Selecciona Edició
Connecta’t

No al referèndum

Rajoy no pot seguir ignorant la fallida de l'Estat causada per la falta de lleialtat institucional del govern autonòmic català. La seva passivitat genera més incertesa i concedeix la iniciativa als secessionistes

No al referèndum

La idea i les formes de la independència segueixen el seu curs a Catalunya davant la mirada indiferent de l'Estat. Molts han cregut que la prudència del Govern de la nació era l'estratègia adequada per no exacerbar els ànims secessionistes i que, sota la curiosa doctrina que res és sancionable fins que no tingui efectes legals, el que calgués frenar seria frenat en el moment oportú. Però potser sigui pertinent preguntar-nos si a l'abric d'aquesta prudència no s'està fomentant entre les files independentistes la convicció que la secessió és possible, alhora que entre els contraris a la independència creixen dubtes fundats sobre el manteniment de la unitat d'Espanya.

En la ment de molts catalans segueixen voleiant tres imatges que il·lustren l'abandó o, almenys, la falta de presència de l'Estat a Catalunya. La primera són les llargues cues que el 9 de novembre del 2014 es van formar davant els punts de votació de l'anomenada consulta sobre la independència. La segona és la imatge d'autoritat i poder que, des del palau de la Generalitat, Puigdemont i Junqueras, acompanyats per la presidenta del Parlament català i els diputats de les formacions secessionistes, van donar el 9 de juny passat quan van anunciar la celebració del referèndum de secessió del proper 1 d'octubre. La tercera és la imatge de les banderes independentistes que, enarborades en sòlids i prominents mastelers, onegen des de fa ja diversos anys en molts municipis catalans, i que ara es veuen complementades amb urnes monumentals i paperetes no menys visibles amb un rotund SÍ.

És pura forma, diran alguns, no hi ha substància que hagi d'ocupar la nostra atenció. Però són imatges que haurien estat impossibles en qualsevol democràcia assentada. Imatges que inevitablement porten molts ciutadans a pensar si el pacte entre ells i l'Estat no s'estarà trencant, si no estarà desapareixent la protecció que la llei els atorga. Com es pot entendre sinó l'anunci del referèndum de l'1 d'octubre, en el qual una part de l'Estat desafiava una altra part del mateix Estat, dient-li que no respectaria la legalitat establerta; incomplint de fet i en aquest mateix moment la llei?

Que siguin qüestions formals no treu que puguin influir de forma decisiva en la posició de la gent davant la independència. Particularment quan a la imatge oferta per les declaracions més desafiadores i rebels dels secessionistes segueix la imatge del silenci del Govern de la nació, quan no la de la salutació cortesa en ocasió dels nombrosos actes públics que totes dues parts comparteixen. Una concatenació d'imatges contradictòries que als que no entenen la doctrina que per actuar calgui esperar que apareguin efectes legals, confon i desmoralitza per la seva absurditat; però que a d'altres conforta pel que té de confirmació de la seva expectativa d'una independència possible: si Puigdemont pot anunciar el referèndum de l'1 d'octubre i tot segueix igual, Puigdemont podrà sens dubte també organitzar i celebrar aquest referèndum.

Molts ciutadans pensen si gaudeixen encara de la protecció que la llei els atorga

El Govern de la nació ignora els perills que la seva cautela genera. En primer lloc, ignora que la política de passivitat, alhora que disminueix el poder de l'Estat augmenta la força del moviment independentista. Enfront de la supèrbia cada vegada més aparent del moviment secessionista, cada cessió, cada mostra de laxitud en el descàrrec de les obligacions del governant afebleix el seu poder i reforça el del seu opositor. En segon lloc, la passivitat concedeix la iniciativa als secessionistes. Estem en una lluita de poder en la qual, per als secessionistes, tot val. Si el Govern de la nació ha mostrat ja les seves cartes en reconèixer que no actuarà fins que les accions comportin efectes legals, per què legislar abans d'hora? En l'extrem, la llei del referèndum pot aprovar-se en l'últim moment, amb les urnes i la logística del referèndum totalment a punt, i amb les cues de ciutadans ja formades per votar. Finalment, és possible que més activisme estatal generi més independentistes, però la passivitat de la política actual redueix el suport dels que, fins i tot sense desitjar la independència, veuen amb ansietat que es toleri el protagonisme dels qui clarament volen separar Catalunya d'Espanya.

La falta de garanties del referèndum facilita la seva presentació al ciutadà com l'última oportunitat per ser explicat com a bon català. Una intimació que ja han patit els jutges i funcionaris catalans, i que acabarà fent-se a tothom. En aquest context, l'ansietat dels ciutadans contraris a la independència i el debilitament del seu suport a un govern que no sembla concernit, pot causar un augment en la participació del referèndum. Com més a prop de l'1 d'octubre estiguem, més gran serà la inestabilitat de la situació i el desconcert dels ciutadans, i en la volatilitat del moment l'inesperat pot passar. Si el referèndum se celebra i acaba acreditant-se que ha comptat amb una participació raonable, Espanya tindrà un problema.

Si la consulta se celebra i aconsegueix una participació raonable, Espanya tindrà un problema

Algú pot creure que llançar aquesta predicció, subjecta a tants condicionants, és un exercici de pur alarmisme. Però els ciutadans no són herois ni tenen l'obligació de ser-ne. Són persones de carn i ossos que volen viure en pau i avorreixen la incertesa. Són individus que poden, en una situació tan inestable com aquesta, amb la millor de les voluntats i en salvaguarda del seu interès tal com ells ho perceben, fer del somni secessionista una realitat.

Per prudència, aquest és el supòsit pel qual Rajoy hauria de partir per decidir els seus propers passos. El risc d'avivar la crida independentista empal·lideix davant del perill d'arribar a les portes d'un possible referèndum amb el dubte instal·lat en la ment dels ciutadans. Abans, molt abans de l'1 d'octubre, i amb independència del rumb que prenguin les iniciatives legislatives del Parlament català, Rajoy ha de convèncer la societat espanyola que aquest referèndum no se celebrarà. Simplement dir-ho, com ha fet fins ara, i alhora no fer res per canviar les condicions objectives de la política catalana, no resol la incertesa. Rajoy no pot seguir ignorant la fallida de l'Estat causada per la falta de lleialtat institucional del govern autonòmic català. Si aquesta fallida no es repara, res que prevegi una descentralització política i econòmica com la que Espanya ha gaudit en els últims quaranta anys és possible. Rajoy té al davant un problema molt difícil i la seva obligació com a president del Govern és resoldre'l.

Antoni Zabalza és economista i va ser secretari d'Estat d'Hisenda.