Selecciona Edició
Connecta’t

Com va aprendre l’imam a ocultar la seva radicalització

El cervell de l’atemptat va ser format per un carnisser i va seguir les pautes d’un manual secret de seguretat

El president de la comunitat islàmica Annour de Ripoll, Ali Yassine (a l'esquerra), i el seu portaveu, Hamid Barbach, a la mesquita on predicava Es Satty. Ampliar foto
El president de la comunitat islàmica Annour de Ripoll, Ali Yassine (a l'esquerra), i el seu portaveu, Hamid Barbach, a la mesquita on predicava Es Satty. REUTERS

Abdelbaki Es Satty, l’imam de la cèl·lula de Barcelona, radicalitzat des de fa almenys una dècada, va tenir bons mestres per passar desapercebut i no despertar sospites entre els seus fidels i veïns de Ripoll. El seu millor mestre va ser Mohamed Mrabet, de 48 anys, un carnisser barbut de Vilanova i la Geltrú, casat amb Kdadija Virginia Pood, una anglesa convertida a l’islam, una dona de família noble educada a la universitat de Londres, culta i refinada que el 2008 cobria el seu cap amb un mocador i va evitar encaixar la mà d’aquest periodista perquè l’hi prohibien les seves creences.

Mrabet presidia de dia la mesquita Al Furkan i de nit dirigia un grup d’Al-Qaeda que es feien dir Els Sense Vici d’Occident. La documentació d’Es Satty, que pretenia suïcidar-se a Barcelona amb un cinturó d’explosius abans de morir en l’explosió del xalet d’Alcanar, va aparèixer al domicili d’aquest carnisser marroquí que durant anys i en absoluta impunitat va enviar a la mort a l’Iraq i l’Afganistan un llarg rosari de voluntaris que van passar per casa seva. Alguns van aconseguir el seu objectiu. Com Belgacem Bellil, de 31 anys, un algerià que al volant d’un camió bomba va assassinar a Nasiriya 28 persones, entre ells 19 soldats italians. Uns altres van tornar ferits, com el turc Saffet Karakoc, de 40 anys. Els frustrats van ser Hassan Mordoude, de 41, i Ahmed Said Hssisni, de 42, que van ser detinguts a Síria i expulsats al Marroc. Tots viatjaven cap a la mort amb una cartolina blanca de la mida d’una quartilla on s’explicava com unir-se a la gihad: “Quan aterris a Damasc agafa un taxi i digues-li que et porti a la zona d’Al-Mayra…”.

Després de la seva tornada a Espanya, els voluntaris frustrats Mordoude i Hssisni van aparèixer vinculats al Grup Islàmic Combatent Marroquí, grup lligat a Al-Qaeda, que el 2003 va protagonitzar els atemptats de Casablanca. I amb ells va sorgir com a sospitós el nom de l’imam Es Satty. La policia va punxar el seu telèfon durant diversos mesos el 2005 amb autorització del jutge de l’Audiència Nacional Fernando Grande-Marlaska. “No vam trobar res rellevant i es van cancel·lar les escoltes. Si no hagués estat així l’hauríem detingut”, afirma un alt comandament policial.

La policia va investigar la cèl·lula que formaven, almenys, 22 persones, i van escoltar amb atenció les seves converses. En l’escorcoll de la casa del carnisser, després de la seva detenció, els agents van descobrir un document titulat La clandestinitat a la gihad és un deure legítim. El manual de seguretat de 30 pàgines escrit en àrab va ser revelat per EL PAÍS el 2008 i descriu les pautes que un bon gihadista ha de seguir per no ser descobert en la societat occidental.

La lectura de les seves recomanacions demostra que Es Satty, llavors deixeble d’aquell grup i ja radicalitzat, en va seguir moltes al peu de la lletra, la qual cosa li va servir per despistar els serveis d’informació i intel·ligència que ja s’havien fixat en ell i l’havien investigat. L’imam va ser al radar policial, però no va cometre cap error que propiciés el seu arrest. “Tenir relació amb la gent d’aquest grup no va ser suficient ni per nosaltres ni per la Guàrdia Civil”, apunta un responsable de la Comissaria General d’Informació.

Les frases del manual de seguretat trobat a Vilanova i la Geltrú segueixen al peu de la lletra el corrent Takfir Wal Hijra (‘Anatema i Exili’) que l’imam va impregnar anys més tard als obedients acòlits de la seva cèl·lula. Tot el prohibit per a un bon musulmà està permès en favor de l’ocultament i la clandestinitat. Una tàctica que va permetre els membres del grup creat per l’imam passar desapercebuts. “La clandestinitat a la gihad és un deure legítim, en el nom de Déu clement i misericordiós. El secretisme és un factor clau en qualsevol guerra. És un error negar-ne l’ús per a la gihad perquè els infidels governants recluten milers d’agents d’intel·ligència per obtenir informació dels mujahidins. Qui diu que no hi ha secretisme en les operacions islàmiques contradiu la sunna del profeta”, recull l’article primer. El segon és encara més clar: “El musulmà ha d’imitar els infidels en la seva manera de vestir-se si això va en benefici de l’islam. Com els jueus que habitaven la península àrab en el temps del profeta”.

Per a l’autor del manual que va seguir Es Satty, el pitjor enemic de la clandestinitat és la rutina. La mentida i la disfressa estan autoritzats si es persegueix castigar els infidels. “Recorda que pots mentir!... Cal anar canviant de manera de vestir, de tallat de cabells, lloc de residència, cotxes, rutes diàries, reunions, trobades”.

Pautes similars a les que va adoptar l’imam de Ripoll que en les fotografies de carnet del seu passaport va evitar sempre la barba, una altra exigència obligada que apareix en el document.

El testimoni d’algun dels detinguts davant el jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu, revela que els joves de la cèl·lula quan contactaven amb l’imam empraven paraules clau o codis idiota (denominació que se li dona en els serveis d’espionatge) per evitar ser detectats. Ningú va descobrir que durant un any es reunien en una camioneta.

Sens dubte, Es Satty era el cervell del grup. L’aparició d’un únic cinturó d’explosius reservat per a ell demostra la seva condició d’emir (‘cap’) de la cèl·lula. “Aquest home tenia la determinació de fer un gran atemptat i passar a la història des de fa molt de temps. El seu primer contacte amb la cèl·lula de Vilanova i la seva relació amb diversos voluntaris que van pretendre unir-se a la gihad a l’Iraq demostra que estava en aquesta òrbita des de fa molts anys. El seu viatge a Vilvoorde [bressol de gihadistes a Bèlgica] també ho confirma. Ha trigat a trobar a aquest grup de joves i complir el seu somni personal”, afirma un dels principals experts policials de la lluita contra el gihadisme.

L’escola secreta dels Sense Vici d’Occident

El carnisser Mohamed Mrabet presidia de dia la mesquita Al Furkan a Vilanova i de nit dirigia un grup d’Al-Qaeda que es feien anomenar Els Sense Vici d’Occident. La cèl·lula del carnisser no estava aïllada. Els seus integrants estaven units a una altra pedrera de gihadistes a Santa Coloma de Gramenet (Barcelona). Aquesta tenia la seva seu en un habitatge batejat com Al Kaala (La fortalesa dels guerrers). Per allà passaven voluntaris en trànsit cap a l’Iraq des del Marroc, Algèria i Egipte. La dirigia el marroquí Omar Nakhcha, cap d’Al-Qaeda a Europa, que estava a punt d’introduir un expert en explosius procedent de l’Iraq per atemptar a França, Itàlia i Espanya. El grup de Santa Coloma també tenia la seva pedrera a Madrid a les ordres de l’algerià Abdelrahman, veí de Parla. “He parlat amb un per al tema del nuviatge i està esperant. Vol casar-se [suïcidar-se] i hi ha problemes”, van sentir els policies en una xerrada dels aspirants d’aquesta pedrera.

El mestre de l’imam Abdelbaki Es Satty i 22 membres més del grup van ser detinguts el 2006 i van ingressar a la presó. Diversos testimonis protegits els van assenyalar. El carnisser va denunciar presumptes tortures als calabossos. La seva dona i mare dels seus tres fills el defensava: “El meu espòs és una persona extraordinària i bona. Tot és mentida. Li asseguro que es tracta d’un muntatge. El meu pare és un cavaller anglès i ens dona suport. Li juro per la vida dels meus fills que el meu marit no és un terrorista”.

Només nou membres de la cèl·lula amb què va coquetejar Es Satty van ser processats i jutjats. El 2009 l’Audiència Nacional va condemnar el carnisser i quatre dels seus deixebles per terrorisme. El 2011 el Tribunal Suprem va acceptar els seus recursos de cassació i va anul·lar la causa perquè les acusacions eren “vagues i especulatives” i algunes declaracions dels acusats es van aconseguir “sota pressió”.