Selecciona Edició
Connecta’t

El món ens mira

L’expectació internacional sobre Catalunya ara és ben certa, però també afecta Rajoy, de qui s’espera una resolució del conflicte dins dels estrictes estàndards europeus

El món ens mira

Per fi, el món ens mira. La secessió catalana ha trigat molt a emergir. Durant cinc anys els governs primer d’Artur Mas i després de Carles Puigdemont han realitzat ingents esforços i utilitzat abundants recursos públics en què han cridat la internacionalització del conflicte. Malgrat tot, els resultats obtinguts per l’aparell de diplomàcia pública paral·lela secessionista fins a aquest mes d’agost passat han estat francament mediocres.

Cert, el secessionisme ha aconseguit un grapat de primeres pàgines de la premsa internacional, sobretot quan ha fabricat imatges de gran potència visual, com ha passat des del 2012 en cada Diada, aquestes jornades de l’11 de setembre multitudinàries i coloristes, organitzades amb la precisió d’un immens rellotge humà. Però la trista i brutal realitat és que la història feta pels catalans no ha aconseguit aixecar el cap i ocupar el primer pla internacional fins al 17-A, quan han estat uns atemptats gihadistes els que han col·locat el conflicte secessionista al mapa d’una manera que no havien pogut imaginar els qui es dediquen professionalment a això des de la Generalitat.

La imatge impactant d’aquesta irrupció de la història universal en la petita història catalana ens la va oferir la manifestació del 26 d’agost, en la qual els organitzadors independentistes van aparèixer com els alquimistes perversos que converteixen una protesta contra el terrorisme i en suport a les víctimes en una apologia de la secessió i una impugnació del Govern espanyol i de la monarquia. No són estranys els laments de l’endemà davant el flagrant error comès davant el món per part de les ments assenyades que encara queden al món secessionista.

La república dibuixada per les lleis de transitorietat s'assembla a Hongria i Polònia

Amb prou feines dues setmanes després, els dies 6 i 7 de setembre, Catalunya ha irromput de nou, i aquesta vegada encara amb més força, en una agenda tan competitiva com és la de l’actualitat internacional. És una notícia d’ampli i profund abast, especialment europeu, que el govern regional d’un dels països membres de la UE convoqui de forma unilateral un referèndum d’autodeterminació, en vulneració de la legislació constitucional, sense cap base jurídica en el dret internacional i contravenint les ordres dels tribunals i del Govern central.

Ho és en l’objectiu que es persegueix, la secessió, una cosa insòlita a la zona de gran estabilitat de fronteres que és l’Europa més occidental. Però també ho és pel mètode emprat, mitjançant una primera llei destinada a convocar el referèndum que significa la derogació de la Constitució espanyola, i una segona destinada a organitzar la gestió del resultat, que significa la proclamació preventiva d’una república provisional —de característiques peculiars com a règim polític—, que es convertiria en realitat només en cas d’un resultat positiu de la consulta.

La secessió produiria l'efecte dòmino, primer a Espanya, i després al conjunt d'Europa

Si, després del cas català, arribés a consolidar-se l’exercici del dret a decidir en aquesta àrea d’Europa, fàcilment es produiria un efecte dòmino que actuaria pràcticament en tots els actuals 27 països socis de la UE: començaria per Espanya mateixa, i més concretament pel País Basc, on l’ara moderat PNV no tindria més remei que llançar-se als braços del món exetarra. Les comunitats valenciana i balear, tal com alguns ja insinuen, serien objecte d’una ambició irredemptista catalana que s’estendria també a les comarques aragoneses de parla catalana i franceses del Rosselló, Cerdanya i Capcir. En aquest últim cas es tracta de fronteres traçades el 1659, que són de les més veteranes d’Europa.

La república catalana que se’ns proposa és, d’entrada, una amenaça geopolítica directa per França i indirecta per tot Europa; una nació amb reivindicacions territorials fora de les seves fronteres —a l’estil de l’Hongria de Viktor Orbán— i un estímul per a la fragmentació de l’espai europeu addicional al Brexit, en un moment d’enorme incertesa respecte a l’estabilitat internacional i de serioses amenaces per a la seguretat —unes encara regionals i de to menor amb origen a Rússia, i altres molt més agudes i globals, com la crisi nuclear nord-coreana.

La similitud amb Hongria —i també amb la Polònia populista de Jaroslaw Kaczynski— s’estén al model de democràcia que dibuixen les dues lleis, la del Referèndum i la de la Transitorietat, i sobretot al mètode expeditiu utilitzat per a la seva aprovació en el Parlament català aquesta setmana passada, amb flagrant menyspreu de la legalitat, els reglaments i els drets dels diputats i dels seus representats. Es tracta de democràcies plebiscitàries, basades en la dictadura de la majoria i el menyspreu a la minoria. Amb abstracció de tot control judicial, fins i tot dels organismes sobirans propis. Sense divisió de poders pròpiament dita. I amb una vocació intervencionista en la societat civil i en els mitjans de comunicació que s’expressa tant en la legislació com en les pràctiques utilitzades pel Govern.

La mirada del món no pot ser piadosa cap a aquesta Catalunya de tan dubtosa qualitat democràtica. Sobretot, perquè des de fora es difuminen o amb prou feines es perceben els negríssims aspectes de la caricatura de Rajoy que dibuixen l’esquerra radical i el secessionisme. Potser aquesta mirada exterior, ara tan escèptica amb els secessionistes, també estarà molt atenta a la capacitat de Rajoy per resoldre l’envit al qual s’enfronta amb la perícia i el respecte a la cultura democràtica que exigeix la pertinença al club dels països més desenvolupats i puntosos amb la legalitat constitucional i amb els drets humans.

La tasca no és fàcil. Rajoy ha d’impedir el referèndum però alhora seguir on era com a governant europeu i democràtic. Quan el món ens mira de debò, tots quedem retratats, cadascun a la seva manera. Rajoy no ha quedat gaire bé en els últims cinc anys, fins i tot deu si s’afegeix el temps en què va dirigir el PP des de l’oposició, adobant en bona mesura el desafiament secessionista abans de demostrar la seva incapacitat per donar resposta o almenys per domesticar-lo. La seva estratègia s’ha revelat francament millorable si és que no totalment esmenable. Però res exclou que pugui fer-ho bé i fins i tot molt bé a partir d’ara, precisament en el moment més difícils, després d’haver-ho fet malament o molt malament.

Fins ara només Artur Mas i Puigdemont ho han fet pitjor, i en el cas dels dos presidents catalans sense que existeixi cap pal·liatiu per als seus respectius desastres. Mas, per haver inventat un full de ruta impossible i no haver descavalcat en les nombroses vegades en què va tenir-ne l’oportunitat, cada vegada que rebia un avís d’aquestes urnes per ell tan evocades. Puigdemont, per haver-se convertit en un complaent majordom de la revolucionària CUP, a la qual ha anat obeint en totes i cadascuna de les seves ordres. Si Mas i Puigdemont són insuperables, és Rajoy qui té l’oportunitat ara, i després a partir del 2-O, per esmenar els seus errors passats i fins i tot convertir-se en el que trobi la pedra filosofal d’aquest trencaclosques de les Espanyes al qual tant ha contribuït amb el seu quietisme i la seva incapacitat política.

MÉS INFORMACIÓ