Selecciona Edició
Connecta’t

Brunhilde es cola al festival de cinema jueu

El documental sobre la secretària de Goebbels, que va morir al gener amb 106 anys, és un dels atractius de la cita barcelonina

Brunhilde Pomsel, en un cinema a Munic el 2016, davant del pòster del documental sobre la seva vida.
Brunhilde Pomsel, en un cinema a Munic el 2016, davant del pòster del documental sobre la seva vida.

Les secretàries dels nazis potser eren molt eficients, però no s'assabentaven de res. O això és el que deien.

Tal com va fer Traudl Junge, l'última secretària privada de Hitler (la protagonista del film El hundimiento), Brunhilde Pomsel (Berlín, 1911) afirmava que no havia sabut mai res dels crims del III Reich i, escolteu bé, ni tan sols una paraula de l'Holocaust, que preferia anomenar “el tema dels jueus”. I això que Pomsel, morta el gener passat a Munic a l'edat de 106 anys (longeva com aquesta altra valquíria hitleriana que va ser Leni Riefenstahl, de 101) va ser des del 1942 fins al final de la II Guerra Mundial –que va viure, igual que Junge, al mateix Búnquer de la Cancelleria–, l'estenògrafa personal de Joseph Goebbels, el totpoderós ministre nazi de Propaganda i un dels pitjors criminals de la història.

Reconeixia haver votat Hitler. “Ens tenia sota un encanteri”,  es va justificar

Per les mans de la secretària va passar fins i tot el dossier de Sophie Scholl, la líder del moviment estudiantil antinazi de la Rosa Blanca, que van guillotinar per alta traïció el 1943, tot i que, això sí, la fidel funcionària va preferir no mirar què deia el document. Pomsel, que en taquigrafia era una màquina, però tenia la sensibilitat als sudets, per fer servir un eufemisme, és una inesperada convidada del Festival de Cinema Jueu de Barcelona (12 al 30 de setembre, a la Filmoteca de Catalunya), que té com un dels principals atractius (si és que es pot dir així) d'una programació interessantíssima la projecció de l'apassionant documental Una vida alemanya (2016) que compila 30 hores d'entrevista amb la secretària privada del rabiós Jupp (el malnom pel qual es coneixia Goebbels, tot i que l'altre, el de "dimoni coix", era millor que no el sentís).

Pomsel, en l'època en què era secretària de Goebbels.
Pomsel, en l'època en què era secretària de Goebbels.

El documental, que es podrà veure el divendres dia 15, en qualitat d'estrena a Espanya, és una coproducció germanoaustríaca de 113 minuts dirigida per Christian Krone, Olaf S. Müller, Roland Schrotthofer i Florian Weigensamer. Al film, que es va projectar al Jerusalem Film Festival, Pomsel, que cau en algunes contradiccions, es descriu com un personatge secundari i sense cap interès en política. Afirma que no té res de què penedir-se. En realitat, ningú que fos, com ella, al cor de la màquina de propaganda nazi podia ser una persona gaire tèbia amb el règim, i la nostra Brunhilde era membre del partit: afirmava que s'hi havia afiliat per poder accedir a la feina, però sembla que es va apuntar a l'NSDAP als anys trenta. Reconeixia que havia votat Hitler. “Ens tenia sota un encanteri”, es va justificar.

En una entrevista en un diari  britànic va admetre que quan la van recomanar per traslladar-la a l'oficina de Goebbels ho va considerar una recompensa perquè era la millor mecanògrafa de l'emissora de la ràdio estatal on treballava. El nou lloc comportava un salari astronòmic per a l'època. Ella tenia llavors 31 anys, així que tampoc era cap càndida joveneta. Descrivia la feina que feia com a rutinària –“en realitat no vaig fer res més que teclejar a l'oficina de Goebbels”, i parlava del dirigent nazi com un gentleman de “noble elegància”, tot i que reconeix que la va sorprendre negativament (gràcies a Déu) el dia que el va veure en directe a l'Sportpalast de Berlín, el febrer del 1943, llançant un virulent discurs que feia una crida a la guerra total.

La secretària amb nom de valquíria admetia que havia fet algunes cosetes, com tergiversar (a la baixa) les xifres de soldats alemanys morts al front o (a l'alta) les estadístiques de violacions de dones alemanyes per les tropes soviètiques. “Però no sabíem res de les dels jueus. Sé que ningú em creu, tothom es pensa que ho sabíem tot, però això era molt secret. Crèiem que els enviaven a territoris llunyans per repoblar-los”. Una de les que va marxar va ser la seva amiga jueva Eva Löwenthal: a Auschwitz.

Cultura jiddisch

El 19è Festival de Cinema Jueu se centra especialment en la cultura dels jueus de l'Europa Oriental, amb quatre pel·lícules que apropen el llegat de l'idioma i la literatura jiddisch. També hi haurà films sobre els jueus a la Itàlia feixista i els partisans jueus que van lluitar per Tito, sobre Mauthausen, i sobre l'empresari de cinema jueu exiliat David Olivier, fundador d'Ibèrica Films. També cal destacar la presència del cineasta Radu Mihaileanu, que presentarà la seva última pel·lícula.