Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Molt tard i molt malament

Set hores va trigar a comparèixer un Estat. Havien de recuperar l’espai perdut i això passava per menysvalorar els Mossos

Efectius dels Mossos d'Esquadra a Subirats.
Efectius dels Mossos d'Esquadra a Subirats.

Falten 28 dies perquè se celebri el referèndum sobre la independència de Catalunya. Esperava que l’Estat i els seus mitjans no ens fallessin. Podem dir que fins avui tot va segons el previst. Sabia que la campanya no seguiria els conductes habituals, de fet, només volia comprovar a quina profunditat els situaria, si serien clavegueres o grans col·lectors. Confesso que no m’ha estranyat gens, tot i que encara és estiu i que s’ha aprofitat un atemptat terrorista.

El missatge final d’aquest afer havia de ser clar: no es podia atribuir als Mossos d’Esquadra un èxit antiterrorista, menys encara després del currículum interminable de misèries, nyaps i maldats que el dolor del terrorisme ha causat a Espanya. Com es podia acceptar que en menys d’un dia els Mossos tinguessin controlada la cèl·lula? Després de marginar-los i de negar-los informació? Abans del referèndum? Ni pensaments.

Si no fos que parlem del que parlem, pensaríem en la ironia que significa que els atemptats es van planejar dins dels límits estrictes de Catalunya, de Ripoll a Alcanar; que es van produir a Barcelona i Cambrils; que el punt final es va posar a Sant Sadurní d’Anoia i que van ser els Mossos els qui els van solucionar, malgrat els obstacles que els han posat els successius ministres de l’Interior. El xoc emocional per les víctimes va venir succeït per l’alleujament de saber que la situació estava controlada. Set hores va trigar a comparèixer un Estat que no va existir i que ens va deixar sols.

Havien de recuperar l’espai perdut i això passava per menysvalorar els Mossos. Tenim la lliçó apresa, tot ha passat abans. Recordant estructures similars, a la sanitat li han caigut garrotades espectaculars. Com em diu sovint un bon gerent d’un gran hospital de Barcelona, “amb nosaltres no acaben d’atrevir-s’hi perquè som massa i massa grans, i perquè tots acaben passant per aquí”. Tot i així, quan en vigílies del 9-N les clavegueres van haver d’actuar, els van paralitzar el sistema informàtic.

Amb l’escola ha estat constant. La imatge precuinada de l’educació a Catalunya arrossega l’estigma de l’adoctrinament nacionalista, un estàndard més o menys compartit per un ampli espectre de partits i de mitjans a Espanya. Aquesta vegada no s’hi van atrevir, en tenien prou amb els Mossos, però no descartin que durant les properes setmanes torni a qüestionar-se l’ensenyament. Per descomptat, a més, hi ha la llengua. Una llengua que en l’imaginari espanyol segueix sent una llengua menor, inventada, d’estar per casa i que no hauria de fer-se servir en moments importants com els d’un atemptat. Un periodista es pot aixecar d’una roda de premsa perquè s’ofèn en sentir, ai, català.

L’escola catalana és menys que una escola. La llengua catalana és menys que una llengua. La cultura catalana, menys que una cultura. Com l’economia: l’economia catalana no podria sobreviure a la independència. O com les relacions exteriors. O com les infraestructures, les institucions o qualsevol altre organisme. Tot és menys, incomplet, tot és infra. L’esmena havia de ser a la totalitat de fets i causes, per això es van barrejar independentisme i gihadisme i per això el relat ha continuat aprofitant cada indici per qüestionar els Mossos i, admetem-ho, prenent els Mossos com a símbol de qualsevol forma d’organització pròpia.

A canvi, què s’ha presentat? Un suposat informe de la CIA que es recordarà com un dels nyaps més grossos que s’han publicat durant els últims anys, per a vergonya dels qui el van fabricar i dels qui li van donar credibilitat: infraperiodisme.

És el que succeeix quan s’han passat tants anys menyspreant un moviment pacífic i cívic com el que presenta l’independentisme. Els qui fabriquen els informes se n’han rigut i els qui els aplaudeixen l’han disminuït i ridiculitzat fins i tot lingüísticament anomenant-lo prusés. Els qui tenien la responsabilitat ―ai, els suposats conciliadors― de combatre’l políticament no han mogut ni un dit, això sí, han fet cara de pomes agres i han escrit editorials duríssimes però res més, ni una proposta en set anys. Finalment, els qui més diuen preocupar-se de la divisió social callen quan els seus amics parlen encara de xarnegos.

Arriben tard i han de jugar brut. Han perdut el temps, i aquí sí que s’ha d’aplicar la paraula, miserablement.