Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

Bucaners, filibusters...

Visions totalment enfrontades a la premsa sobre la sessió del Parlament

Ple del Parlament.
Ple del Parlament.

Bucaners i filibusters són mots que surten a les cròniques d’avui. Els fan servir, amb diferents intencions, des de Manuel Cuyàs –que a El Punt Avui escriu que el Parlament va oferir un espectacle d’abordatges− fins a Jordi Mecader.

Pel que fa als mitjans estrangers, per Aljazeera, “les preocupacions econòmiques d'Espanya, unides a la percepció que la regió paga més impostos del que rep en inversions i transferències de Madrid, han ajudat a impulsar la causa de la secessió” al centre de la política espanyola. La televisió de Qatar recorda que el Govern espanyol s’oposa a la celebració del referèndum. The Washington Post ha fet un seguiment, via l’agència AP, hora per hora de la sessió del Parlament, en què els partits independentistes “aproven una controvertida llei que aplana el camí cap a un referèndum de secessió l'1 d'octubre, malgrat la forta resistència de l'oposició política i de les autoritats centrals”. L’agència subministrava a The New York Times el mateix text, així com també al Daily Mail. La BBC descriu la sessió i detalla l’episodi de les banderes. Aquest mitjà britànic afirma que la decisió del Parlament català deixa Espanya immersa en una crisi nacional només tres setmanes després dels atemptats al cor de Catalunya, amb 16 morts i més de 100 ferits.

Per la seva banda, Le Figaro publica que els independentistes catalans han demostrat la seva voluntat d’anar fins al final sense tenir en consideració els avisos del Govern central sobre la il·legalitat del referèndum, ni tampoc els de l’oposició i els juristes de la mateixa Cambra catalana. Segons el diari és evident que el Constitucional suspendrà la llei, però recorda una entrevista que li van fer a Puigdemont en què el president de la Generalitat afirmava que desobeiria els jutges. Le Monde explica els fets d'ahir dimecres i veu com les “dreceres democràtiques” que ha pres l’independentisme havien indignat els altres diputats i eren compreses pels primers. The Guardian enceta la crònica recordant que el Govern espanyol considera una atrocitat legal la llei que encamina el referèndum de l’1-0. Després d’enumerar les causes judicials obertes contra l’independentisme, el diari clou l’article subratllant que el Govern català no ha establert un llindar per a la participació mínima, argumentant que el vot serà vinculant, independentment del nivell de participació.

Bucaners, filibusters...

El diari Financial Times subtitula la notícia dient que la regió camina cap a la col·lisió amb Madrid. Una columna d’anàlisi s’encapçala dient que el somni de la independència resta llunyà i que el sector dels negocis tem el cost de la ruptura. The Wall Street Journal titula que Espanya es belluga per bloquejar el referèndum d’independència. Bloomberg, que parla de “regió rebel”, recull l’opinió de Josep Maria Castella, professor de Dret Constitucional. Segons Castella, el referèndum serà un test de les estructures legals i polítiques de l’Estat “com no s’havia vist en dècades”. “És una ruptura flagrant de l’ordre constitucional que marca un punt de no retorn del moviment separatista”. La Reppublica, amb una nota més llarga que Corriere o La Stampa, afirma que ahir es va accelerar cap a un referèndum que marcarà la història d’Espanya. El diari descriu els enfrontaments entre independentistes i l’oposició i del Govern català amb el de Madrid. Frankfurter Allgemeine diu al subtítol que “el Parlament regional català fa un pas decisiu cap a la secessió d’Espanya”.

Pel que fa als mitjans catalans, El Punt Avui considera a l’editorial que l'oposició va voler convertir el Parlament “en un fangar que deslegitimés la institució i el debat mateix”. Xevi Xirgo defensa que la llei aprovada no és un problema, és una gran oportunitat. “I que l’aprofitem dependrà de vostè”, en una interpel·lació directa als lectors. L’editorial de l’Ara es pregunta: "Quina alternativa hi havia per aprovar la llei després que el TC hagués tancat totes les vies?". I afirma: “Passi el que passi, la democràcia espanyola viu una crisi de grans dimensions”. La directora, Esther Vera, fa un decàleg enmig de la crispació. Al punt sis, recorda que l’any 2006 el TC va arrasar un Estatut votat en referèndum i aprovat pel Congrés i el Senat. Antoni Bassas parla “d’indignació farisaica per les formes”, a propòsit de la sessió al Parlament. I David Miró creu que ahir Espanya va descobrir que el procés anava de debò.

Bucaners, filibusters...

“La consumació d’un fracàs” és el títol de l’editorial d’El Periódico. Segons el diari, Forcadell i la majoria independentista van violentar les normes del Parlament per aprovar la llei de la consulta. I acaba: “Les conseqüències són imprevisibles, ja que és desconeguda la situació en què la irresponsabilitat, el frontisme, el radicalisme i l’immobilisme d’uns i altres han portat Catalunya”. El director, Enric Hernàndez, desitja que tant de bo que el món no ens estigui mirant. “La bronca parlamentària encoratjada pels grups de l’oposició no era una simple rebequeria: buscava evidenciar l’atropellament parlamentari amb què s’estava consumant la ruptura de la legalitat”. Per Hernàndez no és presentable “brandar la democràcia saltant-se-la”.

La Vanguardia obre l’editorial (“Crisi d’Estat”) en portada. “Hi ha un fort desig d’autogovern, que l’independentisme no ha aconseguit transformar en una majoria absoluta de sufragis. Els esdeveniments d’ahir malmeten la institucionalitat catalana, deixen a la intempèrie la meitat de la societat, debiliten la causa de Catalunya (...) i el mateix independentisme. Aquest no és el camí”. Mentre que Francesc-Marc Álvaro també recorda l’episodi de l’Estatut, Antoni Puigverd defensa que el primer assalt ha demostrat que el procés té massa punts cecs i zones d’ombra que poden causar “més problemes dels que anuncia el full de ruta”. Per Enric Juliana, Carme Forcadell va naufragar i decebre qui esperava una sessió solemne, i Soraya Sáenz de Santamaria va mostrar una duresa que és un auguri de la reacció contundent del Govern espanyol.

L’expressió “segrest de la democràcia” apareix a les portades de La Razón i El Mundo. A l’editorial, aquest darrer mitjà demana fermesa davant del cop totalitari del separatisme. “Fins ara s’ha actuat amb mesura. Però la línia vermella que va creuar ahir el Parlament exigeix noves respostes, entre les quals encara som a temps de considerar el recurs a l’article 155”. Álex Salmon subratlla com la majoria independentista va ignorar l’opinió dels lletrats del mateix Parlament contraris a trencar amb la legalitat. Hi ha, diu, un xoc de trens, però aquest xoc “es produeix dins de la societat catalana. És a casa”. La Razón defensa que un cop a la llei només es pot respondre amb la llei. Al text de l’editorial considera que la majoria independentista va prescindir de la divisió de poders i va retorçar el reglament del Parlament “com ni tan sols va gosar fer-ho el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, per posar un exemple de menyspreu a la democràcia”. Fernando Rayón adverteix que aquesta vegada no es pot permetre cap broma. “N’hem aguantat massa”. Jaime González, a l’Abc, també compara Barcelona amb Veneçuela. Els articulistes del diari, des d’Isabel San Sebastián fins a Ignacio Camacho, consideren que el problema no es resol amb sentències, sinó que cal determinació política. Fa falta una victòria clara, escriu Camacho, perquè Espanya sembli una nació de veritat i no un simulacre. A l’editorial (“Catalunya segrestada”) qualifica la sessió parlamentària d’ahir de perversió inèdita de l’essència i els principis de la sobirania popular: “El separatisme ha agafat els catalans com a ostatges d’una clara il·legalitat”.

Bucaners, filibusters...

Salvador Cot (El Món) escriu que “si una cosa ha demostrat el debat d'aquest dimecres al Parlament és que l'unionisme no té cap mena de projecte per a Catalunya (...) Al marge d'això, el que quedarà per a la Història és que dimecres 6 de setembre del 2017, a dos quarts de deu, el Parlament ha recuperat la sobirania de Catalunya. A partir d'ara, les represàlies de l'Estat es converteixen en repressió”. Per José Antich (El Nacional), de la jornada d’ahir, “l'element rellevant, el substantiu, és que el Govern i la majoria parlamentària que li dona suport ha aprovat la llei del referèndum i els diputats de Catalunya Sí que es Pot s'han abstingut en un acord de compromís, però que també va fer evident les desavinences internes”.

Ferran Casas (Nació Digital) afirma que “ahir el Parlament va fer un pas històric i va desconnectar de la legalitat espanyola, més concretament de la Constitució del 1978, per afirmar que sí, que Catalunya té dret a decidir què vol ser”. Vicent Partal (Vilaweb) critica que “ni una sola volta els partits unionistes no feren el gest de posar sobre la taula arguments polítics. Només van intentar obstruir, obstruir i obstruir, mostrant un menysteniment irritant envers la Cambra, envers la Mesa, envers la presidenta i, al capdavall, envers els ciutadans d’aquest país”. Ben diferent és el punt de vista de Pablo Planas (Libertad Digital) en un article que titula “Catalunya, capital Caracas”. Segons Planas, l’episodi de tramitació de la llei de referèndum ja és històric, “encara que per raons molt diferents a les previstes pels separatistes. Les trampes i astúcies per colar la norma al ple han trobat una forta resistència formal per part dels diputats de l’oposició”.

Bucaners, filibusters...

Jordi Mercader (El Plural) veu el Parlament com la primera víctima del referèndum. Parla dels bucaners (JxSí i CUP) i dels filibusters (l’oposició). Els bucaners, escriu, van forçar la publicació al diari oficial del Parlament de la proposició de llei, admesa a tràmit per la Mesa a darrera hora, saltant-se la negativa del secretari general; van ignorar els informes els serveis jurídics sobre la inconstitucionalitat del text, van aprovar un únic debat de dues hores sense voler demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries... “i es van sorprendre, fins i tot criticaren als diputats de l’oposició per practicar el filibusterisme en un intent frustrat per retardar l’aprovació de la llei”. Marcos Lamelas (El Confidencial) titula la informació: “Dia negre. Puigdemont convoca el referèndum i trenca Catalunya en dos”. Neus Tomàs (Eldiario.es) escriu que l’oposició no frenarà amb recursos Puigdemont encara que estan més que justificats i fonamentats. “Perquè això no va de lleis. O no només va de legalitat. La política ho va espatllar amb episodis surrealistes com el ple d’aquest dimecres i, en algun moment, la política ho haurà de recompondre”.

Dimecres, el dia del ple parlamentari, els diaris ja anaven plens del tema. A l’Ara, la directora, Esther Vera, escrivia que “la por tindrà un efecte, però la dignitat és un motor molt poderós”. I l’editorial es preguntava què farà “l’Estat” si l’1-0 “centenars de milers de persones fan cua des de primera hora davant dels seus col·legis electorals: La via repressiva té els seus límits en un entorn democràtic com el que facilita la UE”. Per a El Punt Avui, “l’Estat” no té cap projecte engrescador “que pugui convèncer els catalans perquè deixin de reclamar un Estat propi. Aquesta és l’autèntica tragèdia espanyola”. Xevi Xirgo, el seu director, a propòsit de la multa del Tribunal de Comptes als organitzadors del 9-N, confiava “que el món ho estigui mirant. Que vegi aquest ridícul espantós, aquest escarment i amenaça diària a la qual estem sotmesos, i que entengui per què hem de fer bo allò de 'nosaltres anem passant”.

Màrius Carol, director de La Vanguardia, contemplava la política catalana lliscant per un tobogan de futur incert. L’editorial descrivia una societat catalana que critica el temerari quietisme de Rajoy però tampoc no vol trencar la llei. “El tradicional perfil sociopolític català –moderat, negociador, pactista– perviu”. De moment, però, el desafiament sobiranista serà dur i la “resposta estatal” no serà menys dura. “Com ho seria en qualsevol país del nostre entorn democràtic on un territori decidís segregar-se via referèndum de part i sense garanties”. Lluís Foix observava l’independentisme creant un marc jurídic per part de la seva majoria heterogènia “vulnerant fins i tot la llei catalana vigent”.

El Periódico afirmava a l’editorial que “tant cert és que votar és un acte bàsic en democràcia com que sense respecte a la llei no hi ha sistema democràtic”. Marçal Sintes considerava sorprenent que el Govern de Rajoy no hagi aconseguit “fer sortir de la calçada l’automòbil en què viatja el sobiranisme”. Joan Tapia, però, afirmava que el nerviosisme s’apodera tant del Govern de Rajoy com del de Puigdemont. “Qui s’equivocarà més en els 24 dies que queden fins a l’1-0?”. El director el mitjà, Enric Hernàndez, escrivia que cal evitar entre tots que aquesta disputa “deixi seqüeles irreparables en la societat catalana”.

El director de l’Abc, Bieito Rubido, parlava de la passió per la derrota dels secessionistes i assegurava que l’1-0 serà una derrota més. A l’editorial sostenia que Espanya no es defensa amb paraules. Fiar-ho tot al Tribunal Constitucional és un error, perquè la resposta al nacionalisme separatista “no és un seminari de dret administratiu”. Cal, afegia, “una acció política i constitucional inèdita en la seva dimensió i gravetat”. Per La Razón la violació de la Constitució és un delicte greu perquè violenta la mateixa democràcia. Per això no han d’estranyar els avisos del president del Suprem i dels fiscal general de l’Estat. L’editorial d’El Mundo defensava que tots els poders de l’Estat s'han de coordinar per tallar “una insòlita agressió a la sobirania nacional que pertany al conjunt del poble espanyol”. Xavier Rius (e-Noticies), en un article titulat en castellà “Catalunya se va a la mierda”, afirmava la vigília de la sessió: “Suposo que, a aquestes alçades, ningú ja no dubta que el referèndum s'assembla cada cop més al 6 d’octubre de 1934. Fins i tot estan separats tot just per uns dies. Casualitat de la història”.

Ahir, Carles Francino, a la SER, confessava que està avergonyit per l’espectacle del Parlament, perquè la cacicada de la majoria independentista no pot justificar-se de cap manera en el 'no ens fan cas'. Trist, avergonyit i espantat “perquè ni jo ni ningú sap com pot acabar tot això”.