Selecciona Edició
Connecta’t
Entrevista | Joan Coscubiela

“Abans de l’1 d’octubre és impossible trobar una sortida; després, és imprescindible”

Coscubiela, portaveu de Catalunya Sí que es Pot, assegura que "el procés no es resol amb vencedors i derrotats”

Joan Coscubiela, portaveu de Catalunya Sí que es Pot, durant l'entrevista.
Joan Coscubiela, portaveu de Catalunya Sí que es Pot, durant l'entrevista. EL PAÍS

Sense pretendre-ho, Joan Coscubiela es va convertir dijous en el protagonista d'un dels molts dies històrics que el procés independentista ha celebrat en els últims anys. El portaveu de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) va carregar contra la majoria de Junts pel Sí i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per violar els drets de les minories i menysprear un ens, el Consell de Garanties Estatutàries, propi de la legalitat catalana.

Pregunta. Què canvia després de l'aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat?

Resposta. La majoria independentista ha destrossat el gran capital polític que teníem les forces sobiranistes, les que estem a favor del dret a decidir. En 48 hores, el president, Carles Puigdemont, i el vicepresident, Oriol Junqueras, es van carregar aquesta fortalesa moral que era la defensa de la democràcia. Han vulnerat els drets bàsics dels grups parlamentaris. Ha estat un error polític imperdonable que ha deixat ferida la reivindicació del referèndum i possiblement la seva imatge a l'exterior.

P. L'únic vencedor de tot és el Govern central?

R. Si algú creu que l'1 d'octubre o el dia després es pot resoldre per la via de vencedors i derrotats, comet un error profund.

P. La bancada de l'oposició el va aplaudir després de defensar els drets dels diputats. Se sent símbol de la unitat de l'oposició?

R. No em considero símbol de res. Hi havia aplaudiments, com els del PP, que eren absolutament farisaics.

P. Vostè és dels que adverteixen que la profunda divisió del Parlament es pot traslladar a la societat catalana.

El ‘procés’ no es resol amb vencedors i derrotats”

R. El Parlament expressa una divisió social profunda a Catalunya. Mariano Rajoy porta cinc anys sense oferir cap resposta i això té un cost. Ha estat molt irresponsable per la seva banda pensar que això es resol com fa ell, amb el pas del temps. Les aigües que no es tracten s'acaben podrint. Cal trobar una sortida. Abans de l'1-O és impossible, després del 2-O és imprescindible. Però de moment, ara, que no es tiri més llenya al foc. I en això hem de tenir molta responsabilitat les forces polítiques i els mitjans de comunicació.

P. Llençar més llenya al foc és aprovar la llei de transitorietat?

R. Puc entendre que dimecres no hi hagués un altre remei que aprovar la llei del referèndum, perquè Junts pel Sí i la CUP s'hi havien compromès, però era necessari incidir dijous? I utilitzar l'argument tan perillós que la majoria, si així ho acorda, pot saltar-se els drets de la minoria? És el més dramàtic que ha passat en aquest ple. Això va ser el que em va decidir a canviar la intervenció que portava pensada. Va haver-hi un moment determinant: quan la portaveu de Junts pel Sí [Marta Rovira] va justificar que desoïen per segona vegada un acord del Consell de Garanties perquè s'havien aconseguit amb pressions per la porta de darrere i el president i el vicepresident de la Generalitat es van posar a aplaudir com hooligans, malgrat que aplaudien una intervenció que anava en contra d'una institució catalana.

S'han vulnerat els drets bàsics dels grups parlamentaris”

P. Han rebutjat la moció de censura de Ciutadans.

R. Aquests no són moments de mocions de censura, sinó d'intentar que això no acabi pitjor del que està.

P. Què se celebrarà l'1-O?

R. És clar que no serà un referèndum vinculant: no és inclusiu, no té garanties democràtiques i tampoc reconeixement internacional.

P. JxSí i la CUP sostenen que no hi havia una altra fórmula.

R. Fa molt de temps que la posició del PP ens porta a un camí sense sortida. Però això no justifica que el PDeCAT i ERC protagonitzin fugides cap endavant. Han desaprofitat moltes oportunitats d'ampliar el suport al referèndum. I, esclar, plantejar una llei de referèndum el 31 de juliol feia inviable que nosaltres li donéssim suport, fos com fos la seva tramitació. No és normal que aquest Parlament hagi dedicat 10 vegades més esforços al debat de la desaparició del Consell Comarcal del Barcelonès que al debat de la llei del referèndum i la de transitorietat.

P. Catalunya Sí que es Pot s'esborra del referèndum?

R. Al contrari. El defensarem més que mai. És ara quan el referèndum més necessita que nosaltres ens impliquem. Insistirem en una fórmula que ja vam proposar al Congrés del 2014, que és la que en el seu moment va posar damunt de la taula Francisco Rubio Llorente i que dues sentències del Tribunal Constitucional avalen. Això s'haurà de posar sobre la taula a partir del 2 d'octubre.

P. Però PP i PSOE es neguen.

R. Jo soc de la cultura d'Alex Salmond [exprimer ministre escocès], que ens ha aconsellat que això és una marató.

P. Al ple també s'ha evidenciat la profunda divisió de Sí que es Pot.

R. Fruit de les dificultats objectives de la gestió del grup han sortit guspires, que s'han complicat en l'últim període com a conseqüència de les dificultats d'integració de Podem Catalunya a Catalunya en Comú. Els conflictes externs afloren en el nostre grup.

L'home dels mil conflictes

Treballar amb Joan Coscubiela (Barcelona, 1954) no deu ser fàcil. El conflicte l'ha acompanyat per on ha passat. Aquest advocat laboralista no ha evitat mai el cos a cos. Els seus crítics l'acusen d'altiu, dogmàtic i pontificador. Els seus defensors —també des de l'oposició— asseguren que aquesta imatge és la que deriva d'una preparació profunda de les seves intervencions. La seva defensa dels drets dels parlamentaris el va convertir dijous en símbol de la fractura que pateix avui el Parlament, en ser ovacionat per diputats de Ciutadans, PSC, PP i del seu propi grup.

Mentre Coscubiela admetia no sentir-se avergonyit del suport de populars i liberals, des de Junts pel Sí Jordi Orobitg va carregar contra ell: “Hi ha persones que van somiar que serien ovacionades com a secretaris generals del politburó i han acabat sent aclamades per la dreta més reaccionària”. Era una al·lusió al seu passat. Format ideològicament en el PSUC i bregat sindicalment a CC OO, Coscubiela va dirigir la central catalana —que va fundar el seu pare— durant 13 anys, durant els quals va reforçar el corpus catalanista de l'organització en una maniobra que no totes les famílies van digerir.

Era l'època de divisió sindical més dura de les últimes dècades a Catalunya, en la qual no va aconseguir cap entesa amb Josep Maria Álvarez (UGT). I va ser també des d'aquesta posició a CC OO des d'on va mantenir un dur pols amb José María Fidalgo, a qui acusava de voler limitar l'autonomia del sindicat català i uniformitzar Comissions a tota Espanya. I va guanyar: va ser clau perquè aquest caigués davant Ignacio Fernández Toxo.

Coscubiela no es va posar vermell quan va creuar un pont polèmic, el que el va portar des de la lluita obrera fins a Esade, escola de directius. Vetat per CiU per ser el Síndic de Barcelona, es va llançar al Congrés com a portaveu d'Iniciativa per Catalunya, on va protagonitzar bregues amb ministres i diputats, especialment obsessionat amb el PP, al que va arribar a preguntar amb ironia quants dels seus diputats no tenien un compte ocult.

Ara brega amb la divisió interna del seu grup. Va quedar de manifest dijous, quan el seu company Albano Dante Fachin es va negar a sumar-se als aplaudiments de l'oposició. L'enèsim símptoma dels conflictes interns de Si que es Pot. I de Coscubiela.