Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Política i terrorisme

Era inevitable que els Mossos abatessin als terroristes? Què esperen els partits a plantejar aquesta pregunta en seu parlamentària?

Memorial per l'atemptat a la Rambla.
Memorial per l'atemptat a la Rambla. EFE

La filosofia espontània del polític gira entorn d’uns elements bàsics: simplificació en l’anàlisi (que afavoreix l’alineació dels uns contra els altres), lògica binària (conseqüència de la lluita pel poder), unitat nacional com a ficció, la por com a instrument principal de submissió de la ciutadania, la tendència natural a l’abús de poder i la priorització de l’interès propi.

Sobre aquest marc mental irromp l’atemptat terrorista. És una situació excepcional per l’enorme impacte social que té. L’assassinat indiscriminat de ciutadans és un sense sentit de tal envergadura que funciona com a instrument implacable per a la propagació de la por que és l’única cosa que busquen els gihadistes. Ens remet al territori de l’absurd de la condició humana i genera inseguretat (podia haver tocat a qualsevol) per més que intentem racionalitzar-ho i que les estadístiques ens diguin que la probabilitat que un ciutadà europeu mori en atemptat és ínfima.

La gestió política d’un moment criminal i emocional d’aquestes dimensions està plena de temptacions. Més encara en una situació com l’actual que els estats estan perdent poder dia a dia enfront dels poders econòmics i la seva funció es redueix cada vegada més a la de garants de la seguretat dels països. Situats en el cas d’Espanya, amb la qüestió sobiranista en moment d’alta tensió les coses encara són més complexes. No és fàcil fer apel·lacions enceses a la unitat amb les dues parts, al mateix temps, tractant de carregar-se de raons de cara al conflicte que ve.

Tot govern haurà de respondre a preguntes incòmodes davant un atemptat terrorista. Tots sabem que la seguretat absoluta no existeix i que hi haurà altres atemptats. Però en democràcia és obligatori plantejar-se què va passar i què es podria fer perquè les coses vagin millor. Els governs acostumen a aprofitar el moment emocional per eludir aquest debat. I intenten capitalitzar la por. És el discurs de la unitat que acompanya els atemptats en el primer moment. Davant la gravetat de la situació tots a una. Forma part del ritu d’elaboració del dol. Però aquest moment ofereix temptadores oportunitats de capitalització, a partir de la magnificació del problema per convertir-lo en una prioritat absoluta respecte a tota la resta, corrent així una cortina sobre les fractures socials o sobre la corrupció i intentant condicionar altres debats, com el sobiranista en aquest cas.

La magnificació del problema –recordin que el president Hollande va arribar a declarar la guerra a l’ISIS– no ajuda en absolut a la definició de les polítiques de resposta. Però afavoreix la propagació de la por, instrument natural del poder. I va sempre acompanyada de dues coses: enduriment de les lleis i del teatre de la seguretat i una lectura simplista de la realitat. No s’admet el tractament complex de la qüestió: és una guerra dels dolents –islamistes– contra les societats occidentals. L’evidència que la majoria de les víctimes d’aquest conflicte estan en altres parts i que els gihadistes no tenen cap possibilitat d’aconseguir els seus presumptes objectius (si les democràcies evolucionen cap a l’autoritarisme postdemocràtic no serà pel gihadisme sinó pel canvi de model econòmicosocial) es presenta com a bonisme. I la introducció d’altres elements d’anàlisis com el factor geopolític o les pulsions nihilistes que irrompen regularment en la història, és catalogada com a pèrdua de temps. Afortunadament, la ciutadania, aquí com en l’entorn, sembla haver entès que la millor resposta és la defensa activa de la normalitat.

Evidentment, els governs han de sotmetre’s a l’escrutini de la seva gestió. Per exemple, em segueix sorprenent que les policies europees hagin assumit la norma de tirar a matar al gihadista i ningú demani explicacions als governants. Era inevitable que els Mossos abatessin als terroristes? Què esperen els partits a plantejar aquesta pregunta en seu parlamentària? Són qüestions de fons –que concerneixen els nostres valors– que no han d’eludir-se. Crec que urgeix restaurar el lloc de cada cosa (el terrorisme gihadista no és el principal problema d’Espanya); renunciar a les explicacions simplistes que només serveixen per gronxar-se en la construcció de la islamofòbia, sense respecte per a molts conciutadans; i no utilitzar el terrorisme avantatjosament en problemes que no tenen res a veure com el sobiranisme català. No serveix de res buscar contaminacions absurdes.