Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La unilateralitat i el Parlament mig buit

La desconnexió separa els independentistes de molts catalans que preferim seguir sent plurals i diversos en la nostra identitat

L'oposició abandona l'hemicicle, el dijous.
L'oposició abandona l'hemicicle, el dijous.

Debat jurídicoconstitucional a part, és trist constatar que alguns estarien encantats de fundar un estat català sobre la base de l’exclusió de la meitat dels catalans. La imatge del Parlament mig buit que vam veure la setmana passada durant la votació de les anomenades lleis de desconnexió hauria d’entristir qualsevol que aspiri a la unitat civil del poble català. No obstant això, els diputats de Junts pel Sí i la CUP s’abraçaven extàtics després de l’aprovació de les seves lleis per la meitat més un dels vots, molt lluny de les majories qualificades previstes per l’Estatut per a la presa de decisions d’especial transcendència. Poc els importava que els diputats de Ciutadans, PSC i PPC acabessin d’abandonar l’hemicicle davant l’atropellament dels seus drets com a representants del poble català.

Convé recordar que aquests tres partits van rebre en les últimes eleccions autonòmiques el suport de més d’un milió i mig de catalans, pràcticament el mateix nombre de vots que Junts pel Sí. La diferència llavors la van marcar la CUP i la llei electoral espanyola, que regeix a Catalunya perquè els partits nacionalistes mai han volgut renunciar a la sobrerrepresentació que els atorga la seva hegemonia a les províncies menys poblades. Entenc que no resulta fàcil aconseguir la majoria de dos terços del Parlament que l’Estatut preveu per a l’aprovació d’una llei electoral pròpia, però aquesta subjecció al principi de legalitat contrasta amb l’intent de voladura conjunta de l’Estatut i de la Constitució perpetrat al Parlament la setmana passada. Per cert, l’exigència de majories reforçades per a la presa de decisions importants no és una peculiaritat de l’Estatut o de la Constitució, sinó que és el mecanisme que s’imposa en les democràcies modernes després de la Segona Guerra Mundial per evitar, precisament, que la democràcia esdevingui tirania de la majoria.

Si la pretensió de derogar la Constitució a Catalunya ja és de per si mateixa un abús, intentar-ho a l’abric d’una minsa majoria conjuntural al Parlament que ni tan sols es correspon amb una majoria social, i contravenint l’Estatut, el Consell de Garanties Estatutàries i els lletrats del Parlament, és una insensatesa d’ominoses conseqüències per a la convivència.

Per descomptat la imatge dels representants del ¡40%! dels catalans abandonant els seus escons atropellats per l’actitud despòtica de la majoria parlamentària no és un bon presagi. Es tracta d’un percentatge important i comprovat a les urnes que per alguna estranya raó no sol aparèixer en el nostre debat públic, invariablement presidit per un altre percentatge molt més eteri, el mític 80% dels catalans que suposadament són partidaris d’un referèndum d’autodeterminació. No té massa sentit seguir acceptant la pretensió que el 80% del poble català advoca per un referèndum d’autodeterminació, quan sabem positivament que, almenys, el 40% dels catalans no estan per la feina de fragmentar la unitat de sobirania que consagra la Constitució, és a dir, que no són partidaris que els catalans decidim d’esquena a la resta dels espanyols el futur de Catalunya i de tot Espanya.

Els defensors de la teoria del 80% solen dir que “totes les enquestes” apunten en aquesta direcció, però no només sembla discutible la pretensió d’anteposar la volatilitat de les enquestes a la consistència dels resultats electorals, sinó que en qualsevol cas es tracta d’una dada entremesclada de matisos, ja que fins i tot aquest 80% que efectivament ha apuntat alguna enquesta està condicionat per un considerable rebuig a la unilateralitat.

Els fets de la setmana passada al Parlament són la quintaessencia de la unilateralitat, però no la de Catalunya en relació amb la resta d’Espanya, sinó la de mitja Catalunya en relació amb l’altra mitja. És obvi que la majoria parlamentària de Junts pel Sí i la CUP en té prou de proclamar la república catalana sobre el que quedi de Catalunya després de les seves martingales parlamentàries. La unilateralitat suposa una Catalunya predeterminada, monolítica i excloent que xoca amb l’ideal democràtic d’una Catalunya oberta i respectuosa amb la seva diversitat intrínseca. Afrontaran algun dia els independentistes el fet que la seva anhelada desconnexió no només els separa de la resta dels espanyols, sinó sobretot de molts catalans que preferim seguir sent plurals i diversos en la nostra pròpia identitat? Potser llavors s’adonaran que, en lloc de solucionar un problema, la seva maniquea aventura ens ha sumit en un altre de molt més cru i difícil de remeiar.

Ignacio Martín Blanco és periodista i politòleg.