Selecciona Edició
Connecta’t

Francesco Arcuri: “La custòdia compartida ha de ser a Itàlia, on viuen els nens”

L'exparella de Juana Rivas, a qui ella va denunciar per maltractaments, explica a EL PAÍS la seva versió del conflicte social i mediàtic desencadenat en l'intent per recuperar els seus fills

Francesco Arcuri, l'exparella de Juana Rivas, a la seva casa rural.
Francesco Arcuri, l'exparella de Juana Rivas, a la seva casa rural.

Francesco Arcuri (Gènova, 1966) s'asseu al banc de la seva cuina, posa les mans a sobre de la taula de fusta i dona per acabat el seu llarg viatge. Ell i els seus fills van arribar la matinada de dijous a Carloforte després d'un periple emocional i geogràfic que els va obligar a passar per l'ambaixada italiana a Madrid per obtenir la documentació que, sorprenentment, mai se'ls va retornar. Ha estat un mes i mig devastador per a ell i per la seva exparella, Juana Rivas, que se'n va anar un any i mig abans amb les criatures, el va denunciar per maltractaments i mai més va tornar. Però sobretot, per a uns nens d'11 i 3 anys atrapats en una allau mediàtica i social sense precedents que ha corroït greument la intimitat d'aquesta família.

Són les sis de la tarda i es fa el silenci a l'hostal rural que la parella va regentar durant tres anys en un paratge muntanyenc de Carloforte. Aquí va començar tot. Un petit poble de l'illa sarda de Sant Pietro, un idíl·lic però allunyat entorn natural que probablement va aguditzar la sensació de Rivas de trobar-se atrapada quan les coses van anar malament. És el lloc, afirma Arcuri –un tipus assossegat però d'idees fermes– on la llei diu que han de viure els nens i en el qual haurà de desenvolupar-se una futura custòdia compartida.

Daniel, el petit dels dos, corre per la casa amb una guitarra i un teclat. El seu germà gran juga en aquests moments a casa d'uns veïns que s'han bolcat a donar un cop de mà en una complicada situació. I pot ser que una part del viatge s'hagi acabat. Però a fora de la casa comencen a acostar-se càmeres de televisió per robar les primeres imatges del seu retorn. Arcuri només accepta aquesta entrevista amb EL PAÍS per explicar la seva versió d'una història que tantes altres vegades s'hauria resolt de manera rutinària als tribunals, però sobre la qual, aquesta vegada, va arribar fins i tot a opinar un president del Govern espanyol.

P. Com estan els nens?

R. Bé. Al principi va ser complicat, però necessiten temps. Per a ells ha estat també molt dur. Després de dues hores ja em deien que m'estimaven. No m'han vist en un any i tres mesos, i segur que em trobaven a faltar. Però també havien d'estar enfadats per no veure'm.

P. Per què no va anar abans a veure'ls, com li retreia ella?

R. Jo pensava que això aniria més de pressa. El conveni de la Haia diu que cal solucionar-ho tot en sis setmanes. Al desembre tenia una sentència favorable i vaig suposar que ho resoldria. Però es va anar allargant i aquí estem.

P. Ha parlat amb la Juana durant aquest temps?

Per als nens ha estat dur, necessiten temps. Però després de dues hores ja em deien que m'estimaven"

R. No, jo trucava per parlar amb els nens i des del novembre no em van deixar fer-ho.

P. Per què el seu cas ha arribat a aquest nivell d'enrevessament?

R. No ho sé. És una separació regulada en el conveni de la Haia, on es diu que no es poden portar els nens a un altre país sense l'autorització dels dos pares. Podia haver estat normal, tots dos vivint en cases diferents, en un lloc on eren feliços. Cal preguntar a la mare.

P. Ella assegura que vostè és un maltractador. Hi ha una denúncia a la Guàrdia Civil en la qual li imputa agressions greus.

R. Tot és inventat.

Jo mai la vaig agredir, és tot inventat. Suposo que l'última denúncia era per justificar la sostracció dels fills

P. Mai la va agredir?

R. No. En absolut. Són coses inventades. Puc imaginar-ne els motius... La gent del seu entorn li devia dir que era l'única manera de justificar la sostracció dels fills. En la denúncia inclou el nom d'un veí com a testimoni que ho ha desmentit. Si l'hagués maltractat, hauria d'haver-me denunciat aquí, no dos mesos després d'arribar a Espanya.

P. Ara aquesta denúncia es tramitarà a Itàlia.

R. Me'n vaig assabentar al març durant el procediment per a la custòdia. Ningú m'ha notificat res oficialment, jo crec que ja està arxivat. No ho sé, mai he rebut res ni m'han telefonat.

P. Vostè diu que va acceptar la condemna del 2009 per poder veure el seu fill, però que mai li va pegar. Ara se'n penedeix?

La porta de la custòdia compartida està oberta, però ha de ser aquí”

R. Haig de dir que no, perquè gràcies a això vam tenir el meu altre fill [en aquest moment agafa en braços el petit]. Però jurídicament va ser una ficada de pota. Qui havia de saber que vuit anys després passaria això? El meu advocat no ho va entendre, l'estratègia era la contrària. El dia que vaig entrar al jutjat se'm va acudir perquè em van dir que podria veure el nen immediatament, treure tensió.

P. Per què van arribar a la situació de la discussió que li va costar la condemna?

R. El problema era el seu estil de vida, jo sempre estava sol amb el nen. Si no haguéssim tingut el fill me n'hauria anat. Però després ella semblava que havia canviat, em deia que valorava altres coses. I bé...

P. Com va viure el mes i mig a Granada?

R. Va ser un malson, veure l'intent de fer-me passar pel que no soc. No em podia empassar aquesta injustícia. Jo era el perjudicat i la imputada era una altra persona, però semblava que era el culpable. Vaig anar a recollir els meus nens, però tots els mitjans se'm van llançar en contra. Però haig de dir que de 40 vegades que em van aturar, només una va ser per insultar-me i dir-me: “La Juana és a casa meva”. Jo tinc un caràcter reservat i ho passo malament amb aquestes coses.

Jo crec que Rajoy no sabia ni de què parlava quan es va pronunciar”

P. Rajoy també va intervenir-hi.

R. Crec que no sabia ni de què parlava quan es va pronunciar. Però és clar que es va polititzar el cas. Però si el tema era el de la visibilitat del maltractament, aquí tots es van oblidar dels meus fills, que són els que ho han passat pitjor. D'una persona pública hauria esperat una intervenció més conciliadora, pel bé dels nens. Per la meva part, totes les portes eren obertes. Però la van assessorar molt malament, crec.

P. Es refereix a Paqui Granados?

R. La vaig conèixer fa sis anys. Vam anar de vacances junts a una acampada amb un grup de l'Ajuntament de Maracena. El tema del viatge eren els drets de les dones. Vaig parlar molt amb ella, em va dir que tenia una educació molt moderna, estava encantada amb mi. Després es devia oblidar que ens coneixíem.

P. Li consta que Itàlia hagi intervingut en el cas diplomàticament.

No vull treure-li a la Juana els fills ni que vagi a la presó, encara que alguns dels que la van assessorar s'ho mereixerien

R. Crec que sí. L'ambaixada va seguir diàriament el cas [fonts diplomàtiques confirmen que sí que va haver-hi un interès d'Itàlia per la qüestió, que va coincidir amb l'agilitació del procés].

P. Vostè de moment té la custòdia dels fills. Però haurà de sotmetre's al control dels serveis socials.

R. La porta està oberta, però ella no és aquí. El 31 d'octubre hem de veure l'aspecte econòmic, quants diners m'ha de donar ella a mi. Però jo estic preparat per oferir la custòdia compartida, que és el que és just.

P. No preveu tornar a Espanya perquè estiguin allà?

R. Els nens han tornat al lloc on viuen, i la custòdia compartida ha de ser aquí. A més, amb tot el que va passar a Granada, creu que puc tornar allà? Jo no vull treure a la Juana als seus fills ni que vagi a la presó, encara que alguns en el seu entorn s'ho mereixerien. Aquesta gent que busca visibilitat, al final creu que l'han ajudat? S'hauran d'enfrontar a la seva consciència per sempre. No els ha importat espatllar la meva vida i la vida dels nens. Jo segueixo enviant un missatge de pau, però no és a la meva mà.

MÉS INFORMACIÓ