Una Catalunya pària

Si mai entrés en vigor la llei de “transitorietat” que el bloc secessionista ha presentat, Catalunya es convertiria, en termes democràtics, en un sistema pària.

I per tant, en un règim menyspreat, arraconat o exclòs de l’Europa democràtica. Lluny de convertir-se en un far de democràcia, s'assemblaria a l'actual Polònia.

Això és així perquè la susdita norma (en realitat, proposició de llei encara als llimbs del no acceptat a tràmit pel Parlament) destrueix d'arrel la independència judicial. I així, un dels tres pilars de la separació de poders que fonamenta l’Estat de dret, component essencial de la democràcia.

En efecte, aquest text consagra un Tribunal Suprem (TS) amb algunes funcions de Cort Constitucional, com el recurs d'empara de drets fonamentals de l'art. 27.5; si bé la competència de l'examen de constitucionalitat de les lleis, seria del Consell de Garanties Democràtiques.

El president del TS el nomenaria un dels tres poders (al qual suposadament hauria de vigilar més): l’Executiu. Més ben dit, el seu president (art.66). Però és que a més, el president de la república seria també el seu primer ministre, ja que “dirigeix l'acció de govern” (arts. 34.2 i 37).

La ingerència del poder Executiu en el Judicial es manifestaria no només sobre la seva cúpula, sinó a tots els nivells. Com? Així: tot el sistema judicial s'organitza mitjançant una Comissió mixta presumptament paritària (art. 70). Però només presumptament.

Perquè en realitat no ho és, sinó que la formen sis treballadors del president de la república i quatre jutges (art. 72.1). És a dir, el cap del TS, nomenat pel de l’Executiu; així com “quatre persones designades pel Govern” més i el conseller de Justícia, sis governatius en total. Per només quatre jutges.

Aquesta Comissió Mixta, que de paritària només en té el nom, és la instància fonamental: proposa els noms de tots els càrrecs judicials i controla els “processos selectius de jutges i magistrats” (art. 72.2).

És un disseny calcat al que pretenen les reformes del Govern polonès en transició a la dictadura: que permeten al Govern designar i destituir els presidents del seu TS, sense al·legar motius; i atorguen al Govern la facultat de nomenar tots els presidents dels jutjats ordinaris (EL PAIS, 21 i 26/7/2017).

Aquestes pretensions són les que han provocat que la Comissió Europea ultimi l'activació de l'article 7 del Tractat de la Unió, per sancionar Varsòvia privant-la dels seus drets de vot a la UE, la qual cosa la convertiria en un pària universal.

Potser aquest exemple indueix a la reflexió als que creguin de bona fe que una república independent catalana milloraria els estàndards de qualitat de la democràcia espanyola. Aquests estàndards són sempre millorables. També, tant o més, els de l'actual Catalunya, amb les seves normes clandestines, el seu desdeny a l’Estatut, el seu menyspreu a l'oposició. Però de cap manera equiparen Espanya amb països empestats tipus Polònia o Hongria, com pretén amb Catalunya la llei de ruptura de Junts pel Sí i la CUP.

Contra aquesta caricatura que busquen imposar també als indepes innocents, brilla el model europeu d’Estat democràtic de dret. El model a imitar.

Veurem com es concreta en els ordenaments dels grans països de la Unió —Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia—, especialment pel que fa als seus tribunals constitucionals o equivalents. En cap d'ells —cap, cap, cap— mana el Govern en el nomenament dels alts jutges.

Els magistrats (vitalicis) de la High Court britànica els designa la Reina entre juristes molt qualificats, executant la nominació feta per la Comissió de Nomenaments Judicials, independent, que el Govern ha de respectar. Només pot remoure'ls el Parlament actuant en doble Cambra davant casos gravíssims.

Els del Tribunal Constitucional alemany (que també coneix recursos d'empara) els trien, per meitats, el Congrés i el Senat, sota el requisit d'una majoria qualificada de dos terços, la qual cosa reforça la seva independència.

Els del Consell Constitucional francès, a terços entre els presidents de la República (sempre en minoria) i els del Senat i l’Assemblea. I els de la Corte Costituzionale italiana, a terços pel president de la República, el Parlament, i la mateixa judicatura.

Res a veure amb el biaix governatiu català.