Selecciona Edició
Connecta’t

Postals des del paradís

Jordi Puig recopila en un llibre 600 targetes multicolors de la Costa Brava, editades entre el 1960 i el 1970 per ‘vendre’ als turistes les seves excel·lències i la seva modernitat

'El terrissaire' de Roses, del 1964, i 'Vista parcial de la platja' de Llafranc, a la dreta, del 1968.
'El terrissaire' de Roses, del 1964, i 'Vista parcial de la platja' de Llafranc, a la dreta, del 1968.

L'escriptor Luis Romero, que es va instal·lar a viure a Cadaqués el 1952, un any després de rebre el Premi Nadal per la seva novel·la La noria, descrivia aquesta localitat com un lloc remot per les dificultats de comunicació, a més d'arruïnat, ja que encara no havia superat els efectes de la Guerra Civil. Segons Romero, en aquelles dates a la localitat no hi havia ni un sol cotxe, ni tan sols un taxi i l'únic mitjà de comunicació amb l'exterior era un autocar atrotinat que duia els viatgers a Figueres i tornava a l'hora de dinar. De totes maneres, s'havia prosperat una mica des que la sinuosa ruta que uneix Figueres i Cadaqués es feia en tartana i es trigava més de nou hores. El món de què parla Romero és l'anterior al boom del turisme que va fer que Cadaqués i les localitats costaneres de Girona (algunes més que d'altres) deixessin enrere el seu passat, es modernitzessin, s'obrissin a l'exterior i visquessin un enorme i voraç desenvolupament urbanístic. Va ser poc després, durant la dècada dels seixanta i setanta, i va omplir el litoral d'enormes edificis que van anar engolint les cases emblanquinades dels pescadors locals.

Dalí i el seu cigne, gairebé inèdits

Dalí i el seu cigne dissecat.
Dalí i el seu cigne dissecat.

Una de les aportacions del llibre de Puig és la reproducció de 12 postals de Dalí, el pintor que vivia a Portlligat part de l'any, que va editar el 1964 José Quincoces a partir d'unes imatges del fotògraf Jacques Léonard.

L'empresari de Granollers tenia un negoci d'importació d'artesania, amb relacions asiàtiques, sobretot amb japonesos, i va voler rendibilitzar l'exposició del pintor que s'havia de fer Tòquio aquell any. Sol, pintant Galacidalacidesoxyribonucleicacid, la seva admiració per l'ADN, amb Gala, un dels seus cignes dissecats i tunejat o enmig de les roques del cap de Creus; malgrat la qualitat de les fotografies, el negoci no va funcionar i les imatges van passar gairebé desapercebudes. Fins ara.

El llibre Costa Brava, 1960's-1970's. Postals (Ursula Llibres) il·lustra el procés de transformació de la Costa Brava, un terme que Ferran Agulló va encunyar el 1908 però que no es va oficialitzar fins al 1965. I ho fa a partir de 600 postals a tot color de la col·lecció de 8.000 del fotògraf i artista Jordi Puig (Cerdanyola del Vallès, 1963); uns elements injuriats per ressaltar en ocasions el tipisme, allò kitsch i fins i tot banal, que visualitzen el canvi i la transformació viscuda en aquest paradís al llarg dels anys, però que el temps ha convertit en document gràfic i, per què no, en elements sociològics i antropològics de primer ordre. Les postals mostren el que es considera representatiu i destacable, tot i que no sempre sigui genuí, sinó que busca la identificació de l'estranger i es recreen també imaginaris inventats.

Posar ordre en aquest univers d'imatges no deu haver estat fàcil. Puig ho ha fet de manera que els lectors poden fer un recorregut a partir de diversos criteris: des de les infraestructures que permeten l'arribada per terra i per aire, amb les noves i modernes autopistes i aeroports, presentats com a signes de modernitat, passant pels enormes blocs d'apartaments i hotels i les noves urbanitzacions, la majoria fruit de l'especulació urbanística més grollera, fins als individus, en col·lectivitat, parella o sols, vivint en aquests llocs cada vegada menys paradisíacs.

El llibre inclou dos textos breus: un pròleg d'Enric Marín i una introducció d'Helena Tatay, a més d'una sèrie de frases extretes de la premsa vinculades a l'actualitat turística. Però, de fet, no calen gaires explicacions. Les postals, no tan innocents com semblen, permeten veure l'evolució de les costes i dels costums després de l'arribada massiva del turisme, en què, a diferència d'ara, les platges massificades es veien com un signe positiu i d'obertura a l'exterior en el context d'una Espanya tancada pel règim franquista.

Les imatges venen sol i platja, toros, flamenc, futbol i gastronomia (sangria, paella i truita), però també sardanes i barretines, i també s'hi colen elements del passat, com els rucs carregats de ceràmica que venen càntirs als turistes o les dones que arreglen les xarxes mentre els marits venen el peix directament a terra.

Hotel a Empuriabrava, el 1974.
Hotel a Empuriabrava, el 1974.

Les postals, aplegades segons cadascun dels temes i criteris, permeten veure l'evolució del parc automobilístic, la disminució de la quantitat de tela en els banyadors, des de la peça única fins als provocadors biquinis, o la diversitat de tipologia d'hotels (gratacels a l'Escala, cases adossades a Empuriabrava, apartaments de luxe al cap sa Sal de Begur) i del mobiliari interior, com el del saló-bar de l'Hotel Costa Brava de Tossa de Mar decorat amb els icònics llums Disa de Coderch que també va ser motiu d'interès dels fotògrafs.

L'autor fa un llistat sencer dels més de 60 fotògrafs i marques i dedica un capítol al disseny gràfic de les postals i als efectes òptics que es van fer servir per eliminar núvols, col·locar noies amb poca roba als llocs més inversemblants o bé afegir elements pintorescos sobre els originals.