Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Terror, política, moral

És legítim i fins i tot estètic sostenir que la cerca de rèdit polític arran d’un atemptat està malament, però la veritat és que resulta inevitable i ha passat gairebé sempre

Les autoritats en l'homenatge, el dia 18 d'agost, a la víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils.
Les autoritats en l'homenatge, el dia 18 d'agost, a la víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

Les bombes d’Atocha van esclatar tres dies abans d’unes eleccions generals. Però ningú assenyat va proposar suspendre els comicis ni congelar la política; de fet, aquelles tres jornades es compten entre les de politització més intensa de la història d’Espanya. Els atacs contra el transport públic de Londres, el juliol del 2005, es van produir hores després que se li concedís l’organització dels Jocs Olímpics del 2012 a la capital britànica. No obstant això, a ningú se li va acudir que, com a resposta al terror, calgués renunciar als Jocs. El novembre del 2015, a París, els assassins de la sala Bataclan van invocar, abans d’obrir foc, els bombardejos aliats sobre l’ISIS a Síria i l’Iraq. Però, en comptes de suspendre’ls, el president Hollande va ordenar intensificar-los.

Com afirmava aquí mateix Víctor Lapuente el passat dia 22 d’agost, “en una democràcia, la política ha de romandre blindada al terrorisme”. Així ha estat en tots els països del nostre entorn, i se’ns ha instat sempre que així fos: quantes vegades hem sentit que els terroristes no canviaran les nostres idees, el nostre estil de vida, el nostre vot? Llavors, per què el 17-A barceloní hauria d’haver portat el Govern Puigdemont a aparcar el seu pla independentista i centrar-se en “els problemes reals dels catalans”? No és real un problema que, des del 2012, ha mobilitzat repetidament –als carrers i/o a les urnes– més de dos milions de persones?

Els brutals atemptats d’aquest estiu a Catalunya han donat lloc a molts disbarats. Per exemple, la peregrina teoria segons la qual el terrorisme islamista va aprofitar “la guerra institucional” per colpejar a Barcelona. I a Berlín, a Londres, a Niça, a Brussel·les..., quina guerra institucional hi havia? És obvi que va ser la potència, la notorietat internacional de la marca Barcelona allò que la va convertir en objectiu. I, agradi o no, la ressaca del 17-A s’ha mogut també dins dels paràmetres habituals en aquests casos.

És ben legítim i fins i tot altament estètic sostenir que la cerca de rèdit polític arran d’un atemptat està malament, però la veritat és que resulta inevitable i ha passat gairebé sempre; el PP de l’11-M (que era ja el de Rajoy, no?) podria escriure sobre el tema un extens tractat, tot i que al final el tret li sortís per la culata. Hi va haver banderes i pancartes a les manifestacions de dol, quina vergonya!, clamen les presumptes vestals de torn. La història europea dels últims lustres n’és plena, i suposo que a Barcelona eren tan lícites – o estaven tan fora de lloc– les estelades com les banderes espanyoles que enarborava, entre d’altres, la delegació de Societat Civil Catalana. En fi, hem tingut una col·lisió verbal entre periodistes i responsables polítics. Quina novetat! Alguns encara recorden el dia en què Federico Trillo li va llançar despectivament una moneda de dos euros a una redactora que li resultava incòmoda..., i va ser premiat després amb l’ambaixada a Londres.

Si els comportaments dels actors polítics i institucionals durant aquestes setmanes convulses han estat, doncs, d’allò més previsibles, per què tant de soroll i escàndol contra l’actuació de l’independentisme? Al meu parer, no perquè aquest manté la seva agenda política (que potser Rajoy ha canviat la seva?), sinó perquè els continguts d’aquesta agenda es perceben com a intrínsecament immorals i, per tant, mereixedors de ser escombrats o sacrificats davant d’una immoralitat pitjor (la matança de la Rambla).

Erronis, il·legals, anticonstitucionals, eixelebrats, divisius, empobridors, catastròfics..., tot això també. Però, sobretot, els objectius de l’independentisme català resulten a una grandíssima part de l’opinió política, mediàtica i pública a Espanya immorals; és a dir, pertorbadors de l’ordre natural de les coses. Un dels trets més cridaners de la resposta global al “desafiament secessionista” des del 2012 –un tret més agut a mesura que el “desafiament” no reculava– ha estat la incapacitat per entendre’l com un repte polític al qual s’havia de respondre políticament; i, per tant, la tendència a interpretar-lo com una heretgia, un sacrilegi, un crim, un pecat que cal reprimir i castigar, i no resoldre. A El Mundo d’abans-d’ahir, un reporter afirmava (sic) que “Puigdemont no té ànima”; és a dir, que és un malànima...

Deu ser cosa de l’edat, però m’admira veure persones descregudes i esquerranes de tota la vida compartir amb l’ultra cardenal Cañizares la tesi que la unitat d’Espanya és un bé moral.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.