Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Catalanes musulmanes

La germana de dos dels terroristes adolescents de Ripoll ha donat veu a les dones invisibles de la seva comunitat política

Safida Oukabir, en l'acte de Ripoll.
Safida Oukabir, en l'acte de Ripoll. EFE

Pot ser que una de les diferències més significatives dels terroristes del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils respecte als d’altres atemptats recents a Europa és que els seus conciutadans coneixem els seus familiars. Aquests adolescents terroristes són catalans. En català xatejaven per WhatsApp fins i tot, cosa que no és tan habitual en molts catalans joves. En el seu moment vam descobrir que eren francesos els que atacaven París i britànics els que ho feien a Londres i Manchester, i el mateix ara. Però és que, a més, aquí coneixem les seves famílies des del primer dia. A Ripoll són els seus veïns, els seus estudiants, els seus amics, en algun cas un dels seus treballadors. La resta de nosaltres hem vist i sentit els familiars pels mitjans. De fet, les hem vist i sentit, ja que han estat sobretot dones qui ha donat la cara.

Em refereixo a la mare del conductor de la furgoneta assassina i a la germana dels Oukabir. El mateix dia de l’atemptat, Ghanno Gaanimi, mare del conductor, Younes Abouyaaqoub, va demanar al seu fill que s’entregués: “És millor que estigui pres que no pas que mori”. M’imagino que temia que s’immolés o el que va passar, que va ser abatut pels Mossos. Ningú ja no pot interrogar el seu fill convertit en assassí múltiple, ni saber res del que li va passar.

La mare va parlar en àrab, si no és que no ho va fer (no trobo informació) en amazic, la llengua de bona part dels immigrants de Ripoll de la seva edat, berbers d’origen. Prèviament havia aparegut a la televisió el pare de dos dels terroristes morts a Cambrils, els Oukabir. La seva manera d’estar devia ser una forma de l’estat de xoc, de tan inanimat que semblava. Com si la cosa no anés amb ell, impel·lit pels fets i la por, apareixia a la porta de casa seva davant dels focus de la televisió i els flaixos de les càmeres, inexpressiu, parlant en un castellà gairebé nul.

Però les dones van parlar: la mare d’un, com deia, en la seva llengua d’origen; la germana de dos més, en català. En una comunitat cultural i política com la musulmana, en la qual les dones tenen negat el paper públic, és de notable rellevància que dues dones hagin parlat. Sobretot la jove germana, Safida Oukabir. Va ser impactant escoltar-la en l'acte que es va fer a Ripoll de rebuig al terrorisme. El seu germà Moussa havia estat abatut a Cambrils i el seu germà Driss havia estat detingut.

En un primer moment vaig tenir els meus dubtes sobre si havia estat raonable demanar a la germana de dos terroristes parlar en aquell acte col·lectiu. Després de pensar-hi i parlar-ho, he arribat a un cert criteri: pot ser que aquesta sigui l’ocasió de plantejar que les dones musulmanes siguin ja reconegudes com a subjectes polítics, i no em refereixo a ocupar càrrecs ni altres, sinó a ser visibles i tenir veu en les seves famílies i en la vida pública. El “problema de la dona”, greu entre nosaltres, és probablement el més seriós i fins i tot el més determinant en el món àrab i els seus radis d’influència.

Sabem ara de professors de Ripoll i les seves dificultats per tractar amb els pares dels alumnes: o no van a les reunions o necessiten els fills com a traductors (també per anar al metge o per a qualsevol qüestió administrativa o pública). Núria Perpinyà, tècnica municipal de Participació i Convivència, explica que molt sovint, quan finalment pot parlar amb el pare, mai amb la mare, adverteix que el progenitor no sap res dels seus fills homes. Molts es pregunten ara com és que les famílies no sabien res de la radicalització d’aquests joves, gairebé tots adolescents. De la mateixa manera que es vol creure en la bondat immaculada de la integració d’acollida, no es vol veure la desintegració que campa entre moltes famílies de pocs recursos com aquestes. Són les famílies, els coneguts, els educadors i formadors els responsables de la sectarització d’aquests nois?

Les paraules de Safida Oukabir han de prosseguir ressonant, no van ser només emotives: “Quan un jove que ha nascut o arribat de petit a Catalunya es rebel·la contra el país i contra el més preuat que té, la seva ciutat, vol dir que tenim un veritable problema que no hem d’amagar”. És un primer pas per parlar dels terroristes i la seva subjectivitat, que tanta falta fa. No són cossos a abatre i prou, cal saber el perquè de cadascun. Aquests dies a Ripoll, bressol de la Catalunya secular, el curs comença i cal bregar amb aquestes ferides. Que les catalanes musulmanes continuïn parlant.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.