en Comú aprova legitimar-lo amb el seu vot, no se situarà al capdavant d'un projecte plurinacional per canviar les coses, sinó a la cua del procés per acabar d'espatllar-les. Sigui com sigui, l'ànima i el cos federal han d'abandonar la clandestinitat. Que Joan Coscubiela no sigui l'excepció, sinó un exemple a seguir.

José Luis Atienza és coordinador del grup federal d'ICV i promotor d'un manifest a favor de no votar en el referèndum.