Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El que costa desmuntar les mentides

La compareixença de Rajoy i la polèmica dels Mossos, últims exemples de la dinàmica de distorsió que domina l’esfera política

Mariano Rajoy en la compareixença pel 'cas Gürtel'.
Mariano Rajoy en la compareixença pel 'cas Gürtel'.

Quan la mentida o la tergiversació dels fets domina el discurs públic es genera una mena d’irrealitat, una construcció artificiosa que fa molt difícil destriar el que passa realment. Només els qui tenen molta informació i molt temps acaben descobrint les fal·làcies, però quan aconsegueixen desembolicar una troca, ja estan embolicats en la següent. Fa uns dies vam assistir al Congrés dels Diputats a l’últim exemple d’aquesta dinàmica que el PP domina amb gran mestratge. Rajoy va haver de comparèixer davant la càmera, forçat per l’oposició, per respondre sobre la trama Gürtel i els molts casos de corrupció que afecten el seu partit, però no s’hi va referir ni una sola vegada. Tota la seva estratègia es va centrar a tractar de presentar-se com una víctima d’una mena de persecució inquisitorial, com si no fos normal que l’oposició demani explicacions per uns fets que en altres països haguessin fet caure el Govern fa temps.

Perquè l’estratègia de la mentida triomfi en política necessita grans dosis de cinisme i una gran capacitat de simulació. Totes dues coses estan profusament presents en la vida pública espanyola. La forma en què la ministra Fátima Báñez distorsiona les dades econòmiques i d’ocupació n’és un exemple excel·lent, que sol reblar amb mentides flagrants com aquesta que va penjar a Twitter fa uns dies: “Hem d’estar orgullosos de la nostra recuperació, que es fa sense deixar ningú enrere”. Mentir i simular amb la desimboltura amb què ho fan alguns polítics espanyols suposa un gran menyspreu per la ciutadania, que només interessa en tant que cos electoral al qual cal modelar i seduir per aconseguir el poder.

Pensar que es pot recórrer a la mentida sense cost polític resulta contraintuïtiu. Però el PP està demostrant que pot aconseguir-ho. La clau són els efectes que la mateixa dinàmica de la distorsió genera. El PP sap que disposa d’uns ressorts d’identificació basats en vincles ideològics que li proporcionen un sòl electoral suficient per instal·lar-se en el cinisme polític sense que li passi res. Faci el que faci, aquest sòl el votarà perquè és el que representa millor una determinada cosmovisió conservadora que a Espanya es nodreix a més d’una tradició cultural molt tolerant amb la mentida. En altres cultures els polítics es veuen obligats a dimitir quan són caçats en una mentida. Faltar a la veritat es considera pitjor fins i tot que el fet vergonyós que es tracta d’ocultar, ja que es creu que el polític que menteix no és confiable i la seva presència crea inseguretat i desordre.

La tolerància amb la mentida i la simulació creixen aquí de manera alarmant, cosa que genera una gran inseguretat. Costa molt desmuntar les mentides. Fins i tot ara que la revolució d’Internet permet desemmascarar-les ràpidament a les xarxes socials, resulta sorprenent fins a quin punt les “veritats alternatives” del discurs mentider perviuen, s’afermen i aconsegueixen els seus objectius. La dificultat per destriar què passa realment afavoreix els interessos dels que menteixen i distorsionen. Davant l’esforç que requereix tractar d’esbrinar la veritat, resulta més còmode i més gratificant la credulitat que l’escrutini crític. Creure en els teus, diguin el que diguin, i desconfiar de l’adversari. En un context de forta confrontació política, els partidaris es converteixen en propagandistes, la qual cosa reforça la tendència a la polarització entorn de versions contradictòries de la realitat.

Ho hem vist amb l’escàndol suscitat per l’alerta dels serveis d’intel·ligència nord-americans sobre un possible atemptat a la Rambla de Barcelona. En realitat, hem assistit a la magnificació, amb finalitats polítiques, d’un avís que era irrellevant al maig i ho segueix sent ara, però era susceptible de ser utilitzat com a combustible altament inflamable en el conflicte català. Després de molt desembullar, el que ha quedat clar és que es va rebre una alerta al maig, però tan vaga i inconsistent que va ser desestimada tant pels Mossos d’Esquadra com per la resta de forces de seguretat espanyoles, que també la van rebre. Si l’atemptat de la Rambla va ser una acció improvisada dels terroristes després que l’explosió d’Alcanar desbaratés els seus plans, no calia relacionar-ho amb l’alerta, però s’ha fet. I si l’avís va ser dirigit, com era lògic, a totes les forces de seguretat espanyoles, tampoc tenia sentit focalitzar el suposat escàndol en la policia autonòmica, però s’ha fet. La reacció dels Mossos tampoc ha estat exemplar. Els seus insòlits desmentits només han contribuït a generar més confusió. Perduts en un embolic de dades i versions contradictòries, als ciutadans els resulta molt difícil treure’n l’aigua clara.