Selecciona Edició
Connecta’t

Les botigues insígnia colonitzen el centre de Barcelona

Operadors com Uniqlo, H&M o fins i tot Seat es disputen espais de més de 2.500 metres quadrats al centre de la ciutat

Interior de la macrobotiga de Zara a Barcelona.
Interior de la macrobotiga de Zara a Barcelona. Reuters

Les anomenen flagship stores: les botigues on les marques pretenen concentrar tota la imatge i les experiències de compra que volen traslladar als clients. De més de 2.500 metres quadrats, aquests grans locals estan poblant els carrers cèntrics de les ciutats, i transformen el comerç local i els fluxos de clients que passegen pels eixos comercials. L'arribada de grans operadors com Zara, Uniqlo, H&M i fins i tot Seat a aquest tipus de locals estan impulsant la inversió en aquest tipus d'establiments a peu de carrer, que en el primer trimestre del 2017 va ser de 402 milions d'euros a Espanya, segons un estudi de la consultora immobiliària JLL.

Els exemples de flagship stores, o bucs insígnia de les marques, es troben al centre de les principals ciutats. Un dels més paradigmàtics és el de Primark, que va aconseguir més de 7.000 metres quadrats a la Gran Vía de Madrid. Durant setmanes, per entrar a la gran botiga de roba calia esperar en llargues cues de turistes i curiosos que volien veure com era la imatge que projectava la marca. Les botigues insígnia són això, una imatge, un atractiu turístic, en la qual es presenta tota la col·lecció d'una empresa i es concentren també gestions com el comerç per Internet o la recollida de comandes. En aquests locals és també on, habitualment, les marques fan les seves presentacions o esdeveniments.

Les botigues d’H&M, Zara o Massimo Dutti al passeig de Gràcia, o el gran local al barri del Born en el qual des d'aquest any hi ha la marca d'ulleres de sol Etnia, són exemples de la presència de bucs insígnia empresarials a Barcelona. A aquests se sumarà el 20 de setembre, també al passeig de Gràcia, una gran botiga d’Uniqlo, la competència japonesa d’Inditex. Però l'aposta per aquest tipus d'establiments no se cenyeix al món de la moda, sinó que empreses com Seat, Ikea o Leroy Merlín i fins i tot entitats bancàries han mostrat interès a situar-se de manera preeminent en els principals eixos comercials.

"És la manera que tenen les marques de posicionar-se al mercat", explica Daniel Jiménez, director de l’Àrea de Retail de la consultora immobiliària Aguirre Newman. Jiménez assegura que hi ha una gran demanda d'aquest tipus de locals, i que les marques no es conformen amb qualsevol: volen espais diàfans, amb una arquitectura amb caràcter i ben situats.

Efecte en el comerç local

Els principals carrers on es concentra la demanda a Barcelona són el passeig de Gràcia i el Portal de l’Àngel, el carrer comercial més car d’Espanya, en què el metre quadrat costa 3.360 euros, segons un informe d’Acotex. "Les marques es disputen els locals, mentre que els compradors, normalment fons d'inversió internacionals, obtenen a Barcelona entre un 3,5 i un 3,75% de rendibilitat", detalla Jiménez.

La irrupció de les grans botigues, amb les quals les principals marques internacionals mostren el seu poder, té sens dubte un efecte sobre els comerços locals. El primer i més evident és la pujada de preus del lloguer dels locals. Joan Carles Calbet, president de Comertia i de RetailCat, la nova associació de comerciants catalans, celebra que hi hagi cada vegada més gent que vol invertir a Barcelona. "Però aquest tipus de botigues creen distorsions en l'equilibri de la ciutat, perquè són empreses que poden pagar bastant més que els comerços autòctons, la qual cosa porta a una inflació molt gran", afirma Calbet.

"Existeix el risc que es perdi el comerç autòcton, que és el que marca el caràcter de la ciutat", afegeix el president de RetailCat, associació que representa prop de 30.000 locals comercials. Calbet lamenta que, a més, la majoria de les empreses que aposten pels grans establiments no tributen al país.

El model de les botigues buc insígnia tendeix a traslladar un centre comercial tancat a un espai obert com el carrer, expliquen els comerciants. Segons aquests, l'equilibri passa per regular aquests eixos comercials i organitzar els comerços en Districtes de Millora Empresarial (BID, per les seves sigles en anglès). "Així, una gestora públic-privada podria regular els horaris o els pagaments dels comerços a activitats empresarials", indica Calbet.