Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El carrer on esclata la violència de la història

La Rambla ha estat escenari recurrent, des de la meitat del segle XIX, de conflictes polítics, militars i també terrorisme

Homenatge a les víctimes dels atemptats de l'agost a la Rambla.
Homenatge a les víctimes dels atemptats de l'agost a la Rambla.

Si la Rambla està tranquil·la, la ciutat està tranquil·la. I quan hi ha algun problema, es nota sempre a la Rambla”. Maria Teresa Valdés, la propietària de l’administració de Loteria Valdés, ubicada des del 1905 al passeig més important de Barcelona, exposava el 2011 d’aquesta manera tan planera el paper d’apuntador de la història moderna i contemporània que ha tingut el carrer més emblemàtic de Barcelona. Eren paraules de Valdés per al documental La Rambla, secrets d’un escenari,presentat pel gran cronista de la ciutat Lluís Permanyer. No totes les ciutats tenen un escenari on s’hagin reproduït amb tanta insistència els moments convulsos dels darrers 170 anys de la ciutat i d’Europa. Tot és nou i vell alhora; de violència terrorista, institucional o popular, la Rambla n’ha vist sense aturador des del 1835, any que assenyala la fi de l’espai públic fora de les muralles i deixat de la mà de Déu que era, propici per a les misèries que les ciutats prefereixen arraconar.

“Créixer com els arbres de la Rambla” era una dita que, com defineix el diccionari d’Enciclopèdia Catalana, volia dir “criar-se abandonat, sense cura de cap superior”. El 1835, amb la primera guerra carlina, les milícies populars es van revoltar contra els poders conservadors de la ciutat. La destrucció que va patir la vella rambla damunt d’una riera, sobretot els seus convents, i la posterior desamortització de Mendizábal de béns eclesiàstics, el 1836, van empènyer les autoritats a reurbanitzar la zona.

Portada de 'Le Petit Journal' de la bomba del Liceu el 1893.
Portada de 'Le Petit Journal' de la bomba del Liceu el 1893.

El mateix naixement de la Rambla va ser batejat amb foc i sang. Fins i tot el redisseny i integració de la Rambla en el que seria el centre de Barcelona —amb la caiguda de les muralles i la construcció del Raval—, explica el periodista i historiador Enric Calpena, van ser plantejats amb la necessitat que hi pogués haver càrregues de cavalleria. Un segle després, el novembre del 1930, Josep Maria de Sagarra explicava amb la ironia de la seva columna L’aperitiu una d’aquestes accions dels avalots del moment arran d’una vaga motivada pels moviments per abolir el règim monàrquic: “La guàrdia civil i la policia fan una representació magníficament teatral de qualsevol passatge de l’Apocalipsi, fent petar els cavalls damunt les voreres amb un trot de concurs hípic honorable i enraonat. En aquestes càrregues excel·lents, la pacotilla espiritual del badoc i de l’home que ha sortit de casa per anar a comprar una terça de peix a la Boqueria, s’enfila per les escales privades”.

“La Rambla de les bombes”

Permanyer narrava en aquell documental del 2011 els fets que van envoltar un altre atemptat produït a la Rambla, el 1905, més d’un segle abans que la desgràcia causada aquest agost pel terrorisme islamista. El relat de Permanyer esfereeix per les similituds que guarda amb la reacció ciutadana vista aquests darrers dies: “Imaginen un atemptat al cor de la Rambla? Una bomba abandonada en una parada de flors, en el moment en què hi havia més gent, va provocar la tragèdia que buscaven els anarquistes. Dues floristes mortes i força ciutadans ferits. La reacció dels barcelonins va ser espectacular i el lloc dels fets es va convertir en un territori de solidaritat i de condol”. Van ser multitudinàries les ofrenes florals i les reunions de dol al lloc on van morir les germanes Josefa i Rosita Rafà, segons els documents gràfics que es conserven de l’època. “L’Ajuntament s’ha constituït en sessió extraordinària, i en ella s’ha acordat revestir de gran solemnitat l’enterrament de les víctimes”, va informar l’ABC en una notícia titulada Dinamita en Barcelona. La Vanguardia va dedicar una pàgina a l’enterrament, amb nombroses notes de rebuig per part d’institucions de la ciutat i el condol d’altres municipis catalans: “[AL FUNERAL]també van assistir-hi representacions de la Federació de cors de Clavé, de la junta local de Reformes Socials, l’Ateneu Autonomista del districte setè, de la Unió Radical Revolucionària, de la colònia andalusa i de la majoria de les societats de Barcelona”.

Reobertura del local del CADCI tancat arran d'una bomba el 1934. ampliar foto
Reobertura del local del CADCI tancat arran d'una bomba el 1934.

Els atemptats de finals del segle XIX i principis de segle XX, anarquistes o falsos atemptats anarquistes encarregats per la policia, són el referent més similar a l’atac terrorista d’aquest agost. Era l’època en què Barcelona era “la ciutat de les bombes” i el seu carrer més representatiu, definit com “la Rambla de les bombes”. Recorda Gaziel a les seves memòries que els seus pares van salvar-se miraculosament de no morir a l’atemptat anarquista del Liceu, el 1893, i que va matar 20 persones: “Feia només unes set setmanes que érem a Barcelona, i un mes i mig escàs de l’altre atemptat anarquista. Però llavors ningú em podia dir que els anys vinents em tocaria sentir-ne petar a dotzenes d’altres, amb una constància gairebé crònica, que acabaria per fer a Barcelona, arreu del món, una fama sinistra, de ‘ciutat de les bombes’”. N’hi va haver als urinaris de la Rambla de les Flors, a tocar de plaça Catalunya, a la Boqueria... El periodista i cronista barceloní Xavier Theros hi estableix importants diferències respecte als atacs del terrorisme islamista, no només pel que fa l’autoria o el rerefons ideològic, sinó també pel fet que llavors “hi havia pocs morts i eren fets que es produïen a tota la ciutat”. Calpena i Theros incideixen en la poca claredat sobre l’autoria de molts atemptats que les autoritats atorgaven als anarquistes, també el de les germanes Rafà.

Els atemptats de finals del segle XIX són el referent més similar a l’atac terrorista d’aquest agost

Aquella dècada d’atemptats i de Barcelona coneguda com la Rosa de Foc de l’anarquisme va cloure amb la Setmana Tràgica (1909). “La Setmana Tràgica va tancar aquella dècada sangonosa. Cap grup polític no va voler fer-se càrrec de la direcció del moviment revolucionari i el balanç de la intervenció de l’exèrcit va ser de cent morts, cinc-cents ferits i milers de detinguts”, explicava el número 45 de la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània, de l’Ajuntament de Barcelona. La Setmana Tràgica —l’aixecament dels proletaris i les forces d’esquerres contra l’allistament de tropes per a la guerra al Marroc— també va tenir la Rambla com a escenari de sang. De nou, els estralls de la geopolítica global —en aquest cas, el xoc dels imperialismes europeus i els moviments anticolonialistes com a reacció— es van mostrar ben aviat a Barcelona. Les càrregues de la cavalleria, els enfrontaments entre unitats militars, franctiradors i les manifestacions pacifistes i republicanes hi van ser intensament presents. En un document de commemoració del centenari de la Setmana Tràgica, l’Ajuntament de Barcelona recollia aquestes paraules de Josep Maria de Nadal i Ferrer, qui fou cronista oficial de la ciutat i polític monàrquic en aquella època, i després diputat de la Lliga Regionalista: “Al carrer del Marquès del Duero hi hagué una vertadera batalla contra les forces de l’exèrcit, que havien entrat pels carrers del Comte de l’Asalto, Unió i Sant Pau; des de les barricades aixecades, des dels balcons i des dels terrats del carrer de l’Hospital i del carrer del Carme, hom disparava contra les tropes que venien de la part de la Rambla, i calgué recórrer a l’Artilleria i disparar contra les cases on s’havien fet forts els revolucionaris, mentre els veïns pacífics d’aquells carrers arboraven en balcons i finestres banderes blanques, algunes de les quals portaven la paraula ‘paz’ escrita amb lletres vermelles”. Joan Maragall va deixar aquests versos de poema Oda nova a Barcelona sobre els fets del 1909: “I allí, a quatre passes, febrosa de sobres, / més ampla que l’altra, la Rambla dels pobres / tremola en la fosca ses llums infernals”.

L’agència del Baró von Koenig

Barcelona va convertir-se en refugi econòmic i de fugitius de tota mena durant la Primera Guerra Mundial. Theros recordava en un article recent al diari Ara que a la Rambla hi tenia la seva empresa de detectius el fosc personatge Baró von Koenig, personatge cabdal en la inspiració de Lepprince, un dels protagonistes de la novel·la La verdad del caso Savolta, d’Eduardo Mendoza. De Koenig —el nom real era Rudolf o Fritz Stallman, segons les fonts que es consultin, i conegut amb multitud de noms falsos durant la seva vida— era alemany, estafador de primera, i estava embolicat en negocis bruts de tota mena amb polítics, patronal, policia i aristòcrates. El 1915 va aterrar a Espanya per Sant Sebastià i quan acabava la Primera Guerra Mundial es va establir a Barcelona. El 1919 va obrir la seva agència de detectius, a la Rambla de les Flors, 6, una empresa que servia bàsicament “com a agència de col·locació de pinxos [GA]per a encàrrecs de tota mena”, també per fer de pistolers del Sindicat Lliure de la patronal i del comissari Bravo Portillo. Theros creu que si Von Koenig va establir-se a la Rambla no va ser perquè la violència de la patronal contra els líders obrers es produís al Gòtic o al Raval —aquesta era més aviat a la sortida de les fàbriques, segons apunta Theros— sinó perquè era el lloc de la ciutat on era més fàcil fer-se conèixer.

Manifestació del Front d'Alliberament Gai de Catalunya, el 1977. ampliar foto
Manifestació del Front d'Alliberament Gai de Catalunya, el 1977.

Theros concedeix la significació d’apuntador històric de la Rambla, però no creu que la seva actualitat hagi estat especialment violenta comparada amb el conjunt de la ciutat, i ressalta que els bombardejos no s’hi van acarnissar ni tan sols durant la Guerra Civil, respecte d’altres zones de la ciutat. La Rambla ha estat sobretot un lloc de protesta i de confrontació ideològica, diu Theros, en consonància amb el seu perfil d’espai de teatres i d’exhibició social i cultural. Hi ha hagut moments, però, en què la violència militar ha tocat directament aquest carrer. Durant els Fets d’Octubre del 1934, les accions de l’exèrcit per aturar la proclamació de la república catalana van plasmar-se a la Rambla amb el setge de la seu del sindicat CADCI (Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria), a la Rambla de Santa Mònica. L’edifici va ser objectiu de l’artilleria i hi van morir el líder del CADCI i dirigent d’Estat Català Jaume Compte, el militant del Partit Comunista de Catalunya Amadeu Bardina, i Manuel González, del Bloc Obrer i Camperol. Artur Cussó, company de Compte a Estat Català i integrant del grup de cinquanta que es van fer forts a la seu del CADCI, descrivia aquells fets en un article del 1936 a La Veu de Catalunya: “Acabàvem de situar la gent per a l’atac quan venia Rambla amunt una companyia del Regiment número 34 d’Infanteria, sota el comandament del capità Lechuga, per tal de proclamar l’estat de guerra. La banda i el piquet s’aturaren gairebé davant de l’edifici del Centre. Uns soldats es destacaren en direcció a l’entitat i trucaren a la porta per tal que obríssim. Mentre succeïa això van fer la seva aparició unes peces d’artilleria que foren emplaçades davant la parada de llibres de la Rambla de Santa Mònica, avui Jaume Compte [durant la Segona República, aquest tram de la Rambla va ser rebatejat amb el nom de Compte]. Encara, unes altres peces d’artilleria venien de Colom, Rambla amunt. I al terrat de les Drassanes hi havia instal·lades des de les cinc de la tarda unes metralladores curosament parapetades”.

La Setmana Tràgica de 1909 també va tenir la Rambla com a escenari de sang

Probablement, l’episodi bèl·lic més famós de la Rambla és el xoc de maig del 1937 de les forces de la Generalitat, ERC, UGT i el PSUC contra els anarquistes de la CNT-FAI i els trotskistes del POUM. Prop de 500 persones van morir i un miler van resultar ferides en uns combats fratricides que el món va conèixer per l’Homenatge a Catalunya de George Orwell. L’escriptor anglès va ser destinat a la torre del Teatre Poliorama per assegurar la seu del POUM i per mantenir a ratlla una unitat de la Guàrdia Civil atrinxerada a l’antic Cafè Moka. Orwell detallava els enfrontaments, la rutina i sobretot la sensació d’absurditat que tenia observant la ciutat des del Poliorama: “La gent de Barcelona està tan acostumada i familiaritzada amb la geografia local que saben instintivament quin partit polític controlarà uns carrers o uns edificis. Un estranger està en desavantatge i sense solució. Mirant des de l’observatori [GA]podia copsar que les Rambles, un dels principals carrers de la ciutat, formaven una línia divisòria. A la dreta de les Rambles, els barris obrers eren d’hegemonia anarquista; a l’esquerra es produïa una lluita confusa entre els carrers tortuosos, però en aquell costat, el PSUC i la Guàrdia Civil tenien més o menys el control. Amunt al final de les Rambles, als voltants de la plaça Catalunya, la situació era tan complicada que hauria estat impossible d’interpretar què passava si nos fos perquè a cada edifici hi onejava una bandera de partit”.

El soroll de la guerra freda

La llarga nit del franquisme va imposar una calma tensa. La violència política dels cent anys anteriors no es va reproduir, però la Rambla va ser ocupada periòdicament pels representants d’una altra mena d’imperialisme i de guerra: l’enfrontament entre els Estats Units i la Unió Soviètica. L’aliança de Franco amb els EUA va permetre que a partir del 1951 la Sisena Flota nord-americana fes parada al Port de Barcelona. Les armes es quedaven als vaixells i els seus espetecs eren substituïts pel de la gresca nocturna dels mariners i les seves acompanyants de pagament. Theros, autor del llibre La sisena flota a Barcelona, recorda que a partir de la Transició i fins a la fi de la presència de la Sisena Flota a la ciutat, el 1987, l’arribada dels vaixells militars nord-americans era rebuda amb protestes de grups pacifistes que fins i tot dificultaven el desembarcament de les tripulacions. La US Navy va deixar d’atracar a Barcelona després de l’atemptat que es va produir en un club de la plaça del Duc de Medinaceli en què va morir un soldat.

Barricada a la Rambla el 1937.
Barricada a la Rambla el 1937.

Amb la Transició, les protestes van tornar a ser el pa nostre de cada dia. “Quan sortíem de la feina miràvem amunt o avall, sempre venia una manifestació”, deia Maria Teresa Valdés. El ball de bastons a la Rambla també era freqüent i sovint coincidia amb les més assenyalades, com la primera marxa a favor dels drets dels gais celebrada mai a Espanya, el 26 de juny del 1977. Uns 4.000 manifestants van recórrer l’avinguda fins que els grisos van dispersar els concentrats a cops de porra. Tres persones van resultar greument ferides per bales de goma i un dels organitzadors, Oriol Martí, va estar dos mesos a la Model. “L’endemà dels successos de Barcelona tots els diaris de Nova York parlaven d’aquest fet insòlit, que una sèrie d’homosexuals sortissin al carrer en una manifestació. Un escàndol per a l’Espanya catòlica, era una època en què era molt difícil ser homosexual, perquè a més de ser un perill social, érem per definició uns corruptors de menors”, explicava Armand de Fluvià el juny passat a EL PAÍS.

La normalitat democràtica va donar pas a la violència absurda dels brètols del futbol amb les celebracions blaugrana a Canaletes, fins avui, quan el terror gihadista global ha irromput al carrer més emblemàtic de Barcelona. Per què la Rambla? Theros opina que és perquè ha mantingut el seu símbol de connexió entre la Barcelona vella i la nova: “És un carrer amb una força i una capacitat enorme per adaptar-se als moments, per reflectir el que passa a la ciutat, també del debat sobre el turisme o d’altres fenòmens. És el carrer que et defineix com a barceloní”.