Selecciona Edició
Connecta’t

La manifestació que ho va canviar tot

La Diada del 2012 va encetar els cinc anys de mobilització massiva de l’independentisme

Diada del 2012.
Diada del 2012. EL PAÍS

La realitat va fer una clatellada a més d’un aquell 11 de setembre del 2012. Han seguit cinc anys de mobilitzacions massives independentistes, cadascuna més espectacular i millor orquestrada que l’anterior, però no es va repetir la mateixa sensació de sorpresa de la Diada del 2012. Alguna cosa molt grossa, un fenomen de primer ordre, irrompia al món. Un milió i mig de persones es van concentrar a Barcelona, segons la Guàrdia Urbana -600.000 segons la Delegació del Govern. A la Diada del 2011, la policia municipal va calcular que 10.000 persones van assistir a la marxa de sempre i amb els independentistes de pedra picada de sempre. L’èxit de la concentració de l’11 de setembre del 2012 no va ser un fet espontani: des del 2009 s’anava coent el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el canvi de paradigma polític a Catalunya.

El periodista Pere Martí, avui cap de premsa del president de la Generalitat, va publicar el 2013 El dia que Catalunya va dir prou, un llibre sobre la fundació de l’ANC. “Els responsables de l’ANC són conscients que avui faran història”, escrivia Martí. “En total han d’arribar a Barcelona 1.111 autocars de tota Catalunya organitzats per l’ANC, a més dels que han muntat pel seu compte CiU, ERC, Reagrupament o Òmnium Cultural. En total, uns 1.500”. Hi va haver una acció coordinada mai vista abans, tot i que sembla poca cosa comparat amb les diades posteriors i les seves uniformades posades en escena –“fer mosaics a la coreana”, com ho va descriure el productor de televisió i periodista Toni Soler el 2016 al diari Ara-. Però només la organització no explica la enorme convocatòria de la manifestació del 2012. Gemma Barrufet, propietària de la llibreria A peu de pàgina de Sarrià, recorda l’angoixa per la gentada qui hi havia i que li va impedir moure’s del mateix espai durant les hores que la manifestació va durar. També evoca aquell bloqueig físic Titon Laïlla, diputada de Junts Pel Sí i membre de Demòcrates, la formació dels independentistes escindits d’Unió. A diferència de les diades posteriors, la del 2012 va tenir un gran component d’aglomeració inesperada, per això els centenars de milers d’assistents no aconseguien avançar, ni al Passeig de Gràcia –la ruta oficial de la marxa- ni als carrers laterals, bloquejats perquè s’havia la capacitat de l’organització.

“Gent no polititzada”

Barrufet, com Laïlla, és una independentista “de sempre” tot i que afegeix que “sense ser extremista”. Els seus 11 de setembre fins aleshores havien estat jornades familiars. Per Laïlla era un dia d’actes institucionals; “molt puntualment” assistia a les marxes que s’hi organitzaven. Si el procés d’independència ha arribat tan lluny és perquè ha sumat un gruix social que ni estava polititzat ni havia tingut fins al 2012 cap impuls de separar-se d’Espanya. És el cas de Lluís Rosés, un empresari de 39 anys de Barcelona que admet que des de la seva època universitària no havia assistit a cap manifestació, fins la diada del 2012. Tampoc havia assistit a cap concentració de l’11 de setembre. Rosés va anar-hi amb amics, “gent no polititzada”, com ell, que aquell any vivien per primer cop “amb indignació” especial la sensació que l’autogovern de Catalunya havia estat trepitjat masses vegades. Rosés afegeix que també era un factor important que aquell 2012 el pitjor moment de la crisi econòmica. Rosés creu que les diades posteriors han estat “més festives”.

Del mateix parer és Mireia Torroella, filla de Gemma Barrufet i estudiant de magisteri. Torroella tenia 18 anys el 2012 i descriu la manifestació com “més real i amb més eufòria”. La que més la va impactar –“allò em va posar la pell de gallina”- va ser la cadena humana del 2013, que va unir tot el litoral català. Però, com Rosés, Torroella opina que ja era una cosa més organitzada i no comptava amb un factor sorpresa tan fort. Torroella admet avui dubtes sobre el referèndum de l’1-O, un canvi que s’ha produït, explica, després de viure un any a Chicago: “És una experiència que m’ha obert a d’altres coses; ara no sé si la independència és la solució”.

La manifestació del 2012 va ser la culminació d’una llarga transició en què l’independentisme, després d’anys fracturat, es va unir a l’ANC. Representants de partits, històrics referents del nacionalisme català, periodistes i agents culturals van començar a idear aquesta plataforma unitària a partir de les consultes populars sobre la independència que van iniciar-se el 2009 al municipi d’Arenys de Munt. Aquell mateix any, segons relata Martí, va ser creat el primer grup impulsor del que seria l’ANC. Entre els seus 40 membres inicials destaquen polítics d’ERC com Oriol Junqueras, Joan Tardà o Miquel Sellarès; de l’antiga CDC hi van ser Ramon Tremosa, Antoni Vives o Àngel Colom. També s’hi afegien acadèmics com Elisenda Paluzie i Salvador Cardús o el periodista, avui director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo. Paluzie va explicar aquesta setmana a Crític que “l’estructura inicial de l’ANC beu en bona part de les coordinadores locals de les consultes [del 2009 i del 2010] que no es van dissoldre”.

La majoria d’anàlisis sobre la situació present a Catalunya coincideixen en que el punt d’inflexió es va produir el 2010. El catalanisme en la seva totalitat, independentistes o no, van desfilar-hi per rebutjar la sentència del Tribunal contra el nou Estatut, aprovat en referèndum el 2006 amb el 73,9% de vots favorables –però amb una participació que no va arribar al 50%. El lema de la concentració del 2010 va ser “Som una nació. Nosaltres decidim”. Només dos anys després, la diada que ho va canviar tot es feia un espai a la història sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”.