Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La Diada segrestada

Vaig deixar d'anar a les següents Diades. D'alguna manera va ser com si ja no em pertanyessin. No vull dramatitzar, però vaig sentir com si me les haguessin arrabassat

Carles Puigdemont i Carme Forcadell, durant l'acte institucional de la Diada al Born.
Carles Puigdemont i Carme Forcadell, durant l'acte institucional de la Diada al Born.

L'última Diada a la qual vaig assistir va ser la del 2012. Havien passat dos anys des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya del 2006, confirmat pels catalans en el referèndum del 18 de juny del 2006, amb un 49% de participació. En l'exaltació patriòtica d'aquella Diada, hi va tenir molt a veure que el PP, un mes i mig més tard de la seva promulgació, presentés un recurs d'inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional, en què demanava impugnar 128 dels 223 articles. A aquesta impugnació s'hi van sumar les de les autonomies regides pel PP. Tot això no va fer més que desactivar l'esperança d'una Espanya més plural en el seu reconeixement institucional, lingüístic i cultural. Gairebé dues setmanes més tard, Artur Mas es va dirigir al Palau de la Moncloa per proposar-li a Mariano Rajoy un pacte fiscal, amb la força moral que li donava el milió i mig de persones reunides, al crit d'independència, feia uns dies. Aquell dia el PP va arrodonir una de les pitjors irresponsabilitats i falta de perspectiva política de cara a resoldre un encara incipient problema territorial amb Catalunya. En l'àmbit financer, Catalunya tenia la seva tresoreria prop de la fallida, d'aquí la seva agònica necessitat de demanar un rescat de 5.000 milions d'euros, alhora que baixava en el rànquing de riquesa per comunitats de la tercera a la desena posició després de la seva aportació a l'Estat.

Aquell Onze de Setembre vaig notar que era diferent. No només per la inesperada afluència de tants milers de persones (l'any anterior els independentistes encara marxaven separats i a hores diferents a la seva concentració, i amb prou feines arribaven als 9.000 assistents), sinó també perquè rondava entre la multitud festiva i incessant la difusa idea que alguna cosa estava canviant. Jo encara no sabia si era cap a millor o cap a pitjor, tot i que la meva tendència a veure sempre el got mig ple feia que em digués a mi mateix alguna cosa així com “a veure si el PP aquesta vegada en pren nota i s'assabenta que aquí passa alguna cosa que no cal desatendre i, encara menys, cometre l'immens error de menysprear”. El PP, amb traïdoria i premeditació, va fer tot el possible per no llegir amb generositat i altura de mires aquell 11 de setembre. Se li oferia en safata l'oportunitat històrica de resoldre, com a mínim per a dues generacions, el problema català.

No obstant això, vaig deixar d'anar a les següents Diades. D'alguna manera va ser com si ja no em pertanyessin. No vull dramatitzar, però vaig sentir, sobretot a partir de la de l'any següent i les que van venir després, fins a aquesta última, com si me les haguessin arrabassat. Sempre havia anat a la Diada, des del principi. La veritat és que era com un ritual. Em llevava d'hora al matí, comprava la premsa i a les 12.00 m'apropava (tot i que no em situava al davant) al monument a Casanova, per enfilar després cap al barri del Born. Allà escoltava i observava uns nois que cridaven amb moltes ganes d'èpica de carrer i veia com es tapaven la cara amb passamuntanyes. Després arribava l'hora de dinar en algun dels restaurants de la zona i de fer una llarga sobretaula fins que donava per acabada la jornada. Veia com la gent tornava a casa amb les senyeres. La rutina democràtica (quina democràcia no ho és) la compartíem tots, cadascun des del seu imaginari ideològic. Vaig ser durant molts anys més puntual i fidel del que ho havia estat amb el 9 de juliol, dia de la independència argentina, quan vivia en aquell país. Arribar a casa i sintonitzar el telenotícies de les nou del vespre a TV3 era un altre ritual, que de fet no s'acabava fins als comentaris sobre la jornada a la premsa de l'endemà.

Això ja no pot ser. I mira que m'hauria agradat anar a la d'ahir, la que marcava el quarantè aniversari de la Diada multitudinària del 1977. Durant la vigília connecto TV3 per veure els actes institucionals. Veig Feliu Formosa, eximi traductor de Bertold Brecht; Marina Rosell, que segueix cantant sense saber què fer amb les mans mentre canta; aquest excel·lent actor que és Jordi Bosch; tots seguint el guió com si estigués escrit amb traç gruixut i molta adrenalina pel senyor Puigdemont i la senyora Forcadell. En aquest acte mesquí les úniques llengües que es van sentir van ser el català i l'anglès. El castellà es va sentir només per reproduir els bàndols repressors del català durant els últims més de tres-cents anys. Un gest mesquí i de molt mal gust.