Selecciona Edició
Connecta’t

Per què calla la majoria?

La por a expressar la dissidència davant de multituds amb banderes ha provocat un fals efecte d'unanimitat secessionista

Dues estelades en un bloc de cases a la Rambla de Badal, a Barcelona.
Dues estelades en un bloc de cases a la Rambla de Badal, a Barcelona. EL PAÍS

Si, segons els sondejos, la majoria dels catalans –i sobretot els més joves—no està d'acord amb el referèndum afavorit per la Generalitat, per què la sensació és justament la contrària? El silenci de la majoria, la seva absència durant anys de l'espai públic, ha provocat en la minoria independentista i també en els que contemplen els esdeveniments des de fora de Catalunya una il·lusió d'unanimitat –“la majoria dels catalans vol la independència”— que una vegada i una altra desmenteixen les enquestes. A tres setmanes de l'1 d'octubre, l'arquitecte Fermín Vázquez, l'editor Miguel Aguilar, el metge i activista Alex Ramos, l'escriptora Milena Busquets, el consultor en comunicació David Espinós i una magistrada de Barcelona responen a la pregunta: per què calla la majoria?

“No ho sé ben bé”, admet l'arquitecte Fermín Vázquez, “però la veritat és que anar a la contra sempre és molest. Tots volem ser tolerants. Però ningú pensa que trencaran la baralla i et menysprearan d'aquesta manera. Anar amb un somriure i tocant la bandúrria i molt il·lusionat no significa tenir una bandera moral. A l'inrevés: fa por. I al final fa por enfrontar-se a tanta gent que es pren això d'una manera tan emocional. Les multituds amb banderes sempre fan por. I, probablement, molts dels que parlen d'il·lusió i es vanten d'esperit cívic, saben perfectament l'efecte esporuguidor”.

Ja fa quatre anys, just per aquestes dates, l'escriptor Javier Cercas –blanc recurrent dels més exaltats—va advertir sobre l’“unanimisme” tal com el concebia l'historiador Pierre Vilar: “La il·lusió d'unanimitat creada pel temor a expressar la dissidència”. Un temor que augmenta, segons subratlla el prestigiós arquitecte, quan es comprova que “la mateixa administració està disposada a saltar-se les normes d'una manera partidària sense el més mínim empatx; és inevitable la sensació que el que discrepa és classificat de desafecte”.

Per Miguel Aguilar, editor madrileny establert a Barcelona, hi ha diverses raons que expliquen el silenci dels dissidents: “Ni estem tan cohesionats com ells ni la lluita contra la independència és l'únic objectiu de la nostra vida. És una majoria silenciosa contra una minoria loquaç, molt organitzada i molt subvencionada. Nosaltres no tenim una única resposta per solucionar el problema i ells sí: la independència”. Aguilar aporta un altre aspecte al debat: “No es tracta d'una guerra entre Madrid i Barcelona o entre catalans i espanyols, sinó entre catalans. La meitat de Catalunya està oprimint l'altra meitat i, a més, és una revolta dels rics contra els pobres, com va escriure Javier Cercas”.

El metge Alex Ramos, militant socialista i activista de Societat Civil Catalana, adverteix que es tracta d'un silenci forjat amb martell i cisell. “Ara veiem un cop d'estat agut”, explica, “però és crònic. Fa molts anys que sembren i sembren i sembren. Primer es va instaurar l'espiral del silenci davant l'hegemonia política de l'independentisme, a l'escola, des de la televisió i els diaris. Hem anat callant perquè hi ha una fractura social i la gent s’ho passa malament. Es discuteixen a les famílies com passava al País Basc. És veritat que allà et podien engegar un tret, però aquí hi ha la mort civil. Et pots jugar la feina. Jo m'ho jugo perquè crec que haig de fer-ho, però molts tenen por a significar-se. Sortir de l'armari políticament costa. Hi ha algú que aconsegueix l'hegemonia del poder i imposa als altres l'espiral del silenci. És molt dur, perquè ells ja han mostrat el seu veritable rostre, el d'un nacionalisme identitari, supremacista. Volen ser independents perquè es creuen millors”. L'arquitecte Fermín Vázquez amplia aquesta idea: “S’acostuma a dir que Rajoy és una fàbrica d'independentistes, però l'argument es pot també posar del revés: els independentistes serien una fàbrica de Rajoys. Un no sap què li sembla pitjor en l'argumentari secessionista, si la superioritat implícita que la resta d’Espanya “no té remei” o l'escapoliment de la responsabilitat compartida. Per més que es vulgui vestir sona a supremacisme o egoisme: “Ells sempre seran uns ximples. Nosaltres no tenim res veure amb tot el que no és bo. Estarem millor pel nostre compte”. I afegeix: “Ningú pensa que amb una minoria i amb mitges veritats o directament falsedats, retorçant conceptes universalment compartits com la llibertat i la democràcia d'una manera basta, s'arribaria tan lluny. Però va passar amb Trump i el seu “America great again” i amb el Brexit i el seu particular “Europa ens roba”.

El consultor en comunicació David Espinós ofereix una altra explicació sobre el silenci de la majoria. “Jo crec que hi ha molta tensió política i mediàtica, però no social. El micromón de la política i el periodisme es retroalimenta i ho intenta transmetre a la ciutadania, però hi ha molta gent que no se sent interpel·lada encara. No li val la pena mobilitzar-se davant el perill de ser estigmatitzada i etiquetada molt ràpidament. Els partits polítics estan molt pendents de l'opinió d'uns i altres per utilitzar-la a favor seu. Per exemple, ningú mai a la vida m'havia preguntat què votaria, però en relació amb el referèndum, has d'estar posicionat forçosament i ho has d'exterioritzar. Jo no estic d'acord amb això”.

Per l'escriptora Milena Busquets, la refrega entre els partits polítics i els governs de Barcelona i Madrid està provocant una gran confusió i poden provocar efectes contraris als que es busquen: “Hi ha molta gent que, tot i no estar d'acord necessàriament amb la independència o amb el referèndum que ha plantejat el Govern, pot decidir a última hora anar a votar en rebel·lia per les barbaritats que diuen alguns periodistes o com a reacció a la prohibició que arriba de Madrid”.

L'editor Miguel Aguilar no té cap dubte que el president de la Generalitat té posades les seves esperances en una reacció fallida del Govern espanyol: “Puigdemont vol sortir emmanillat, i és molt difícil no acabar emmanillant algú l'objectiu polític del qual és aquest”.

“S'està portant l'emoció a un punt molt perillós”

P. O.

La magistrada té un malson recurrent. Es desenvolupa el dia 1 d'octubre. “En una localitat qualsevol de Catalunya”, explica des de l'anonimat que li exigeix el seu càrrec, “els organitzadors del referèndum aconsegueixen instal·lar les urnes, la Fiscalia s’hi querella i el jutge d'instrucció demana als Mossos que hi intervinguin. S’hi neguen i ha de recórrer a la Guàrdia Civil. Què pot passar a partir de llavors en un d'aquests llocs com Olot o Vic on el nacionalisme és dominant? No ho vull ni pensar. S'està portant l'emoció a un punt que comença a ser molt perillós”. La magistrada, nascuda fora de Catalunya, va triar fa gairebé dues dècades Barcelona com un lloc ideal per viure i exercir la seva professió. Ara no descarta haver de fer les maletes. “El dimecres va ser un dia molt dur. Vaig tenir una sensació semblant a la del 23-F. Si aquest president i aquest Govern existeix és per la Constitució. I si tu desobeeixes qui t'ha posat en aquest càrrec, perds la legitimitat. Arroguen la representació de tots els catalans, interpreten el que segons ells vol la gent i deixen de banda la resta”. L'editor Miguel Aguilar i el metge Alex Ramos coincideixen que, encara que sembli sorprenent, al Govern no li importa tenir la meitat de Catalunya en contra. Diu Aguilar: “Per ells, la meitat del país no compta. Però resulta molt estrany que cap independentista assenyat hagi alçat la veu. No hi ha hagut cap veu amb autoritat en el catalanisme que hagi dit: atureu aquest disbarat”.