Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Del timbaler del Bruc a Rambo

Els ciberguerrers independentistes han començat a recórrer al dialecte dels punys i les pistoles

Joaquim Forn i Josep Lluís Trapero.
Joaquim Forn i Josep Lluís Trapero. REUTERS

En la Barcelona que feia temps que volia ser més progre que ningú, els ciberguerrers independentistes han començat a recórrer al dialecte dels punys i les pistoles. De manera una mica sorprenent, és una retòrica militarista que entronca amb els escamots de temps de Macià que desfilaven amb camisa verda i corretjam, també amb els grups excursionistes paramilitars i després amb els grups de xoc que controlava Josep Dencàs –conseller de governació amb Companys– i que van ser tan actius en la catàstrofe institucional d’octubre del 1934. Certament, la circumstància no és per res la mateixa, encara que hi ha veus secessionistes que s’obstinen que ho sembli. És la incubació nacionalista, necessitada d’herois. En la seva absència, es procedeix a manipular les manifestacions. Així ha passat amb la manifestació per les víctimes de l’atemptat de la Rambla i així va passar amb la manifestació després de l’assassinat d’Ernest Lluch.

A la Xina, tants segles després de la dinastia Ming i amb un nacionalisme històricament més dotat que el secessionisme català, el gran èxit cinematogràfic de la temporada és una versió de Rambo. Lobo guerrero 2 trasllada el gran somni xinès, amb un soldat de les forces especials que rescata víctimes en una guerra africana. Els drons donen motiu a un Rambo totpoderós, justicier i sense control, perfil figuratiu del poder emergent d’una Xina disposada a ser superpotència. Rambo se salta la llei per actuar en un país africà colonitzat per la Xina. Es diria que per tenir la seva pròpia èpica l’independentisme català vaga a la recerca d’un Rambo, en aquest cas defensor armat d’una Catalunya colonitzada. Però no tot consisteix a convertir el 1774 en la reconquesta espanyola de Catalunya. Amb la invasió napoleònica del 1808, va sorgir la semillegenda del timbaler del Bruc que neix com a símbol de resistència davant l’invasor francès, igual que a tot Espanya. En la segona batalla del Bruc, un timbaler que, presumptament, es deia Isidre Lluçà va fer sonar el seu tambor amb tanta energia que –com ha quedat configurat en el mite– en reverberar en els flancs muntanyencs de Montserrat va fer creure als francesos que s’enfrontaven a un enemic molt superior i així van perdre aquella batalla.

En fi, l’11 de setembre del 1714 alguna cosa acabava i alguna cosa començava. Ja sense llegenda, pocs personatges representen la Catalunya il·lustrada amb més credibilitat que Antoni de Capmany. Amb la invasió napoleònica, ningú va increpar l’invasor amb més persistència que Capmany, aquell moderat hereu de la Il·lustració, historiador de l’economia catalana, enemic de la Inquisició, defensor racional dels interessos econòmics de Catalunya i, per tant, de la conveniència del comerç per terra i mar. Els seus al·legats antinapoleònics van repercutir àmpliament en la resistència massiva dels catalans a la invasió. Campany és un de puntals de la Catalunya moderna. Va anar lleialment a les Corts de Cadis per propugnar les idees de Jovellanos, sempre des d’una concepció en la qual Catalunya era molt present. Fins i tot en el seu llit de mort, Capmany volia conèixer les últimes resolucions parlamentàries. Res a veure amb els Rambos secessionistes al teclat del seu ordinador portàtil.

Amb un conseller d’Interior que actua com un elefant en una cristalleria, un director general dels Mossos més que absent i un major com a oficial de màxim rang que sembla que es creu obligat a omplir el buit polític, la policia autonòmica catalana –capaç, respectada, amb experiència i voluntat cooperativa, know how sobre el terror islamista i fal·lible com tot a la vida– està passant per la injusta percepció no de ser garant de la seguretat dels ciutadans de Catalunya sinó instrument polític del Govern de la Generalitat. Com a íntegres servidors públics, la seva condició queda minvada si se’ls utilitza com a peça en el projecte de secessió, especialment quan s’alci el teló de l’1 d’octubre en un escenari sense contingut. Dit d’una altra manera, la seva vocació i el seu rol és el d’agents de la llei en una Catalunya filla de la Il·lustració, del dret. Tal vegada per això i encara que sembli un episodi de l’absurd, constatada la naturalesa institucional i operativa dels Mossos el que estem veient en altres instàncies –mediàtiques, per exemple– és la fabulació populista d’un Rambo que s’enfronti a l’Estat en lloc de combatre el gihadisme. Això passa quan es nega que la gihad existeix i que mata a Barcelona.