Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ENTREVISTA

“El colauisme és un maragallisme posat al dia”

José María Martí Font desgrana al llibre 'La España de las ciudades' el fenomen d’algunes metròpolis, entre elles Barcelona, davant els poders de l’Estat i els governs autonòmics, que les menystenen

José María Martí Font afirma que hi ha una connexió entre els governs d’Ada Colau i Pasqual Maragall.
José María Martí Font afirma que hi ha una connexió entre els governs d’Ada Colau i Pasqual Maragall.

Periodista vinculat a aquest diari durant anys, amb un ampli recorregut com a corresponsal a Nova York, Los Angeles, Berlín i París, entre altres ciutats, a José María Martí Font (Mataró, 1950) les ciutats el fascinen en tots els seus aspectes, com un ens viu que aglutina més i més població mundial. Com està interessat també en els factors polítics i sociològics que envolten —o encotillen— les urbs, un enfocament molt present en el llibre que ha publicat: La España de las ciudades. El Estado frente a la sociedad urbana (EDLibros).

Pregunta. Per què un llibre sobre ciutats?

Resposta. Em va semblar interessant, i al meu editor també. Jo sempre he viscut en grans ciutats, i he procurat veure com es pot articular el món a través del fenomen de les grans ciutats davant dels estats, que sempre han volgut controlar el territori i per això els tallen les ales.

P. No deixa de ser contradictori, perquè els estats necessiten les grans ciutats perquè són el seu motor...

“Resulta inexplicable que les grans exposicions passin de llarg de Barcelona”

R. És clar, per això no les destrueix... del tot. Els estats s’encarreguen de posar-hi pals a les rodes per preservar el seu poder i per això utilitzen una posició de força. Les ciutats representen la societat moderna. L’exemple de Barcelona és el més clar de tots, encara que no és un fenomen netament espanyol. Per què Jordi Pujol es va carregar l’àrea metropolitana de Barcelona el 1987? Perquè cada dia, quan mirava per la finestra a l’altre costat de la plaça de Sant Jaume, veia l’ajuntament que posava en perill l’hegemonia convergent...

P. I ara, Barcelona segueix sent un contrapoder?

R. Per descomptat. Ara estem en un canvi de paradigma i l’ajuntament torna a representar aquest poder. Què és el colauisme? És un maragallisme posat al dia i en un altre context històric. Maragall va ser el pensador de la gran Barcelona, que ara és molt més gran.

P. Veu l’alcaldessa Ada Colau com l’hereva de Pasqual Maragall?

R. Crec que no tenien previst guanyar i de sobte es van trobar governant. Ells reconeixen que el projecte de ciutat de Maragall torna a estar en primer pla i no han modificat les arrels d’aquella etapa a l’ajuntament, que encara hi són perquè ningú les va eliminar. Amb totes les diferències, sí que veig una línia de connexió, estan fent seva la ciutat per la via dels fets.

P. En el llibre cita sociòlegs i politòlegs que demanen més competències directes.

R. Hauria de ser així, però es fa tot el contrari. A Espanya, la introducció de les autonomies —el nivell intermedi de l’aparell de l’administració— encara ha ofegat més les ciutats. I això no passa en altres països europeus. A Suècia, per exemple, l’Estat gestiona el 40% del pastís dels recursos i les ciutats el 60%. A Espanya, l’Estat gestiona el 50%, les autonomies el 38%, i les ciutats el 12%. La Constitució espanyola ni tan sols té un capítol de ciutats, l’únic que li interessava era solucionar el repartiment del territori històric. Espanya està construïda administrativament per la divisió provincial de 1833. Té 180 anys d’antiguitat i no s’ha tocat mai. Això és una barbaritat.

P. Quines coses millorarien si les ciutats tinguessin més poder de decisió?

R. En tot el que és l’atenció al ciutadà, és l’administració més propera la que ha de decidir i gestionar, però amb més recursos. El sistema fiscal s’hauria de revisar i les ciutats haurien de tenir més capacitat fiscal.

P. A Espanya el creixement de les ciutats ha estat focus de corrupció...

R. Cal molt més control i transparència, perquè la corrupció és una cosa endèmica. És a les ciutats i també a les subvencions al camp. També n’hi ha en altres països, però la diferència és que a fora la corrupció està mal vista i als que enxampen els cau un pal terrible. Aquí això no passa, perquè ha estat alimentada per una classe política que s’ha omplert les butxaques.

P. Un dels problemes greus de Barcelona és la pujada del mercat de lloguer. Què poden fer les ciutats?

R. Aquí la ciutat no té capacitat d’incidir, però es pot fer, els instruments existeixen i altres ciutats europees, com Berlín, els utilitzen per evitar la gentrificació salvatge que en el cas de Barcelona està provocada, en bona part, pel turisme. A Espanya el moment no acompanya, perquè a la dreta li interessa que pugin els lloguers.

P. Barcelona és en camí de ser com Venècia?

R. Això de Venècia és terrible, només hi viuen 60.000 venecians. A Barcelona un dels problemes és que hi ha poc habitatge social, i ara se n’està construint perquè és un problema urgent i important per a la cohesió de la ciutat. Aquí es veu molt clara la diferència d’aquest govern amb el de Xavier Trias, que va optar per tot el contrari.

P. Què tenen en comú alcaldes que compara al llibre, com Ada Colau, Manuela Carmena, Bill de Blasio de Nova York o Sadiq Khan a Londres?

R. Són una nova classe d’alcaldes, diferents del polític tradicional. Es deuen als ciutadans i els protegeixen més. Cadascú a la seva manera. De Blasio arriba després d’alcaldes republicans que van fer una ciutat perquè els rics visquessin al límit, i ell ara vol que sigui per als novaiorquesos. En el cas de Carmena i Colau, no s’han vist obligades a jugar a la política dels equilibris perquè no han tingut un partit al darrere al qual retre comptes. Això és molt interessant, perquè si treus els alcaldes de l’organització partidista es dediquen a la seva ciutat, no al seu partit.

P. Com veu la salut cultural de Barcelona?

R. En música està molt bé, tant en clàssica i òpera amb el Liceu, L’Auditori i el Palau, com en moderna, amb festivals tan potents com el Sónar o el Primavera Sound, encara que crec que falten sales intermèdies. Però si posem el focus en l’art, és una pena, i em sap greu dir-ho. Màlaga ens dona cent voltes, i no té la potència de Barcelona. Resulta poc explicable que les grans exposicions que s’organitzen en ciutats europees com la de Van Gogh a Amsterdam (2015) o la de Dalí (2013) al Reina Sofia i al Pompidou de París passin de llarg de Barcelona. Això ja dona una pista que hi ha alguna cosa que no funciona. Tenim el MNAC, que és el gran museu nacional i en el qual no passen gaires coses importants perquè té un seriós problema de recursos. Una cosa semblant li passa al Macba. La ciutat s’ha quedat molt despenjada de l’oferta cultural que hi ha ara a Europa.

P. Quin és el motiu? La crisi, les diferents administracions que gestionen els centres?

R. És una cosa consubstancial, una cosa que li passa a Barcelona. Podem mirar altres realitats: quants col·leccionistes d’art hi ha? Estan tancant moltes galeries... Fa poc em van explicar que cada vegada hi ha menys mecenes, Mango, La Caixa i pocs més. La proporció de capital i riquesa que es dedica a l’art ja no existeix. Ja no hi ha un senyor Cambó que té una bona col·lecció d’art que deixa a la ciutat.

P. Barcelona acaba de patir un atemptat terrorista. Com creu que ha funcionat davant d’una emergència?

R. Vaig tenir la sort de no ser-hi. En canvi, vaig veure la manifestació a la televisió alemanya i em va sorprendre la manipulació política. Jo vaig estar a la manifestació de París després de l’atemptat contra Charlie Hebdo el 2015 i allà la gent va estar en silenci. La de Barcelona va ser diferent, semblava una Diada anticipada, amb tantes estelades. Em va sorprendre.

P. En el llibre destaca que Barcelona lidera les grans ciutats catalanes que obstaculitzen el procés independentista. Quina creu que serà la postura de Colau davant l’1-O?

R. No ho sé. Encara està en el difícil exercici de la corda fluixa. La seva postura d’indefinició es pot entendre en termes polítics, però caldrà veure què passarà finalment. Per ara deixa clar que no comprometrà cap funcionari.

P. Veu Barcelona com la capital d’un nou estat?

R. No m’interessa. Per què? Què li suposaria ser capital d’estat? Tenir per sobre un govern, que ja el té? Que tindria ambaixades? Un ministeri de defensa?