Selecciona Edició
Connecta’t

Un Rossini despullat

'Il viaggio a Reims’ arriba al Liceu amb veus consagrades i talent jove

Una escena de l'òpera 'Il viaggio a Reims', que es representarà al Liceu.
Una escena de l'òpera 'Il viaggio a Reims', que es representarà al Liceu.

Una escenografia gairebé inexistent amb un teló de fons amb el mar i el cel i una plataforma que cobrirà part del fossat de l'orquestra amb hamaques de balneari. El muntatge d'Il viaggio a Reims, una sàtira escrita per encàrrec per Rossini el 1825 per celebrar la coronació de Carles X a Reims, arriba al Liceu de Barcelona en l'arrencada de la temporada amb el director d'escena Emilio Sagi, que va idear aquest plantejament el 2001, quan el Rossini Opera Festival de Pesaro li va encarregar una escenografia simple: “En realitat és una producció mínima, molt econòmica, en la qual no hi ha ornaments i les veus és l'únic que destaca, amb una interpretació que té certa comicitat”, explicava Sagi en la presentació de l'òpera, amb Giacomo Sagripanti com a director musical.

Una comèdia, amb llibret de Luigi Balocchi, que va arribar al teatre del Liceu per primera vegada el març del 2003 amb una producció musical de Jesús López Cobos i la direcció escènica de Sergi Belbel, que s'estrenava com a director d'òpera. En aquella escenografia destacava una piscina a l'escenari, en què els personatges feien els seus banys termals. En la que es veurà al Liceu a partir de dimecres, amb cinc funcions més, el protagonisme absolut el tindran els artistes, que apareixeran en barnús i tovalloles al cap en el primer acte per canviar-se en escena per elegants vestits i esmòquings de festa en el segon.

No hi haurà cor, de manera que tot el pes recaurà en els solistes, 27 en total, en una fórmula en la qual la directora artística del teatre, Christina Schepelmann, ha optat per combinar veus consagrades, com les de Carlos Chausson, Lawrence Brownlee, Irina Lungu, Savina Puértolas o Maite Beaumun, amb les de joves talents emergents, alguns d'ells guanyadors de concursos internacionals. Entre aquests hi ha la soprano guatemalenca Adriana González, segon premi del Concurs Tenor Viñas d'aquest any; la sevillana Leonor Bonilla, premi del públic en el Concurs Montserrat Caballé, o el tenor sud-africà Levy Sekgapane, primer premi Operalia d'enguany.

27 cantants en el repartiment de deu nacionalitats diferents

És una fórmula que també impulsa el Liceu, que fa les seves pròpies audicions a la recerca de nous valors. “La combinació d'experiència i valors prometedors és molt interessant per a tothom”, apuntava la directora artística. Els assajos dels més joves van començar el 21 d'agost, quatre dies després de l'atemptat de Barcelona: “Era molt trist i emocionant alhora, veure totes les flors i les espelmes a la Rambla. Després entràvem al Liceu i tenies tota l'alegria i l'esperit positiu de Rossini, un esperit que pot ser molt útil per superar tot el que ha passat”, apuntava el tenor Sekgapane, que es felicitava per l'oportunitat de cantar al Liceu.

Els viatgers i Europa

Un dels repartiments estarà format per artistes consagrats i un altre per joves, i tots dos es combinaran en diverses de les funcions. Il viaggio a Reims va ser l'última òpera italiana de Rossini i narra les peripècies d'un grup de joves, que no saben gaire bé què volen fer amb les seves vides i que es troben en un balneari abans de viatjar a Reims. Converses i confessions no exemptes de dosis d'humor, una comicitat que, asseguren, es podrà percebre sobre l'escenari. Potser és casualitat, però les múltiples nacionalitats dels viatgers de Rossini tenen prou paral·lelisme amb els cantants escollits per a les funcions del Liceu, ja que els 27 solistes són de 10 països diferents. Per al baix baríton Chausson, es tracta d'una feliç coincidència: “És una comèdia divertida que parla d'Europa i resulta molt vigent avui dia”.

El llibret desemmascara la superficialitat dels joves viatgers que aparenten venerar el nou rei, tot i que cap d'ells estaria disposat a fer cap sacrifici a favor del mandatari. És a dir, que van tots junts encara que, en el fons, cadascú va a la seva. Una individualitat pensada en la primera meitat del segle XIX, que resulta molt familiar a la de l'Europa del XXI.