Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Menjars de la tribu per WhatsApp

Un menjar, un plat bo, sobreviu, per segles, any rere any, si se suporta en el disc dur de les emocions i en una recepta bàsica

Llampuga amb prebes. Ampliar foto
Llampuga amb prebes.

Una idea dels petits plaers rituals dels insulars, una recepta breu, sumària, d'un plat tradicional de la cuina autòctona de transició de l'estiu a la tardor, cap en un WhatsApp de 35 paraules, amb poca eina o manya. El que és essencial no ha de menester enciclopèdies.

Certa cuina actual, a la moda, té els seus devots, arqueòlegs i futuristes, divulgadors, papes i gurus que solen requerir àmbits d'exhibició –i un toc personal– per difondre les seves ciències pràctiques mitjançant apostolats, escoles i negocis. Està bé, cadascú és cadascú.

Un menjar, un plat bo, sobreviu, per segles, any rere any, si se suporta en el disc dur de les emocions i en una recepta bàsica. La llampuga amb prebes (prebes, sí) ha d'entrar en un missatge-flaix, concret i descriptiu gairebé com són les làpides deixants memorials dels primers pobladors amb escriptura.

Les llampugues –una pesca quantiosa, revoltada– estan dibuixades i narrades des dels clàssics del Mediterrani, en pedres, llibres i mosaics de dos mil anys enrere. Però en aquest entorn occidental sol ser a Mallorca on acostuma a adorar aquest peix a la taula, sense ser la millor mossegada del mar, ni molt menys.

En circumstàncies de quasi obligatorietat, a la mort de l'estiu, un amic ha de poder oferir a una altra persona còmplice que l'interpel·la curiosa els detalls sobre aquest menjar gairebé inevitable entre nadius, pesca de temporada –fugaç, amb prou feines dos mesos llargs–. A través del WhatsApp es poden dir en deu ratlles com es talla i cuina el cos de pell de to metàl·lic, de plata i or, com una fulla d'espasa.

Sense misteri, se sala, enfarina (o no) i passen les porcions per la paella. Lacònicament s'indica com han de quedar la carn i l'hortalissa que vesteix la llampuga. S'han de fregir per separat els dos únics ingredients d'aquesta llampuga amb pebres (pebrots) i unir-se en aliança amistosa amb l'oli que ha cuit el vegetal.

Els pebrots vermells, gruixos, madurs, trencats a mà, sense ganivet, caramel·litzats en una paella coberta, sense cremar la pell, no són una guarnició, són l'embolcall, la companyia substancial. Plat ràpid, barat, que pot prendre's acabat de fer o fred.

El missatge anunci, privat, cordial, sempre sol acabar bé: el plat és un gran matrimoni de matisos, una parella gastronòmica de fet que s'explica a la forquilla amb el seu contrast, la carn fregida no és molt fina però sí que és saborosa i curiosa.

La llampuga (resplendor, llampec) arriba a la costa amb la temperatura alta del mar i els temporals agostencs de l'estiu que plega. La pesca succeeix també quan es dona el ple de la collita total dels prebes vermells, per fregir o torrats (una altra possibilitat).

Així neix, en els cicles naturals i el clima, la cultura, la cuina perdurable. Aquesta que fa el cas és de temporada, del mercat, nuada en el mar, la terra, la memòria familiar, les cares i les mans dels que van guisar i van menjar amb tu aquest plat i ja no hi són per gaudir o resoldre les preguntes per les quals ja no tens resposta o manya.

Les receptes bàsiques sobre els fets immediats, menjar lògic de tribu que s'expressa en els detalls de la identitat territorial, patrimonial, per necessitat. Els receptaris no haurien de ser prospectes de medicina o un resum d'anotacions d'una programari informàtic.

Des de Malta fins a Hawaii passant per Tunísia, Sicília, Florida, o el Japó hi ha desenes de preparacions tradicionals i exclusives de cadascun dels àmbits on consideren –com a Mallorca– que la llampuga o daurat són peixos propis i exclusius de les seves aigües.

Giovanna, des de Sencelles, va ser la persona que desitjava preparar a la seva parella el peix mallorquí mitificat. El manuscrit telefònic, no dictat ni teclejat a l'ordinador, va cabre en una única pantalla de telèfon. I es va relatar també que amb la llampuga es poden fer fideus, arròs sec, cuinar-la al forn, a la planxa, a la sal, menjar-la en cru en carpaccio, cebiche o a la japonesa.

Davant la falta de guies autòctones lliures –no una llista d'aparicions retribuïdes, comprades– flueix la prescripció privada, no comercial ni interessada –retribuïda– d'una llista de productes locals, transmenjars tradicionals i restaurants amb referències i eficàcia, sobretot que perdurin i no siguin fugaços.

El crèdit, l'eficàcia, d'un prescriptor no interessat de menjars, de receptes de cuina, queda en dubte en quaranta paraules. La divulgació del producte, la seva elaboració precisa i oberta ha d'ajustar-se al criteri del consumidor comensal amb els continguts necessaris.

Després del test, la recomanació del missatge WhatsApp –breu, encapsulat–, la peixatera del Cantàbric de Palma va fer la classe pràctica: una llampuga d'auba de Sóller i un pebrot de Montuïri de l'hort del seu fill. La resta 20 minuts d'espera, pels pebres, sobretot.