Mesures correctores
Efectivament, hi ha recorregut de millora en intel·ligència i cooperació, en seguretat i entrenament
Professionals, empresaris i gestors d’administracions públiques tenen dret a millorar sense por que la llei els persegueixi si ho aconsegueixen. I és que només perquè (alguns) es tornen més savis quan es fan més vells i experimentats no vol dir que abans fossin estúpids. En països tecnològicament avançats aquesta màxima de sentit comú ha arribat al dret. Així, als Estats Units d’Amèrica, quan una persona o una organització adopta mesures que haurien reduït la probabilitat d’un dany que ja s’ha produït, la prova de l’adopció de la mesura correctora no és admissible per provar la culpa o negligència de qui ha aconseguit millorar les coses (Rules of Federal Evidence, regla 407).
La idea de fons és senzilla: cal animar els professionals a millorar sense por que els persegueixin, o, almenys, no cal desanimar-los a treballar perquè les coses millorin. Les millores efectives no són cap reconeixement de culpa. Tots (o gairebé tots) aprenem del passat, de les nostres limitacions o imperfeccions, tots podem arribar més enllà del lloc on érem ahir i el fet que fem les coses millor que abans no vol dir que abans-d’ahir fóssim un desastre.
Tot això val per a les mesures policials i d’intel·ligència que se’ns acudi adoptar quan el mal ja està fet, després de l’atemptat terrorista de Barcelona el 17 d’agost.
Sí, ara és obvi: convé fer passar per filtres de seguretat antiterrorista cases, pisos i locals que canviïn de mans, amb dret o sense (però només de seguretat, que tota la resta no compta, no ho ha de fer). Després: una explosió de gas no acostuma a tirar a terra una casa sencera, ni deixa un ferit sospitós, ni dotzenes de bombones de butà a la vista. També avui: a Roma, a París o a Londres, molts accessos a llocs públics o a monuments històrics tenen instal·lats obstacles antiatropellament. Més: ignorem quants policies estaven de servei a la Rambla el 17 d’agost a dos quarts de cinc de la tarda, sabem que la furgoneta de l’assassí va baixar en ziga-zaga pel passeig central més de mig quilòmetre i que es va aturar, sense cap impacte de bala, només perquè va saltar el coixí de seguretat. De la mateixa manera que ens consta que el conductor, Younes Abouyaaqoub, va sortir del vehicle sense que ningú l’aturés i que al cap de poc temps va poder matar i ho va fer una altra persona innocent (Pau Pérez, mare meva, quina immensa pena) sense problemes. També se’ns poden acudir bastantes mesures per encerclar i acabar de cansar un terrorista exhaust (Younes, altre cop) o fugit des de feia quatre dies enmig del camp i sense haver-lo de matar a trets, que aquest ja no explicarà res a cap jutge. Efectivament, hi ha recorregut de millora en intel·ligència i cooperació, en seguretat i entrenament.
No obstant això, el que puguem millorar i aconseguim millorar no implica que les coses s’hagin fet malament, amb culpa d’uns o dels altres. En aquest país, com en tots, els professionals hem de saber aprendre del passat, trial and error, però tot i així apareixeran nous reptes i difícilment aconseguirem el cent per cent d’encerts. Tampoc val centrar-se en les cinc coses que caldria millorar, deixant de banda les noranta-cinc que es van fer bé (95% d’encerts).
Finalment, els professionals també sabem que tot pot polititzar-se, utilitzar-se en la picabaralla política, per millorar en molts casos, però també per fer soroll, en una tediosa successió inconnexa de tuits, a veure qui la diu més grossa. Però, al final, la gent, quan tenim un problema de debò, busquem el metge, l’advocat, el policia. I llavors volem trobar algú que no ens prometi canviar el món, el país o la bandera: volem simplement que intenti resoldre els nostres problemes, que respongui a les nostres preguntes, que ens ajudi en la nostra necessitat. Sabem que no sempre l’encertaran o que demà arribaran més lluny. Però confiem que es comportin professionalment. És cert: els governs –els polítics– han de manar sobre la seva policia i no a l’inrevés, però un bon governant no ha d’oblidar mai que el polític passa, però la policia queda. Són professionals.
Els juristes podem defensar la nostra policia demanant l’adopció d’una doctrina o d’un text legal com el que els he citat a l’inici d’aquest article. Però jo no soc negligent per no haver-ho proposat abans, tot i que, certament, podria haver-ho fet. Per descomptat. Ho sento.
Pablo Salvador Coderch, catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.
