Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

La llei que viola totes les lleis

La norma que regula el referèndum és il·legal del principi al final

Un cartell a favor del referèndum i una estelada.
Un cartell a favor del referèndum i una estelada.

Des del títol fins a l'últim article, la proposició de “llei del referèndum d'autodeterminació” és il·legal, segons el dret internacional.

No s'aguanta per enlloc. Incompleix les resolucions de l'ONU que proclamen el dret d'autodeterminació i emparen la secessió dels països sota dominació colonial o sota el jou estranger. Pretén apel·lar a un dictamen del Tribunal de la Haia que va validar la independència de Kosovo perquè això era el que permetia el seu marc constitucional –el contrari del que passa en aquest cas– i el que proposava Nacions Unides. I viola totes les estipulacions i recomanacions substantives de la Comissió de Venècia del Consell d'Europa, l'organisme continental de referència, que assessora i enjudicia sobre reformes constitucionals i referèndums.

Es tracta d'una violació reiterada i sistemàtica. De l'alfa a l'omega.

La violació alfa és ja l'article 1, que diu que la llei “regula la celebració del referèndum d'autodeterminació”. Des de l'estàndard internacional, no pot fer-ho una llei ordinària contrària al marc constitucional i estatutari. Perquè “l'ús dels referèndums ha de complir amb el sistema legal íntegrament” i, “en particular, els referèndums no es poden celebrar si la Constitució o una llei conforme a aquesta no els estipula” (Codi de Bones Pràctiques de Venècia, art. III.1). I els de secessió no estan estipulats, sinó exclosos de l'ordenament intern, com passa en la majoria de països desenvolupats.

La violació omega és la suposada entrada en vigor (disposició última i imminent decret de convocatòria), quan falta menys d'un mes per a l'1-O. Contravé la norma que “els aspectes fonamentals de la llei del referèndum no s'han de poder reformar durant l'any anterior al referèndum” (Codi, punt II, 2).

Pel que fa a la resta, tot és antijurídic: l'atribució anticonstitucional de la sobirania al poble català (art. 3); l'atemptat a la jerarquia normativa, ja que la llei autoproclama que “preval jeràrquicament” sobre l'Estatut i la Constitució (art. 3.2); el caràcter “vinculant” del resultat (art. 1), atès que si el recompte llança més vots afirmatius que negatius “implica la independència” (art. 4.4), quan els referèndums sobre assumptes transcendents són consultius (art. 92 de la Constitució). Maltracta i retorça el Codi de Bones Pràctiques de Venècia, que reclama que “ha d'estar clarament estipulat en la Constitució o per la llei si els referèndums són jurídicament vinculants o consultius” (Codi, 53).

L'autoritat administrativa, o la Sindicatura Electoral de Catalunya, que controlaria el referèndum també és il·legal perquè els membres es triarien “per majoria absoluta” parlamentària (art. 19 de la llei), que són 69 escons, en comptes d'escollir-se per majoria qualificada de dos terços (90 escons). Aquest últim és el barem mínim per reformar l'Estatut (art. 222) i per aprovar una llei electoral (art. 56) que Catalunya no té perquè en quatre dècades no s'ha aconseguit aquest consens.

A més, Venècia adverteix contra aquesta pràctica barroera de canviar les majories per la porta del darrere: prescriu “evitar que els referèndums s'utilitzin per minar la legitimitat de les institucions representatives”, com el mateix Parlament (Compilació d'opinions i informes, 10 de març del 2017, punt 15). Així doncs, és imprescindible establir “serioses negociacions entre tots els actors” (Compilació, punt 25). I arremet contra l'abús de la majoria simple: “Partidaris i opositors de la proposta subjecta a votació han de ser representats de manera igualitària en les comissions electorals” que controlin l'autoritat organitzadora de la consulta (codi, punt II, 3.1.i).

Per a altres detalls caldria verificar el desenvolupament de la llei. En tot cas, Venècia adverteix contra els censos electorals improvisats: “Han de ser permanents” (Codi, punt 1,2); estableix que el Govern ha de comportar-se, si no neutralment, almenys evitant “l'excessiva campanya unilateral” (Compilació, 12); i ordena que “s'ha de prohibir l'ús de fons públics per part de les autoritats amb finalitats de campanya” (Codi 3,1).

Queda l'assumpte dels quòrums (de participació i de resultat mínim). El Codi de Venècia els rebutja per a les consultes normals. Però no per a les de secessió (si són permeses per la Constitució), com la de Montenegro: va emparar un quòrum del 50% del cens i una majoria qualificada de vots afirmatius, d'entre el 55% i el 65%, que al final es va fixar en el 55%.

Així que no sembla estrany que el president de la Comissió de Venècia, Gianni Buquicchio, recordés al de la Generalitat, en una carta del 2 de juny, que la seva institució “emfatitza” la “necessitat que qualsevol referèndum es dugui a terme en ple compliment de la Constitució i de la llei aplicable”, com l'Estatut.