Els pares de Younes: “Quan vam veure la seva foto a la televisió no ens ho crèiem”
EL PAÍS parla amb els pares del conductor de la furgoneta que va atemptar a la Rambla
Passen el matí a l'aire lliure, en un carrer recòndit de Ripoll, esquivant les desenes de periodistes que aquests dies omplen el poble on vivien els terroristes que van atemptar a Barcelona i Cambrils. Són els pares de Younes Abouyaaqoub, el gihadista de 22 anys que conduïa la furgoneta que dijous va posar fi a la vida de 13 persones a la Rambla.
Al seu costat, pintant un llibre, hi ha els dos germans petits de Younes. Hi falta Houssaine, de 20 anys, també membre de la cèl·lula i abatut a Cambrils. El cinquè germà és Hicham, de 28 anys i no vinculat per les autoritats a l'atemptat.
El pare de Younes s'expressa amb un fil de veu. “S'està dient aquests dies que era un noi normal. Jo dic que era més que normal. Era un noi estudiós, treballava, es guanyava el seu sou i no es ficava en problemes”. Després de pronunciar cada frase, el pare del terrorista fa un gest negant amb el cap.
“Ningú va veure res estrany. Què havíem de veure? És clar que parlava amb l'imam. Però igual que hi parlava ell [assenyala el seu fill petit] o que hi parlaven els altres nois. És normal”. Però matisa: “El que no sabíem és que es veien d'amagat, en una furgoneta o en cases. D'això no en teníem ni idea”. Després afegeix: “És que tu saps que ells han de dissimular. Els ho ensenyen. És part del que els fan, dissimular i amagar el que pensen”.
La mare de Younes, amb un vel verd sobre el cap, no pot dir ni una paraula. Cada vegada que intenta fer-ho, es posa a plorar. “Està destrossada”, diu el marit. “Avui és el primer dia que surt del llit”.
Ella va aterrar del Marroc la setmana passada, dimecres a la nit, hores abans que es produís l'atemptat. Tots dos se'n van assabentar pels mitjans de comunicació. Van trucar a Younes al cap de pocs minuts, però no els va agafar el telèfon. Però trucaven perquè sospitaven alguna cosa o per explicar-l'hi? “Però què havíem de sospitar. Trucàvem com qualsevol pare truca al seu fill per explicar-li alguna cosa, però no ens el va agafar…”. I aquí se'ls va passar alguna cosa pel cap? “Res, res…”. El pare torna a fer que no amb el cap.
“Quan ens en vam assabentar, doncs vam començar a pensar, a repassar coses, però és que seguim sense veure-hi res estrany. És que dissimulen…”, insisteix. I després assenyala: “La culpa és de la Policia. Com van permetre aquest imam? Com és que no es van adonar que era un home perillós? A Bèlgica sí que ho sabien i el van fer fora. Per què aquí no? Nosaltres no en tenim la culpa, com hi pot haver algú que ens en doni la culpa?”.
Després, de manera educada i amb la veu gairebé trencada, tots dos demanen acabar de parlar. Segueixen a l'espera de recuperar el cos dels seus dos fills. El seu desig és enterrar-los al Marroc.
