Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La llista de carrers del ‘Capità Collons’

La proposta de l'historiador Josep Abad Sentís sembla que hagi sortit del trabuc del mític Miquel Badia, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat que va combatre feroçment els anarquistes de la FAI

La plaça d'Antonio Machado de Sabadell.
La plaça d'Antonio Machado de Sabadell.

L’informe sobre el nomenclàtor encarregat per la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, Montserrat Chacon (ERC), anticipa el món feliç que projecta el sector més ranci del nacional-independentisme. La proposta, assegura la regidora, no és vinculant. Però per si de cas i davant l’enrenou que ha generat, l’alcalde de la capital vallesana, el cupaire Maties Serracant, s’ha afanyat a esmenar la plana a l’historiador Josep Abad Sentís –a qui li van fer l’encàrrec–, afirmant que no se li trauria el carrer a Antonio Machado per més espanyol que fos.

I és que la proposta d’Abad sembla que hagi sortit del trabuc del Capità Collons, el mític Miquel Badia, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat que va combatre feroçment els anarquistes de la FAI, cosa que li va valer aquest sobrenom despectiu. Els faïstes el van assassinar l’abril del 1936. Badia, de ben segur, avui dia faria pinya defensant el disseny de l’historiador sabadellenc o se sumaria a la legió de seguidors de l’Institut Nova Història, aquest que diu sense immutar-se que Colom, Cervantes, Da Vinci, Amerigo Vespucci i fins i tot Hernán Cortes eren súbdits dels Països Catalans.

Qui va ser comissari d’Ordre Públic compartia amb els homes d’acció de la FAI únicament l’afició per la pólvora. Els separava tota la resta. Per Badia, l’ordre natural era una pàtria catalana corporativament feliç, mentre que els faïstes apostaven per la socialització dels mitjans de producció i per bandejar els prejudicis de raça o patriotisme. El Capità Collons va ser un dels organitzadors del complot del Garraf –en el qual un grup d’independentistes va intentar matar Alfons XIII–, i va participar activament en la preparació del 6 d’octubre del 1934, d’ecos tan propers.

Badia considerava que tot això era per a una bona finalitat: la pàtria mítica negada durant segles per Espanya. Els nacionalismes excloents –ja sigui espanyol o català– comparteixen animadversió cap al que és estranger, pel que suposa de contaminació d’idees foranes. I en aquest sentit, l’anarcosindicalisme o el marxisme sempre han estat jutjats per tots dos com una cosa estranya i antagònica a l’ADN nacional.

Però tornem a la llista de carrers del Capità Collons. Un article recomanable d’Antonio Santamaría publicat al juliol per iSabadell analitza en profunditat el projecte, des del moment en què es va lliurar a diverses entitats. En l’informe, s’observa a primera vista que el fet de ser espanyol és per si mateix el pecat original. Així, es proposa treure-li el carrer a Dolores Ibárruri pel seu estalinisme. Paradoxalment, es manté al nomenclàtor l’últim alcalde republicà de Sabadell, el comunista Josep Moix, home d’un estalinisme provat, que va participar en la destitució el 1949 del secretari general del PSUC, el “traïdor titista” Joan Comorera.

De la incòmoda –per a cert nacionalisme català– Guerra de la Independència, aquesta que va forjar tant patriotisme espanyol, Abad proposa expulsar del nomenclàtor Agustina d’Aragó, Bailèn, Daoiz i Velarde… i, immers en la voràgine, fins i tot suggereix eliminar el carrer del guerriller Alzina, un sabadellenc que va combatre les tropes napoleòniques. També han de saltar de les plaques de les vies públiques Calderón de la Barca, Fernán Caballero, Garcilaso de la Vega, Góngora, Goya, Gustavo Adolfo Bécquer, Juan Valera, Larra, Lope de Vega, Madrazo, Moratín, Pereda o Tirso de Molina i Turina. Pel que sembla, tots pertanyen a la “pseudocultura franquista”, segons Abad. En bona tradició carlista i en comunió amb els criteris de la dictadura militar, l’historiador proposa eliminar de les vies de Sabadell grans liberals progressistes com el general afusellat Luis de Lacy –conspirador contra Ferran VII– o Rafael del Riego, que va morir penjat i decapitat després; sí, el de l’himne republicà. És clar que un era andalús i l’altre, asturià…

Abad, en fi, suggereix dedicar diverses vies públiques a militants locals d’Estat Català, com Carme Claramunt, Josep Tramunt o Magina Pons. En canvi, ni rastre d’ampliar la nòmina pel costat dels molt catalans sindicalistes i lluitadors obrers locals, com Jaume Sallent, Antoni Soler o Enric Mampel, apunta l’article de Santamaría. És clar que aquests últims estaven disposats a trencar l’harmonia del món feliç. Sens dubte, contaminats per ideologies de l’odi alienes a Catalunya i promogudes des de l’estranger.

MÉS INFORMACIÓ