Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Artifici i filibusterisme

Davant la pèrdua de les formes torna a emergir el record de Tarradellas, la seva habilitat negociadora, els seus enganys virtuosos i, sobretot, la seva advertència de no fer el ridícul

Puigdemont, al Parlament, la setmana passada.
Puigdemont, al Parlament, la setmana passada.

L’església de Sant Ignasi de Loiola de Roma no té cúpula. Fins a tres arquitectes van fracassar en l’intent de la seva construcció. Davant de tanta impotència, Andrea Pozzo ofereix la solució: pintar-la. I és així com l’interior d’aquest temple barroc del segle XVII enganya visualment el visitant amb un artifici que només es descobreix si un camina amb la vista fixada al sostre i percep que ni entra cap llum per les opaques finestres ni canvia la perspectiva.

Hi ha altres detalls estètics que també intenten crear una falsa realitat de l’angoixa que va acompanyar els jesuïtes arquitectes responsables de construir aquest santuari en commemoració del centenari de la fundació de la Companyia de Jesús. No és estrany doncs, que aquest sigui avui un dels seus atractius turístics que diverteix els visitants que entren ignorants, juguen amb l’engany i descobreixen divertits allò que no va poder ser.

Una cosa semblant al que els polítics independentistes han estat dissenyant en l’imaginari col·lectiu dels seus seguidors i que aquesta setmana han descobert en l’alterat ple parlamentari. El que avui es diria una “virtualitat” sobre el gran projecte transversal activament atiat durant els últims cinc anys però que al final ha necessitat estratagemes assemblearis, fintes legals i forçades interpretacions del reglament que no han pogut sustentar ni lletrats del Parlament ni el Consell de Garanties Estatutàries.

No es pot dir doncs, que les coses s’hagin fet tan bé com havien promès ni amb tanta transparència com havien defensat. Per la resta, aquí hi ha les imatges projectades al món que ens mira i que avergonyeixen els més convençuts. És clar que per minimitzar els danys, aquests apel·len a les condicions i s’emparen en l’habitual comparació i en la fatídica adversitat que tot ho curen. Com si només servís el permanent contrast amb el contrari davant l’abandó de l’orgull propi.

Algun dia algú haurà de contestar la doble pregunta: quan i qui va decidir que a Catalunya ja no calia fer bé les coses. Sé que en aquests moments de la història citar Pujol comporta un cert desvergonyiment, però quan el seu govern va encunyar l’eslògan “La feina ben feta no té fronteres” estava descrivint una manera d’actuar que es venia com a pròpia del país. Una actitud que afalagava els autòctons i convidava els nouvinguts a acceptar unes positives regles del joc que prometien el millor.La prova és que molts d’ells se’n vanaven després d’haver fet seva l’essència de la terra de promissió que Catalunya segueix sent. Aquella sentència basada en un determinat estil anava seguida també de la seva corresponent advertència: “La feina mal feta no té futur”.

Admetem que aquesta setmana alguns polítics s’han esforçat molt a posar la ciutadania davant el dilema de triar entre les dues parts de la consigna. I molt pocs es neguen a admetre el que és una evidència. Encara que sigui amb la veu baixa. L’astúcia que Artur Mas va proposar com a consigna fa uns anys s’ha convertit en una picardia de pèssim malabarista nerviós davant el setge d’unes bancades contràries impotents i incapaces. Sabien el que s’acostava, coneixien el que es cuinava i no obstant això, fent seguidisme cec de la manifesta inutilitat dels seus correligionaris espanyols, només han sabut emparar-se en el fàcil filibusterisme parlamentari que tenia molt a envejar a l’habitual al Congrés nord-americà i no cal dir-ho, a les llargues arengues romanes de Cató el Jove que descol·locaven Juli Cèsar fins a portar-lo al límit de l’extenuació.

Deu ser per les falses imitacions o per la falta d’habilitat i lectura, però la veritat és que l’aportació de l’oposició a la crítica col·lectiva al Parlament aquesta setmana ha estat directament proporcional al seu protagonisme. No és estrany doncs, que el ciutadà que un dia o altre haurà de decidir la seva posició avui autoqüestionada, aquests dies i davant el poc edificant espectacle estigui concloent que ni els uns, ni els altres. I esclar, així no s’arriba enlloc... que és on seguim. Més desolats molts, més llançats pocs. Perquè les formes tenen importància i així se’ls exigeix. I davant la seva pèrdua torna a emergir el record de Tarradellas, la seva habilitat negociadora, els seus enganys virtuosos i, sobretot, la seva advertència de no fer el ridícul. Tan emborratxats estem de present legal i de futur feliç que el passat sembla perdre tot sentit, els errors acumulats tota la seva projecció i les sàvies advertències dels qui els van patir o protagonitzar tota lliçó.

Impacients, indecisos i impertorbables estan fent miques un somni, una esperança, un desig, una necessitat. I davant d’això, alguns semblen decidits que no ens quedi virtut sense donar-nos, a canvi tan sols, una solució. Eficaç i efectiva, esclar.