Selecciona Edició
Connecta’t

Dirigir alguna cosa més que una orquestra

Josep Caballé assumeix la batuta de la Filharmònica de Bogotà i el seu compromís social

Josep Caballé, en un assaig.
Josep Caballé, en un assaig.

Al gener assumirà la direcció de la Filharmònica de Bogotà, al mateix temps que també dirigirà la Filharmònica de Colorado Springs, dels Estats Units, i l'Òpera de la Staatskapelle Halle d'Alemanya. Josep Caballé (Barcelona, 1973), fill de músics, té una projecció internacional més gran que a Espanya. Probablement perquè després d'estudiar direcció d'orquestra a Viena de seguida va començar la seva carrera per Europa. “Són orquestres molt diferents entre si per la història de cadascuna d'elles i pels països”, explica comentant com afronta la nova responsabilitat. La Filharmònica de Bogotà és una orquestra amb mig segle de vida i és una de les més importants a Sud-amèrica.

Explica que la relació amb aquesta formació va començar fa quatre anys, quan estava de gira per diversos països llatins amb la Halle alemanya. “El que més em va sorprendre va ser la reacció del públic, un públic que era molt jove, de poc més de 30 anys i molt diferent del d'Europa”, explica. L'any següent va tornar per dirigir la Filharmònica de Bogotà amb l'òpera Salomé, de Strauss. “Ja vaig començar a interessar-me pel projecte i aquest any la vaig tornar a dirigir a la primavera que és quan la idea va madurar del tot”, afegeix. Al mateix temps que comença aquesta nova etapa, al juliol de l'any vinent acabarà la seva relació amb la Halle alemanya després de cinc anys i prosseguirà amb la dels Estats Units en la qual en porta set.

Seguint una mica el camí del sistema d'orquestres de Veneçuela, que va fundar el músic José Antonio Abreu el 1975 i que ara té la reconeguda batuta de Gustavo Dudamel al capdavant, la Filharmònica de Bogotà ha reproduït el mètode de crear diferents formacions musicals i cors com a sistema d'integració social. “La Filharmònica és el vaixell insígnia amb més de 100 músics però hi ha cinc orquestres més de formació i altres agrupacions que depenen d'elles, com una banda de jazz. Entre totes l'any passat van fer 1.276 concerts. Alguns en sales importants i altres en esglésies. És una organització molt gran”, detalla. La diferència principal entre la Filharmònica de Bogotà i la de Veneçuela és que la de la capital colombiana ja té mig segle i sobre la base d'aquest recorregut va optar per engegar el sistema d'orquestres amb una funció social molt important.

“És tan potent –està impulsada per l'Ajuntament i té el suport del Govern– que l'organització arriba a 20.000 nens que estan estudiant música a la ciutat”, afegeix. Caballé assegura que hi ha un afany per aprofitar el temps després de tants anys de guerra: “La gent omple els concerts, t'adones que hi ha moltes ganes d'absorbir i és molt important el suport polític, és més que un projecte musical, és un projecte social. Si l'orquestra triomfa vol dir que el progrés social de la gent millora. És un projecte molt il·lusionant en un moment en el qual el país s'està obrint, una cosa que m'atreu”, relata.

La seu principal de la Filharmònica és Bogotà però també es desplaça a altres auditoris o parcs i fa unes setmanes va fer un concert en un parc davant 50.000 persones. “És molt diferent respecte a Europa on el públic es podria dir que consumeix la música, allí és diferent, té un component social molt marcat. T'adones que el valor d'assistir a un concert és molt diferent”, apunta. Músics molt joves que s'han format als Estats Units conviuen amb altres que ja són adults, una barreja que s'accentua més que en les formacions europees.

Com a director, Caballé afronta la nova etapa amb la idea de fer una programació molt àmplia, amb un repertori de clàssics a autors més contemporanis. Diu que malgrat les seves obligacions com a titular no abandonarà Europa: “Per descomptat que continuaré com a director convidat a Alemanya i en altres països europeus”.