_
_
_
_
_

Una educadora social de Ripoll: “Eren com tots, com els meus fills”

Raquel mostra en una emotiva carta la seva perplexitat per la radicalització dels nois que han protagonitzat els atemptats

La mesquita de Ripoll.
La mesquita de Ripoll.ALBERT GEA (REUTERS)

"Com pot ser, Younes? Em tremolen els dits, no he vist mai ningú tan responsable com tu...". L'educadora social del Casal Cívic de Ripoll Raquel llança aquesta pregunta a l'aire en una carta en la qual vol mostrar "l'altra cara de la moneda", el seu patiment davant la perplexitat de veure com uns joves amb els quals va treballar durant anys han fet un gir en les seves vides cap a la radicalització. "Aquests nens eren com tots, com els meus fills, eren nens de Ripoll", assegura, i admet que se sent "amb el cor trencat". "Què estem fent malament?", es pregunta aquesta educadora, de 41 anys, que va treballar amb els nois que han acabat conformant la cèl·lula gihadista.

"Hi havia nens de gairebé totes les edats, els uns tenien cura dels altres", diu la carta de Raquel, que vol transmetre un dolor "que no surt als diaris", una part "que no plora en públic perquè sembla que sigui malvist plorar per ells". L'educadora detalla com eren alguns dels nois quan van arribar a Ripoll i com els va veure créixer. "Recordo les llargues xerrades al despatx, com parlàvem del futur...", assegura en to malenconiós davant d'una llista de nois que han estat detinguts, abatuts o morts. Els que segueixen vius estan presumptament relacionats amb l'atemptat.

"Què us ha passat? En quin moment"?. Són dues preguntes que l'educadora llança a l'aire, dirigides a Said i Youssef Aalla; Omar i Mohamed Hychami; Younes i Houssaine Abouyaqoub i Moussa Oukabir. Els va tenir a tots al centre i no s'explica on han quedat ara tots els seus "mil somnis per fer realitat". 

"Què estem fent malament?", es pregunta l'educadora, al mateix temps que afirma que ella "creia que ho feia bé, que havia contribuït amb el seu granet de sorra" a fer un món millor. Raquel, horroritzada per una llista de noms que es feia "cada vegada més llarga", fa una crida a aprendre d'aquesta història per "educar en la no-violència, transmetent la igualtat". 

L'educadora afirma que coneix de primera mà els autors d'uns atemptats que han canviat el seu punt de vista. "Ho veig des de l'altre costat i estic destrossada". "Les coses que passen a l'altra punta del món s'acaben diluint i oblidant, i mai se sap què és cert o real". Lamenta veure el mosaic de Miró "tacat de sang", veure la seva ciutat atacada i pensar que familiars o amics seus podrien haver estat a la Rambla. 

"Els actes que heu comès no tenen explicació i no són lícits. La guerra, la ira i l'odi no treuen cap a res. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni déus, ni banderes, ni religió", conclou el text en un paràgraf de rebuig adreçat directament a uns nois que van planejar unes accions horribles que van passar desapercebudes en el seu entorn més proper.

Carta de l'educadora social

Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.

Mai havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d'alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d'un altre lloc que no soc capaç ni de descriure.

Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixar passar davant la cua del súper, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.

Em fan mal les guspires que encenen l'odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris...

On es mostra la ignorància, la rancúnia, la indiferència, el no respecte cap el proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap a l'altre costat, el no saber posar-se a la pell de l'altre.

I això es repeteix segle rere segle, any rere any. Què estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra...

És cert que mai no ho havia viscut en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I, a més, ara ho veig des de l'altre costat i estic destrossada.

Les coses que passen a la tele o a l'altra punta del món són coses que s'acaben diluint i oblidant, i no se sap mai el que és cert, o real. I acabaven guanyant la ira, la ràbia i fins i tot acabem aclamant "l'ull per ull, dent per dent" per castigar aquests actes.

Ara tinc una sensació que s'escapa...

Em fa mal veure el mosaic d'en Miró tacat de sang. Em fa mal veure que és a la meva ciutat. Em fa mal pensar que hi podria haver coneguts i familiars a les Rambles, on he deixat més d'un parell de soles caminant-hi.

Em fa mal que hagin estat ells...

No puc contenir les llàgrimes. És més: no he pogut parar de plorar des del primer dia i sé que mai podré deixar de fer-ho. Estic destrossada, trencada per dins.

Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta cap a les víctimes, cap als fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.

Però m'heu de permetre explicar-vos i ensenyar-vos l'altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en públic, la que en silenci s'empassa les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells.

M'heu de permetre ensenyar-vos i dir-vos com eren ells o almenys els nens que vaig conèixer jo. El meus prejoves del Lokal. Se'm fa tan dur.

He treballat gairebé tota la meva vida, ara ja tinc 41 anys, en el món social, a peu de carrer, a les trinxeres, com diem nosaltres. Només aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup joves, però hi havia nens de gairebé totes les edats, els uns tenien cura dels altres.

El més petit tenia uns 8 anys i venia sempre de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant, tranquil, que a l'escola mai es ficava en embolics. Un nen que sempre m'oferia bosses de quicos o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.

Hi havia dos germans que sempre es barallaven. El més gran es posava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, tot i que mai li va arribar a dir res. Mai fallava al Lokal quan hi era ella.

Al cap d'un temps van arribar més joves del Nador, molts van aprendre les seves primeres paraules i perquè no dir-ho insults entre raquetades de ping-pong. Jo també vaig aprendre'n alguns en la seva llengua.

I, és clar, després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.

Tots anàvem creixent i passant etapes, i com vam patir amb l'adolescència, mare meva! Entre grans, punts negres, testosterona, i somnis per complir. Encara recordo les llargues xerrades al despatx. "Raquel, necessito parlar amb tu...", i allà fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur.

Pilot, mestre, metge, col·laborador d'una ONG. Com s'ha pogut esfumar, això? Què us ha passat? En quin moment...? Què estem fent perquè passin aquestes coses? Éreu tan joves, tan plens de vida, teníeu tot una vida per davant... i mil somnis per complir.

Ja no us podré tornar a dir "que guapos que esteu", o "ja tens nòvia?", o "mare meva, com has crescut". No podré veure els vostres fills, com ho faig amb els altres. No us podré abraçar... Em dol tant. No m'ho puc acabar de creure.

Això no ha de quedar com una història més, hem d'aprendre a fer un món millor. Practicant amb l'exemple, educant en la no-violència, transmetent el no-odi, la igualtat. Educant a les escoles, als espais oberts, a les famílies, els nostres fills...

Se'm queden moltes coses a dins i moltes instantànies que mai oblidaré.

Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar... Younes... I ara, Houssa... (és un malson, la llista cada cop és més llarga).

Com pot ser, Younes? Em tremolen els dits, no he vist mai ningú tan responsable com tu...

Els actes que heu comès no tenen explicació i no són lícits... La guerra, la ira, l'odi no porten enlloc. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni déus, ni banderes, ni religió...

Només puc dir que tinc el cor trencat...

Reflexió d'una educadora social de Ripoll.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_