Mor Joan Colom, el fotògraf que feia el carrer
El fotoperiodista va ser guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia l'any 2002
La mort ahir de Joan Colom, gran retratista de la Barcelona marginal —la seva—, significa que s’apaga la mirada d’un dels millors cronistes gràfics de la cara fosca de la ciutat. El fotògraf, mort als 96 anys, va fer el carrer com ningú, o més ben dit, com aquestes prostitutes a les quals va seguir detalladament en el seu ofici en els carrerons del barri Xino, avui Raval, on es va criar, oferint alhora un sensacional document social i artístic. Així es va titular la gran exposició retrospectiva que li va consagrar el 2013 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) —dipositari de la seva obra i que ahir el va recordar com “un dels fotògrafs més importants de la segona meitat del segle XX”—: Jo faig el carrer. Premi Nacional de Fotografia el 2002, i d’Arts Visuals (2004), Creu de Sant Jordi, Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de la seva ciutat, Colom (Barcelona, 1921) va impactar en la fotografia espanyola a inicis dels seixanta, provocant admiració i també polèmica amb la seva exposició “El Carrer”, sobre el barri Xino. Aquest treball va provocar admiració, i també polèmica.
“Bé, si no entrem en detalls”. Sempre responia així la salutació Joan Colom. El seu estat de salut s’havia ressentit en aquests últims anys, però el seu aspecte no denotava els més de noranta que portava a l’esquena. Un home senzill, baixet, fotògraf ràpid i audaç. Va començar a fotografiar després de casat, per obrir un espai de distracció fora de les activitats familiars. Es va apuntar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya l’any1957, quan ja estava oberta la crisi que empenyeria fora dels seus salons els inquiets d’aquell moment. Va buscar un tema que el definís fotogràficament, ja que sentia que la importància de la fotografia radicava en el què i no en el com, que era la preocupació a les tertúlies de l’agrupació a les quals ell, no obstant això, no va deixar d’anar fins fa pocs anys. Allà no el comprenien, però a ell l’importava poc. Podia esperar, perquè sabia que no estava equivocat.
El seu motor era una cosa molt forta, que no necessitava l’elogi. Es tractava de mostrar aquell misteri, aquella força de la qual ell havia nascut. La vida al Raval barceloní, on els seus pares tenien una floristeria i on es va criar. “No sé què m’hi porta, també hi ha gent a la zona alta, però jo mai en faria una foto”. L’atreia la gent del Raval, amb els seus problemes de subsistència, amb la seva vida interior, a la qual amb prou feines podien donar cabuda, sobrepassats pels quefers, pels problemes de cada dia. Al Raval arribaven els nàufrags i els mariners, els emigrants esperançats i fins tot rics fracassats, els àngels caiguts... Hi havia lloc per a tots. Joan Colom va observar des de petit aquesta capacitat d’acolliment i va mantenir la mirada sense prejudicis i admirada fins al final dels seus dies. Carregada d’humor. Sense por, sense pena, sense vergonya cap a aquells que vivien la seva vida i les seves passions sense fixar-se en aquell ull que els seguia a tot arreu. Joan Colom no feia fotos robades, com es podria pensar per la posició oculta de la càmera sota la màniga. Ell mirava directament els ulls sense necessitat d’un visor. Coneixia aquells carrers, els nens treballadors, els homes moixos, les velles amargues. I les dones a l’espera que passés alguna cosa als portals o als carrers foscos. El retrat que va fer del barri Xino va ser sistemàtic i incansable. El seu arxiu fotogràfic és un exemple de control sobre l’autoria. Las fotos copiades en 10 x 15 anaven marcades amb punts de colors que indicaven aquelles que havien passat del “purgatori” o fase de reflexió al cel de la còpia en 24 x 30. Unes quantes estarien destinades a “La Glòria” del 40 x 50, és a dir, candidates a l’exposició que preparava amb il·lusió durant els últims anys de la seva activitat fotogràfica.
Les seves fotografies havien entusiasmat Oriol Maspons, que les va presentar a Esther Tusquets, directora de la col·lecció Palabra e Imagen de l’editorial Lumen, servint d’inspiració perquè Camilo José Cela escrivís una de les seves obres més originals: Izas, rabizas y colipoterras (1963). Els éssers reals, dels quals Colom coneixia els noms, van servir de model estereotipat per relatar una burlesca interlocutòria sobre la prostitució. Amb la finalitat de diluir el judici moralista, Colom s’havia esforçat per mostrar el barri al complet en la seva exposició “El Carrer” (1961). Les que s’hi mostraven eren àvies, mares, ties, núvies, germanes que tenien per ofici l’espera.
Treball en color
El descobriment dels originals d’aquesta exposició van motivar la mostra “Districte V” al MNAC el 1999 i la concessió del Premi Nacional de Fotografia el 2002. Colom, que feia ja gairebé 20 anys que fotografiava en color, va passar per ser un fotògraf que havia penjat les càmeres després d’un afer legal amb una model denunciant. El recordo avergonyit i espantant: “Què diran d’un premi nacional al qual no se li coneix res més que les fotografies que va fer al principi de la seva carrera?”. La seva paciència, la seva insistència, van ser premiades amb una gran exposició en la qual també hi va haver el treball en color, que es va dur a terme el 2014 al MNAC, el museu en què va voler que es fes dipòsit de tot el seu arxiu i que avui és el referent de l’obra d’aquest autor.
Joan Colom va ser un home tranquil, segur de si mateix a l’hora de fotografiar: de saber el que buscava quan fotografiava. La repercussió del seu treball es va produir per la força d’una temàtica poc comuna en la manera que ell la va tractar: seqüencialment, insistentment, metòdicament, apartant en tot moment el seu protagonisme en l’escena, per deixar que fossin els altres, protagonistes un a un —el seu treball de carrer és més de retrat que de reportatge—, els que imprimissin sentiments i emocions al temps i al lloc.
Ja no li quedaven més reconeixements per rebre, però ell s’emocionava com un nen amb les paraules d’admiració dels joves o amb el reconeixement d’un amic. Aquella pulsió cega pel seu barri i la seva gent va cristal·litzar en una dedicació extrema per la fotografia, que el va portar, tal com va dir el dia que li van entregar la medalla de la Ciutat de Barcelona, a restar hores de dedicació a la família, el que ell més estimava. Però elles, les filles i la dona, van entendre perfectament aquell sacrifici. Sense voler indagar massa en les motivacions, sempre van estar al seu costat, sense censura, sense por, permetent que pogués arribar, sent un comptable de professió aficionat a la fotografia, a convertir-se en un dels més grans de la fotografia espanyola, a qui els experts han arribat a comparar, sense entrar en detalls, amb Brassaï.
