Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Aquella Rambla

El record de les víctimes del 17 d'agost obliga a replantejar el futur ciutadà de la gran artèria

Homenatge a les víctimes a la Rambla.
Homenatge a les víctimes a la Rambla. REUTERS

Visc des de fora de Barcelona la tragèdia a la Rambla, la Diagonal i Cambrils, la segueixo pels mitjans i la xarxa i per telèfon amb els meus íntims. És una commoció estranya: veus passar les imatges i llegeixes i sents comentaris sobre l’atac en un lloc que has freqüentat molt per motius familiars i de feina, fins i tot en aquests últims anys en què l’atabalament turístic ha fet que tants barcelonins se n'hagin sentit expulsats. ¿Quan va ser l’última vegada que vaig fer la Rambla sencera, tots els trams? De Canaletes a Colom, fa molt, ni me’n recordo. Des del carrer de l’Hospital fins a la plaça de Catalunya, aquesta primavera en sortir del teatre Romea. Vaig travessar la Boqueria un vespre d’hivern i no la vaig reconèixer, vaig quedar astorada i vaig fer via ràpida per deixar-la enrere. Fa molt que no hi compro. La meva Rambla dels últims anys és curta: fins o des del mosaic de Miró a una i altra banda. La mínima expressió de la Rambla. La que va recórrer la furgoneta.

Silenci als carrers, sobretot a Gràcia, amb la festa interrompuda, m’expliquen, i quan es reprèn, sense música. Constatació de la trigança i fredor de l’Estat. Si la Rambla estava protegida o no. Sorpresa de veure en els Mossos una policia protectora i eficaç.

Retinc tot això que m’expliquen per telèfon i continuo pensant en la Rambla que era fins dijous passat. Per la Boqueria va escampar a peu entre la gent que corria espantada el conductor de la furgoneta del terror. Com si se la conegués bé. No és gens estrany. El mercat és un niu de mescla humana intensa: de països africans i llatinoamericans entre els que venen i dels diversos tons de pell entre els turistes que hi van a fer-se fotos amb el mòbil enmig de la varietat de peix, fruites, verdures, espècies i mariscs. Un noi àrab amb samarreta de ratlles hi va passar del tot desapercebut. Per qualsevol carreró del Raval, de la Ciutat Vella sencera, hi hauria caminat sense fer-se notar. És la Rambla.

Els dies abans de l’atemptat pensava precisament en ella i el Raval. Els diaris han explicat aquest agost com s’hi està estenent la droga, ara despatxada en pisos. Habitatges buits, o de veïns que eren de vacances i que quan han tornat s’han trobat el pis ocupat per traficants. Ocupacions sense k: són els narcopisos. Pot ser que fins i tot hi hagi aplicacions o indicacions als mapes de Google per trobar aquesta vintena de pisos, ja que els veïns sovint hi veuen passar gent que no aparta la vista del mòbil fins a arribar al lloc de compra. El reporter Germán Aranda explica el que ha vist i li han explicat: motxillers en busca de drogues, fons voltors que compren pisos i els deixen buits, veïns que abandonen el barri. Acció Raval ha publicat un plànol detallat dels narcopisos, inclou una paperera plena a vessar de restes de consum d’heroïna, crack, cocaïna, èxtasi i més. Una comissaria de policia al costat, que pel que sembla no fa gaire. Tampoc l’Ajuntament no pot controlar encara els narcopisos. Els veïns del carrer d’en Roig es decidien aquest mes a sortir al carrer, a organitzar cassolades nocturnes de protesta. Un Raval sempre estigmatitzat, tot i que compta amb una densa societat civil que evita molts més problemes. La violència racista no hi supera les relacions entre veïns, certament. Però la droga i la mort hi campen.

Els narcopisos són un vessant turístic més: el narcoturisme. M’ho advertia fa uns deu anys en una entrevista Enric Canet, capellà i sociòleg del Casal dels Infants: el nou ús de la gran artèria de la Rambla, el turisme massiu, sovint de poca pela, ja estava llavors derivant cap al Raval els clients de la droga. Narcoturisme. I ara, això, la furgoneta.

Abans del maleït dijous 17, les converses de l’estiu anaven de les protestes, molt variades, contra els excessos del sector turístic a la capital. La Barceloneta s’alçava, es denunciaven pisos turístics il·legals pertot, i més protestes que hi ha hagut.

I ara, això: deu de les quinze víctimes mortals de l’atemptat són turistes, un de set anys. Caldrà recordar-los, cuidar els seus íntims, fer cançons a tots els morts, entre ells un altre nen, de tres anys, i als 132 ferits, set en estat crític mentre escric. La seva memòria obliga a replantejar la Rambla, ànima del Raval i de tota la Ciutat Vella, de Barcelona sencera i més. És qüestió de seguretat, però no només d’això. Es tracta que la Rambla torni a ser ciutat.