Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Paraules i gestos

Passat el tràngol, les posicions es recondueixen. I si en la vida privada ens ressituem en el qui és qui, en la pública ens lamentem que tots tornin al lloc que ocupaven

La manifestació contra el terrorisme a Barcelona.
La manifestació contra el terrorisme a Barcelona.

Parlem amb paraules prestades. Les fem nostres per expressar el que toca, més que no pas el que som capaços de dir en moments crucials. No es tracta de llançar al vol rampells i exabruptes en plena commoció, un reflex humà, d'altra banda, sinó d'exposar una idea pròpia suposant que no sigui gaire demanar. Com a mostra, la lletania oficial després de l'assassinat múltiple. Que coincideixin en les mateixes expressions tots els representants polítics, independentment de la seva ideologia i responsabilitat, exposa clarament el seu empresonament en el que és acríticament correcte. Eslògans, més que pensaments, i frases fetes, més que collita personal, que amplien el seu ressò en tuits i whatsapps dels seus acòlits més reincidents que creatius, substituint la intimitat del dolor per la reclamació de protagonisme.

No hi ha dubte de la bona voluntat i la millor predisposició de les nostres autoritats, totes, en la lluita contra el terrorisme. Això és tan cert com que aquesta coincidència verbal és la mostra més evident de la imprescindible unanimitat davant del crim. Però, com que tots sabem com és d'efímera aquesta sincronia, potser és el moment de recordar-los que això no els obliga a repetir a l'uníson la salmòdia de sempre, de la qual ells mateixos diferiran poques hores més tard. No cal ser profeta per saber ja, per més dramàtica i lamentable que sigui experiència, què ens diran després del proper atemptat. Serà el mateix que ens han dit en qualsevol de les moltes, massa, agressions anteriors. De qualsevol tipus, perquè passa també en altres circumstàncies. És com si traguessin de la carpeta, física o virtual, la pauta de recomanacions, l'argumentari redactat pel gabinet corresponent sobre com s'ha de reaccionar en el moment de l'esclat d'una crisi. Ahir contra ETA, avui contra l'ISIS.

Però més enllà de la sang vessada, que no és poca, res és igual. Ni tan sols els mètodes terroristes ni la seva escala. Ho hem après, terroritzats, per a desesperació policial; ho hem patit, impotents, amb inquietud col·lectiva; ho hem temut, realistes, per a alegria dels assassins. I és aquesta mateixa ciutadania que s'ha vist obligada a aprendre-ho, a patir-ho i a témer-ho la que espera una cosa diferent. Més coordinació i menys dispersió, per descomptat. També menys burocràcia i més eficàcia, és clar. Per això les paraules són importants si no estan gastades i si, al seu torn, són reflex de les accions. En canvi, passen a ser un brunzit si sonen reiteratives, una cantarella apresa que s'expressa de manera automàtica quan toca, una rebel·lia verbal davant la feblesa real.

I després hi ha els gestos. Vivim amb sentiments robats. El contagi de les emocions, la complicitat de l'alegria, la solidaritat del dolor. Som el que expressem més que el que sentim. I en la nostra "quimera doliente y querida", com canta el bolero, un espera que els seus representants actuïn com actuaríem nosaltres després de la tragèdia. I així, que les fulles que el vent va aplegar a l'estiu, s'abracin, es toquin, es fonguin en una eloqüent salutació que mostri l'aparent coincidència verbalitzada anteriorment. Però algú va decidir que, o per delicadesa o per protocol, no es perdi el componiment ni s'alterin les formes. Per això convertim en notícia les llàgrimes de Colau i en debat els recels de Rajoy i Puigdemont. Tan imbuïts estan tots dos de les seves posicions que ni tan sols entenen que una abraçada pot ser també astúcia política. L'anecdotari de reunions, visites i cimeres ho demostra, les vivències funeràries de cadascun de nosaltres ho avalen.

Enmig del dolor i per moments som capaços de creure'ns el més teatral dels condols de qui sabem poc amic i ens estranya l'aparent distància de qui tenim a prop. Passat el tràngol, les posicions es recondueixen. I si en la vida privada ens ressituem en el qui és qui, en la pública ens lamentem que tots tornin al lloc que ocupaven. Però que s'acabi l'encanteri no suposa que no hagi existit. Ens toquem poc, solia repetir-me Joan Barril, pendent com sempre estava dels detalls de la vida i les reaccions dels seus protagonistes. I és tan cert com el recel que de vegades embolcalla les mostres manifestes d'afecte. En canvi, aplaudim l'espontània proximitat dels qui veiem llunyans i atorguem fusta de líder a les personalitats capaces de saltar-se el protocol o commoure's amb els afectats. El papa Francesc al capdavant. Els qui creuen que en política demostrar una emoció sincera és símptoma de fragilitat haurien de revisar el seu comportament amb la mateixa exigència que l'actualització del seu discurs. Si del que es tracta és d'exposar una consternació impàvida acompanyada d'un missatge vacu per dissimular la processó que va per dins, o perquè no es dona per a més, llavors, amic, és millor que te'n vagis pel bé dels tres. També ho canta un bolero, per cert.