Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Independència i mileurisme

És bo tenir utopies, però sense perdre de vista que la vida és el que passa davant els ulls mentre es projecta el futur

Junqueras i Puigdemont, al Parlament.
Junqueras i Puigdemont, al Parlament.

Tarda de dimecres. Hospital de la Vall d’Hebron. En allò que va haver de ser un ampli passadís que comunicava els boxes d'urgències s'amunteguen una vintena de malalts en una vintena de llits. L'anomenen el ruedo. Les columnes de la nova sala i els vidres de les finestres dels boxes tenen una funció afegida: gràcies als números enganxats al damunt, el personal sanitari localitza la ubicació dels llits dels pacients. Hi ha un únic lavabo per als malalts que hi poden arribar. No té pany. Els que estan més impedits físicament fan les seves necessitats a la vista del públic en general, donat que a la sala no hi ha cortines que garanteixin una mínima intimitat. El personal sanitari, metges, infermeres, auxiliars i personal de neteja, gràcies al seu treball, esforç i humanitat, aporten la decència que de vegades manca a l'Administració. Hi ha malalts tan dispars com en Josep —un avi prostrat al llit i amb aspecte terminal que pal·lia la seva greu insuficiència respiratòria amb oxigenoteràpia— i la Maria, una dona jove que espera un ingrés en planta perquè li facin un seguiment del trasplantament al qual ha estat sotmesa. El que tenen en comú és que comparteixen aquesta mena de Charenton, que esmorteeix la bona disposició d'un personal sanitari lliurat als pacients.

A la mateixa hora, al Parlament, una majoria de diputats tracta de fer realitat la frase atribuïda a Nicolau Maquiavel: el fi justifica els mitjans. Passen més de 48 llargues hores i quan acaba el debat de la llei de Transitorietat, la Maria segueix a urgències. Ha pogut seguir tot el debat de desconnexió des d'allà.

A la Catalunya independent segur que no serà necessari, però a l'Espanya actual sembla ser que saltar-se la legalitat és l'única forma que prevalgui la justícia. I aquesta regla tan suggeridora per a urgències sobiranistes, ¿també és aplicable a altres drets bàsics: atenció sanitària, serveis socials, dret a l'habitatge? Rebutjar els ajustos pressupostaris també suposa desobeir l'Estat. És clar que, en ocasions, aquesta nova majoria llibertadora sembla no sentir-se del tot malament amb la submissió a certes cadenes del centralisme.

La gran desobediència, la secessionista, ha engolit totes les altres. Els pressupostos aprovats l'any passat per al 2017 eren imprescindibles, eren “la gasolina” de la independència. La gran coartada era afirmar que seria prioritària la despesa social. L'objectiu era assegurar-se el vot de la CUP. Però l'experiència seria tan breu com la campanya maoista “que cent flors floreixin i cent escoles competeixin”. Des de l'any passat no es parla de retallades sanitàries. Les llistes d'espera per tractar el dolor crònic arriben als 11 mesos.

En un altre front, la Taula del Tercer Sector ha viscut un cisma, doncs a principis de l'estiu diverses entitats van denunciar sentir-se utilitzades quan, després del ple sobre la pobresa, l'Executiu català va incomplir reiteradament les resolucions parlamentàries. Com els sindicats fagocitats pel partit, la majoria d'associacions van assegurar sentir-se corretges de transmissió de l'Executiu. L'autonomia era sacrificada a l'altar del bé suprem del sobiranisme.

Els joves que solien veure el mar sota les llambordes creien que la revolució acabaria amb totes les contradiccions. Ara és l'independentisme el que ha assumit aquests poders taumatúrgics. És bo tenir utopies, però sense perdre de vista que la vida és allò que passa davant dels ulls mentre es projecta el futur.

Potser és positiu un avançament, encara que sigui breu, del que serà el nou regne de l'harmonia. En aquesta setmana de prodigis i per no desentonar, un informe de l'Ajuntament de Barcelona ha establert que un 33% dels treballadors que resideixen a la capital catalana són mileuristes i que un 65% dels joves per sota dels 30 anys cobren menys de mil euros al mes. El lloguer mitjà d'un habitatge a la ciutat, segons dades de la Generalitat del juliol, és de 845 euros. Heus aquí una bona oportunitat per posar en pràctica que el fi justifica els mitjans. En el civilitzat nord, forces polítiques no extremistes controlen sòl i lloguers.

A la vista d'aquest impracticable present, no està de més dedicar alguns esforços d'aquest futur esplendorós a fer petits canvis.